Resultats de la cerca
Es mostren 13 resultats
zona anacústica
Astronomia
Zona de l’alta atmosfera on, a causa de la ja excessiva separació de les molècules, es fa impossible la propagació del so.
Aquesta zona de silenci absolut comença cap als 150 km d’altitud
correcció bolomètrica
Astronomia
Diferència entre la magnitud bolomètrica i la magnitud absoluta visual d’un estel.
Depèn de la temperatura de l’estel és molt gran, en valor absolut, per als estels calents o molts freds, els quals radien molt, fora de l’espectre visible
anticircumpolar
Astronomia
Dit de l’astre que, situat al casquet esfèric de l’esfera celeste invisible per a un observador donat, no és mai visible a aquest observador.
Cal, per a això, que la declinació de l’astre i la latitud de l’observador siguin de diferent signe i que, en qualsevol moment, la suma en valor absolut d’ambdós valors sigui més gran de 90°
altura meridiana de pas inferior
Astronomia
Altura d’un astre que talla el meridià inferior
de l’observador.
Només és observable en els astres circumpolars, en els quals serà l’altura positiva mínima En els astres amb arc nocturn serà l’altura negativa màxima en valor absolut En prendre l’altura meridiana de pas inferior hom simplifica extraordinàriament el càlcul de la latitud
Anders Jonas Ångström
Astronomia
Física
Físic i astrònom suec.
Professor de física a Uppsala Estudià qüestions d’òptica cristallina i metàllica i d’espectrografia Descobrí l’hidrogen, el manganès, el titani i l’alumini en l’espectre solar i fou el primer a mesurar en valor absolut les longituds d’ona Hom dóna el seu nom a la unitat de longitud emprada per a mesurar les longituds d’ona i les distàncies interatòmiques àngstrom
Willem de Sitter
Astronomia
Astrònom holandès.
Fou professor d’astronomia a Leiden 1908 Estudià els moviments dels satèllits de Júpiter, i també féu una prova de la disminució de la velocitat de rotació de la Terra amb el temps L’any 1917 elaborà un model cosmològic basat en una segona solució de les equacions del camp de gravitació de la relativitat general, distinta de la solució considerada per Einstein Segons aquest model, l’estructura geomètrica de l’espai és hiperbòlica, no hi ha un temps absolut i a cada observador correspon un horitzó en el qual el temps sembla parat cosmologia
astrolabi de prisma
Astronomia
Aparell astronòmic destinat a conèixer el moment de pas d’un estel per una distància zenital establerta.
Consisteix en un prisma de vidre, situat davant una ullera, i un horitzó artificial de mercuri, situat davant i a la part inferior del prisma N'hi ha dos tipus el de 60° prisma equilàter i el de 45° El de 60° el més conegut és disposat, pel seu ús, horitzontalment, encarat a la vertical d’un estel, de forma que l’observador vegi alhora, a través de la ullera, l’estel i la seva imatge reflectida a l’horitzó artificial El moment que coincideixen les dues imatges, la distància zenital és de 30° i hom anota llavors l’hora De les observacions amb l’astrolabi de prisma hom dedueix, previ el càlcul…
hora del cronòmetre
Astronomia
Hora que marca el cronòmetre, a la qual cal aplicar dues correccions, que són l’estat absolut i la part proporcional al moviment diari, per tal de saber l’hora civil del meridià de Greenwich.
temps
Astronomia
Física
Paràmetre real (no negatiu) que constitueix una de les quatre coordenades del conjunt continu espaitemps (espai de Minkowski) que permet de situar un punt material, individualitzant-lo, en una successió d’esdeveniments observats des d’un mateix sistema de referència.
El concepte de temps va lligat al de simultaneïtat en el sentit que la localització d’un esdeveniment és determinada per comparació amb la simultaneïtat amb els que es produeixen en un sistema de referència que és anomenat rellotge Segons Einstein, el temps d’un esdeveniment és la indicació que dóna un rellotge collocat en el punt de l’espai on té lloc l’esdeveniment Com que la transmissió d’una informació és feta amb una velocitat finita, car com a màxim serà la de la llum, la noció de temps comporta la d’espai Per a dos observadors diferents que estiguin en repòs entre ells, els…
radioastronomia
Astronomia
Branca de l’astronomia que estudia les ones radioelèctriques que arriben de l’espai exterior.
La possibilitat que els cossos celestes emetessin també ones radioelèctriques, juntament amb les radiacions lluminoses, ja fou pronosticada a la fi del segle XIX, però els receptors de què hom disposava a l’època no foren capaços de captar-les El 1930 Karl G Jansky observà l’existència d’unes ones paràsites que arribaven sempre d’una mateixa direcció del firmament Jansky explicà aquest fet suposant que la font d’ones radioelèctriques era a l’espai interestellar i en donà les coordenades astronòmiques, les quals, segons hom observà més tard, pertanyen a una radiofont molt intensa que ocupa el…