Resultats de la cerca

Així, un acord perfecte major és aquell que té la 3a M i la 5a J, i un acord perfecte menor, el que té la 3a m i la 5a J Si la 5a és augmentada o disminuïda, l’acord s’anomena, respectivament, acord augmentat i acord disminuït La utilització d’aquest adjectiu podria venir del fet que, antigament, s’anomenaven consonàncies perfectes les de 5a i 4a J a més de les d’8a

L’adjectiu patètic -que deriva de l’adjectiu grec corresponent a páthos - serveix, en canvi, per a qualificar allò que suscita afectes corprenedors és a dir, no ja els mateixos afectes sinó la font, la causa de tals emocions És així com es troben certes peces del repertori que porten com a títol o pseudònim aquest mot, entre les quals cal esmentar la Sonata per a piano, opus 13, de Beethoven, posteriorment anomenada Sonata Patètica Només ulteriorment páthos i patètic esdevingueren termes pejoratius, esmentant l’èmfasi en recursos lacrimògens per provocar la…

Denominació corrent en el món del flamenc usada per a destacar el caràcter expressiu i tràgic d’alguns cantes i la dificultat més gran de la seva execució tonás, saetas, carceleras , martinetes , siguiriyas , etc La qualitat jonda del cante , relacionada principalment amb el mode frigi, té la seva explicació en l’antiguitat i el complex significat històric i multicultural andalús que se li agrega, o bé per la qualitat suposadament superior del cante gitano repecte a la resta d’estils

Es tracta dels mateixos procediments que fan que una melodia es converteixi en tema però aplicats a qualsevol element musical, com un motiu rítmic o melòdic, un detall tímbric, etc Tot i que el substantiu tematització i l’adjectiu temàtic derivin de tema, no s’ha de deduir que tot el que és temàtic és un tema i, encara que sembli un contrasentit, cal tenir en compte que una obra atemàtica tematisme/atematisme té, o pot tenir, molts elements temàtics

Estudià piano i posteriorment, amb Semet i amb Hignard, composició Una ardent vitalitat, que li valgué a vegades l’adjectiu de “truculent”, anima tota la seva música Tingué una gran influència damunt l’escola francesa contemporània Fou admirador d’Offenbach i de Wagner Escriví obres per a piano Pièces pittoresques, 1881, obres vocals Sommation irrespectueuse , 1880 Invitation au voyage , 1871 etc obres per a orquestra España , 1882 Habanera , 1885 i per a teatre L’Étoile 1877, d’influència wagneriana, L’Éducation manquée 1879, opereta, Gwendoline 1885, Le Roi malgré lui ,…

Una nota que no rep l’efecte de cap alteració o que rep l’efecte d’un becaire ♮ és una nota natural, és a dir, una nota pertanyent a l’escala diatònica sense alteracions la de les tecles blanques del piano Aquest adjectiu, però, és poc clar quan s’aplica a tonalitats que tenen alteracions constitutives Per exemple, en la tonalitat de fa M, el si♭ és una nota pròpia de la tonalitat és a dir, una nota ’natural’ de la tonalitat mentre que el si ♮ és a dir, el si natural n’és una nota alterada

L’adjectiu eclèctic sovint s’aplica a l’estil d’un compositor o al d’una obra concreta amb intenció pejorativa El fet que les influències diverses observades en el llenguatge d’una obra s’integrin de forma coherent o no cas aquest darrer en què més clarament s’hauria de parlar d’eclecticisme depèn en molt bona part d’una interpretació subjectiva Per exemple, la coexistència d’elements tonals i atonals en una obra com el Concert per a violí i orquestra ’A la memòria d’un àngel' , d’Alban Berg, podria considerar-se una manifestació d’eclecticisme, en una visió de la peça poc afí…

Els termes tono , tonada i sonada foren utilitzats indistintament en contraposició al de villancico Inicialment es tractava generalment d’una cançó per a una sola veu, però al llarg dels segles XVII i XVIII esdevingueren populars els tonos i tonadas per a dues o més veus Durant la primera meitat del segle XVII, afegint un adjectiu a la paraula tono es crearen diverses fórmules per a caracteritzar una cançó tono nuevo oposat a tono viejo per a assenyalar la popularitat d’una cançó, tono humano davant tono divino per a distingir el seu caràcter secular o sacre, tono a lo divino…

Cadascun d’aquests accents s’indica amb una onomatopeia distinta Les principals són dum , per als accents forts, i tek , per als febles L’execució d’un īqā' de vuit temps, com per exemple el maṣmūdī , seria DD*TD*T* D = dum T = tek * = un silenci de la mateixa durada que els accents El terme īqā' és emprat, sobretot, en la música àrab oriental, juntament amb altres termes, com ara mizān -utilitzat especialment en la música magribina d’origen andalusí-, ḍarb , etc De la mateixa manera que els modes melòdics, els modes rítmics àrabs es designen amb noms d’origen àrab o turc, com per exemple…

La polirítmia -la divergència de valors rítmics entre les diferents parts d’una obra- constitueix una de les característiques més importants de tota polifonia, tot i predominar particularment en els contextos imitatius Malgrat que el concepte engloba qualsevol combinació simultània de ritmes s’oposa, doncs, al d’ homorítmia , el seu ús sol reservar-se per a aquelles combinacions rítmiques que presenten un cert grau de contrast o conflicte En aquest sentit, cal assenyalar la tendència a atribuir l’adjectiu polirítmic a fenòmens que pròpiament constitueixen polimetria , és a dir,…