Resultats de la cerca

Orígens, estructura i desenvolupament Tenen un sistema ideològic diferent tant del de l’Església de Roma com del de les Esglésies protestants El terme d’Església anglicana designava primitivament l’Església d’Anglaterra, però actualment enclou les Esglésies de diversos països del Commonwealth  britànic i àdhuc d’altres països com, per exemple, l’ Església episcopaliana   dels EUA A mitjan primera dècada del segle XXI, l’anglicanisme tenia uns 27000 ministres i uns 2,6 milions de fidels repartits entre les illes Britàniques, els EUA, el Pakistan, l’Índia, Myanmar, Sri Lanka, el…

Els anglocatòlics creuen, doncs, que subsisteix la unitat de fe i sagraments per damunt de les divisions històriques entre les diverses esglésies cristianes anglicanisme

En l’anglicanisme, aquest càrrec té sovint una independència de l’autoritat episcopal Pot correspondre també a un bisbe el bisbe de Londres, per exemple, és degà de la província de Canterbury

Fou un dels dirigents dels anglocatòlics anglicanisme , i presidí durant més de 50 anys l’English Church Union La seva preocupació per la unió de les esglésies el dugué a promoure, amb el cardenal Mercier, les converses de Malines 1921- 26

Professor de teologia sistemàtica a Lund 1913 i bisbe de Strängnäs 1933-52, fou el teòleg més important de l’església sueca després de Nathan Söderblom, de qui fou deixeble Tingué un paper rellevant en la relació entre luteranisme i anglicanisme

Exponent de la tendència High Church en l’anglicanisme, propugnà una moral religiosa que insistia més en l’actitud interior que no en la pràctica legalista i externa El seu Serious Call to a Devout and Holy Life 1728 ha estat popular fins a l’actualitat

Fou aplicat sobretot a certes aliances entre grups escocesos El més important fou el National Covenant , amb el qual l’Església Presbiteriana escocesa s’oposà 1638 al rei Carles I Stuart quan intentava d’imposar a Escòcia 1637 l’anglicanisme, simbolitzat per The Common Prayer Book Aquesta situació provocà les guerres dels bisbes 1639-40, que portaren a la crisi del 1641 Escòcia

Bisbe de Saint David 1621, amb l’adveniment de Carles I d’Anglaterra assolí un important paper bisbe de Londres 1628, canceller de la Universitat d’Oxford 1629 i arquebisbe de Canterbury 1633, participà en el govern i enfurismà els puritans escocesos i els presbiterians en voler imposar l’anglicanisme Detingut per ordre del Parlament Llarg, fou condemnat a mort i executat

Estudià a Oxford i a Cambridge Ordenat de prevere el 1951, exercí diversos ministeris pastorals i directius a Cambridge Bisbe de Saint Albans 1970 Del 1980 al 1991, fou arquebisbe de Canterbury i, doncs, primat de l’Església anglicana, com a successor de FD Coggan Interessat en els contactes ecumènics, ja des dels seus anys de ministeri sacerdotal formà part d’una comissió anglicanoortodoxa, protagonitzà els contactes i acords entre catòlics i anglicans anglicanisme