Resultats de la cerca
Es mostren 5 resultats
epèntesi
Lingüística i sociolingüística
Inserció en un mot d’un fonema no etimològic (per comoditat articulatòria, per analogia, etc).
Són casos d’epèntesi la b de cambra < llat CAMERA i la segona r de murtra < llat MYRTA
síl·laba
Lingüística i sociolingüística
Tradicionalment, element mínim d’articulació i la unitat natural que conforma els significants dels signes lingüístics.
Com a tal, la síllaba mai no té significat i sempre és formada per un conjunt de fonemes jeràrquicament relacionats, tot i que hi ha signes d’una sola síllaba i síllabes d’un sol fonema La identificació i el reconeixement de la síllaba, malgrat la seva simplicitat intuïtiva en el cant i en la poesia, no ha rebut fins fa poc temps una confirmació experimental Durant molts anys, alguns, com G Panconzelli, P Menzerath i A de Lacerda, havien arribat a negar-li una existència determinable Altres, com E Sievers, W Viëtor i O Jespersen, la definien com un màxim de perceptibilitat entre dos mínims…
grau d’obstacle de les consonants
Lingüística i sociolingüística
En la fonètica articulatòria, mode d’articulació, o marge d’obertura del canal glòtic o supraglòtic, en una emissió consonàntica normal.
En teoria, hi ha només dos graus, combinables entre ells l’obertura zero, o negativa, pròpia de les oclusives, i l’obertura positiva, pròpia de les fricatives El caràcter fonològicament discret d’aquest tret determina una oposició privativa
grau d’obertura de les vocals
Lingüística i sociolingüística
En la fonètica articulatòria, mode d’articulació, o distància que separa el paladar i la llengua, en una emissió vocàlica normal.
En català, la vocal més oberta és la a, i les més tancades són i i u El caràcter discontinu d’aquest tret determina una oposició gradual
català
Dominis dialectals del català
© Fototeca.cat
Lingüística i sociolingüística
Llengua romànica del grup de la Romània occidental, amb trets comuns a les llengües iberoromàniques, com la morfologia (especialment les flexions nominal i verbal), i a les llengües gal·loromàniques (el fonetisme i, en part, el lèxic), molt afí a l’occità; pròpia dels Països Catalans.
Parlants i domini Parlada actualment als Països Catalans, inclosa la ciutat de l’Alguer, a Sardenya, i la regió del Carxe, dins la província de Múrcia, no ho és, tanmateix, com a primera llengua a les comarques de llengua occitana de la Vall d’Aran i de la Fenolleda ni a les de llengua castellana de l’W i del S dels País Valencià Alt Millars, Alt Palància, Serrans, Racó, Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall de Cofrents, Plana d’Utiel, Alt Vinalopó, Vinalopó Mitjà —llevat del poble del Pou Blanc, de parla catalana— i Baix Segura i als pobles d’Olocau del Rei Ports, de Veo Plana Alta i de…