Resultats de la cerca

Antigament fou anomenat buon canto les designacions actuals daten probablement del començament del segle XIX El bel canto va unit a l’escola napolitana d’òpera, que valorà especialment les peculiaritats de la veu humana en el sentit de la virtuositat Nicola Porpora orientà decisivament el cant per aquest camí l’evolució posterior, cap a la fi del segle XVIII, imposà l’estil florit, que arribava a anullar l’obra del compositor sota les improvisacions de sopranistes i sopranos famosos Gioacchino Rossini fixà la virtuositat vocal a la partitura, limitant els abusos dels intèrprets el resultat…

Estudià al conservatori de la seva ciutat natal i posteriorment amplià la seva formació a l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma El 1953 debutà a la New York City Opera i el 1972 cantà al Metropolitan com a Golaud Pelléas et Mélisande També actuà al Covent Garden de Londres i a l’Òpera de París, teatres on debutà el 1961 i el 1962, respectivament Membre de les companyies d’òpera de la Metropolitan Opera House i de Montreal, interpretà els principals papers de la seva tessitura, amb una atenció especial al darrer belcantisme italià i a l’òpera francesa El 1966 participà, a Ginebra…

Després de completar la seva formació musical, el 1956 debutà com a director del Grup de Cambra dels Concerts del Politècnic de Milà L’any següent fou requerit com a titular de l’Orquestra de l’Oberlin College de Cincinnati, ocupació que portava aparellat el càrrec de professor del centre El 1961 fou nomenat director permanent de la Deutsche Oper de Berlín 1961-63, i més tard passà a fer-se càrrec del repertori italià de la New York City Opera Des de la meitat dels anys seixanta es dedicà principalment a la musicologia i inicià l’edició de la integral de les òperes de G Rossini Dirigí també l…

El Gran Teatre del Liceu de Barcelona, F d’ASoler, 1845, JO Mestres i M Garriga, 1845-47, i J Mirabent, 1861-62 ECSA / GC-P Els ambients musicals catalans a mitjan vuit-cents desconeixien qualsevol proposta operística que no fos el lleuger belcantisme arribat de mans de Gioacchino Rossini al final de la segona dècada del segle XIX, continuat per compositors com Ramon Carnicer 1789-1855 i Vicenç Cuyàs 1816-1939, i consumit per directors i públic en general Aquesta constant reiteració de les òperes italianes d’autors com Vincenzo Bellini, Gaetano Donizetti, Saverio Mercadante,…