Resultats de la cerca

Diputat pel Partito Comunista Italiano des del 1987 i director del diari L’Unità 1988-90, fou un dels artífexs de la transformació del PCI en el Partito Democratico della Sinistra PDS el 1991, i n'esdevingué secretari general el 1994 El 1998, al capdavant de la coalició de centreesquerra Democratici di Sinistra, guanyà les eleccions generals i esdevingué primer ministre primer cap de govern italià de trajectòria comunista d’un govern de centreesquerra en el qual tingueren presència fins a set forces polítiques, amb una majoria de ministres de DS 9 i del Partit…

Efectuà estudis arqueològics a l’Àsia Menor i a Grècia i publicà diverses obres sobre numismàtica i epigrafia Durant la tercera República fou diputat de centreesquerra, senador, ministre d’instrucció pública 1876 i d’afers estrangers 1877-79 i president del consell de ministres 1879

Cap de la facció de centreesquerra al parlament 1865, s’uní 1875 amb el partit governamental de Deák, d’on nasqué el partit liberal, del qual esdevingué el màxim dirigent Cap de govern 1875-90, millorà les condicions econòmiques del país i consolidà el dualisme monàrquic austrohongarès

Alt funcionari de l’estat, creà el Partido Socialdemócrata 1976 amb el qual s’incorporà el 1977 a Unión de Centro Democrático , encapçalant-hi l’ala esquerra Com a ministre d’hisenda 1977-79, promogué la reforma fiscal i, des de la cartera de justícia 1980-81, l’aprovació de la llei del divorci Contrari a la involució d’UCD cap a la dreta, se'n separà pel novembre del 1981 i fundà el Partido de Acción Democrática, força de centreesquerra que el 1982 pactà una coalició estable amb el PSOE i s’hi integrà al començament del 1983 L’any 1985 fou nomenat ministre d’afers estrangers en…

Estudià a Londres i a Harvard EUA Afiliat al partit republicà popular —de centreesquerra—, en fou secretari general 1966-71 i president 1972-80 Primer ministre 1974, 1977 i 1978-79, l’any 1974 ordenà la invasió de Xipre En 1980-82 fou sovint empresonat i sancionat pel règim militar que el 1980 prengué el poder El 1989 esdevingué secretari general del Partit Democràtic de l’Esquerra, i el 1999 primer ministre El seu precari estat de salut bloquejà sovint l’acció de govern, però es negà a dimitir el càrrec fins que l’hagué d’abandonar arran de la victòria del Partit de la Justícia…

Durant la Segona Guerra Mundial s’exilià a Suïssa 1943, i el 1945 ingressà en el partit democratacristià italià, del qual fou elegit diputat per l’assemblea constituent del 1946 Ocupà els ministeris de treball 1947-50, d’agricultura 1951, de l’interior 1953 i d’afers estrangers 1965 i 1966-68 Fou també president del consell 1954, 1958-59, 1960-63, 1982-83 i 1987 i del senat 1968-73, 1976-82 i des del 1985 i secretari general del partit democratacristià 1954-59 i 1973-75 Presidí l’assemblea de les Nacions Unides 1965-66 i des del 1972 fou senador vitalici Seguidor de De Gasperi i inspirador…

Llicenciat en dret a la Universitat Catòlica del Sagrat Cor de Milà, es doctorà a la London School of Economics i amplià estudis als EUA Professor a la Universitat de Bolonya 1971-78, fou ministre d’indústria d’un dels governs de Giulio Andreotti 1978 En 1982-89 i 1993-94 fou director de l’Institut per a la Reconstrucció Industrial IRI Després de la desfeta de la Democràcia Cristiana, s’integrà a l’Aliança Democràtica, i el 1996 esdevingué cap del govern en minoria de la coalició de centreesquerra L’Ulivo Aconseguí el reingrés d’Itàlia el 1996 al Sistema Monetari Europeu del qual…

Graduat en sociologia, fou professor en diverses universitats Santiago 1964-67, Nanterre, 1967-68, São Paulo 1968-69, Stanford 1972, etc El 1980 fou membre fundador del Partido do Movimento Democrático Brasileiro, pel qual fou senador el 1983 i posteriorment, arran de l’escissió d’aquest partit el 1988, pel Partido da Social Democracia Brasilera fins el 1992 Fou ministre d’afers estrangers 1992-93 i de finances 1993-94 del govern d’Itamar Franco El 1994 fou elegit president del Brasil al capdavant d’una coalició de centreesquerra, càrrec des d’on impulsà la liberalització de l’…

Graduat en enginyeria, desenvolupà la seva carrera a l’administració, i del 1991 al 1997 fou viceministre d’economia i el primer director general del Fons Nacional per a la Pau Poc després de concórrer sense èxit a les eleccions presidencials 1999, fundà la Unión Nacional de la Esperanza, i concorregué novament a les presidencials del 2003, en les quals fou novament derrotat per Óscar Berger En els comicis del 2007, obtingué la victòria sobre el general retirat Otto Pérez Molina El seu programa, de centreesquerra, se centra a treure de la marginació la població maia, la lluita…

Durant els anys vuitanta fou collaborador personal de Bettino Craxi al govern i arribà a vicesecretari del Partit Socialista Italià PSI Ministre del tresor durant el breu govern del democristià Giovanni Goria, fou elegit diputat per Torí el 1983 i el 1987 Al juny del 1992 el president d’Itàlia, Oscar Luigi Scalfaro, li encomanà de formar un govern tècnic, que durà fins l’abril del 1993, enmig de turbulències polítiques i econòmiques Posteriorment presidí l’Autoritat Italiana Anti-Trust fins el 1997, i de l’octubre del 1998 al maig del 1999 fou ministre de reformes institucionals en el govern…