Resultats de la cerca

Deixeble de Hegel, passà cada vegada més de la dreta a l’esquerra hegeliana Professor de teologia a Berlín 1834 i a Bonn 1839, fou destituït de la càtedra 1842 per les crítiques radicals de la historicitat dels evangelis, expressades en obres com Kritik der evangelischen Geschichte der Synoptiker ‘Crítica de la història evangèlica dels sinòptics’, 1841-42 i Christus und die Cäsaren Der Ursprung des Christentums aus dem römischen Griechentum ‘Crist i els Cèsars El sorgiment del cristianisme a partir de l’hellenisme romà’, 1877 Es retirà prop de Berlín i començà a tractar de temes històrics i…

Format a Llotja, Barcelona, com a pintor Participà en la primera onada avantguardista catalana i promogué, amb Rafael Barradas, el vibracionisme , el 1920 Fundà i dirigí la revista Parthenon , i collaborà en els diaris barcelonins Las Noticias i La Vanguardia i en el madrileny El Imparcial Amb Claudi Mimó i Blasco fundà una efímera Associació de Pintors i Escultors de Barcelona 1928 A la postguerra promogué els Cicles Experimentals d’Art Nou 1948 i regí galeries d’art, a les quals incorporà les noves tendències Collaborador assidu d' El Correo Catalán , són especialment destacables les seves…

Estudià música, història de l’art i musicologia a Munic i Berna, ciutat aquesta darrera on es doctorà amb la tesi Problemes de forma a H Schütz 1928 Professor d’història de la música als conservatoris de Winterthur i Zuric, fou crític musical en el "Neue züricher Zeitung" i redactor en cap del "Schweizerische Musikzeitung" Fou un especialista en R Strauss, del qual fou biògraf oficial Sobre aquest compositor escriví Das Bühnenwerk von R Strauss 'L’obra escènica de R Strauss', 1954, R Strauss-Jahrbücher 'Anuaris de R Strauss', 1954-60 i Der Rosenkavalier vier Studien 'El cavaller de la rosa…

Anà a Magúncia a estudiar lullisme amb Guido Salzinger A Mallorca tingué diversos càrrecs dintre l’orde És autor de tres obres filosòfiques i d’algunes de polèmiques, entre elles una refutació a les crítiques contra Llull del dominicà Sebastià Rubí

Doctor en filosofia i lletres A part edicions crítiques Ferrandis d’Herèdia, Gaspar Gil Polo, Moratín, Machado, etc, publicà Los límites del modernismo, El cancionero antequerano en collaboració amb Dámaso Alonso i Eduardo Escalante El hombre y la obra 1967

Fou autor de llibres poètics i dramàtics modernistes El nacimiento de Dionisios i Flores de otoño 1901 Les seves obres crítiques — Ensayos críticos 1905, Seis ensayos en busca de nuestra expresión 1928, Literary currents in Hispano-America i La versificación irregular en la poesía castellana 1933— palesen una gran rigor analítica

Estudià química a Glasgow i a París i medicina a Edimburg Exercí la medicina a Belfast i des del 1845 fins al 1879 fou professor de química al Queen's College Treballà en la liqüefacció dels gasos i en definí els conceptes de temperatura i pressió crítiques, i també en termoquímica

Ensenyà estètica i història de la música a la Universitat de Viena i fou un crític musical influent Publicà obres d’estètica musical, reculls de crítiques i unes memòries Aus meinem Leben 1894 Atacà Wagner, que es revenjà retratant-lo en la figura de Beckmesser, personatge pedant i ridícul d' Els mestres cantaires de Nuremberg

Entrà al servei dels omeies, els quals lloà en brillants i nombrosos panegírics La fidelitat als califes regnants li permeté de no haver-se de convertir a l’islam —era cristià monofisita—, de cantar el vi i àdhuc de beure'n Entrà en la polèmica que sostingueren al-Farazdaq i Ǧarīr , i es guanyà dures crítiques d’aquest darrer

Fill d’un pintor alemany establert a Holanda, fou deixeble de P-N Guérin a París 1911 Malgrat les dures crítiques que el seu Romanticisme eclèctic rebé —entre elles les de Baudelaire—, tingué una gran fama com a protegit de Lluís Felip El seu germà Henri Scheffer la Haia 1798 — París 1862 fou mestre de Puvis de Chavannes