Resultats de la cerca
Es mostren 106 resultats
modelat
Geomorfologia
Conjunt de formes d’un terreny que caracteritzen un sistema d’erosió.
Poden ésser desèrtics , glacials , càrstics i periglacials
Tarn
El riu Tarn al seu pas per la localitat de Millau
© Jaume Ferrández
Riu
Riu d’Occitània, afluent, per la dreta, de la Garona (375 km).
Neix al mont Losera, a les Cevenes, s’encaixa, després, fortament a la regió de les Causses, altiplans calcaris amb fenòmens càrstics, passa per Albí i Montalban i s’uneix a la Garona aigües enllà de Moissac Té com a afluent, per la dreta, l’Avairon
Aguasvivas
Riu
Riu de la península Ibèrica, afluent per la dreta de l’Ebre (105 km).
Neix a la serra de Cucalón Sistema Ibèric aragonès presenta fenòmens càrstics en travessar calcàries mesozoiques rega les hortes de Belchite i d’Azaila pantà de Moneva prop de la confluència amb l’Ebre entra en terrenys miocènics detrítics El cabal és escàs, i el règim, pluvial mediterrani
criocarst
Geomorfologia
Hidrografia
Mot que designa el conjunt de fenòmens càrstics de la zona àrtica.
carst
depressió
Geomorfologia
Sector de la superfície de la terra que és enfonsada respecte al nivell de les regions circumdants, situat generalment a l’interior dels continents.
Les depressions són limitades per falles o per inflexions estructurals, i per fenòmens càrstics poden ésser tancades en aquest cas l’evacuació d’aigües s’esdevé subterràniament En són exemples excellents la Depressió Central Catalana, entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral, i la Depressió Prelitoral, entre la Serralada Prelitoral i la Litoral
Cala Morlanda
Caseria
Caseria de la costa oriental de Mallorca, al municipi de Manacor, al sud de Cala Moreia.
El 1991, juntament amb aquesta, tenia 649 h Hi ha el jaciment paleontològic de Cala Morlanda , ric en restes fòssils de l’artiodàctil endèmic Myotragus balearicus i Mmahonensis trobades en antics reompliments càrstics del Pliocè-Plistocè, és a dir, d’una antiguitat compresa entre els 5,2 milions d’anys i els 10 000 anys
península Salentina
Península
Península del SE d’Itàlia que constitueix l’extrem meridional de la Pulla, i que s’estén al peu de la Murga, entre el golf de Tàrent i les mars Adriàtica i Jònica.
Comprèn la província de Lecce i part de les de Tàrent i Bríndisi, amb uns 5 800 km 2 de superfície i uns 138 km de llargària i 54 km de màxima amplària Formada per materials calcaris, ofereix un paisatge on abunden els fenòmens càrstics dolines i conques superficials La riquesa principal és l’activitat agrícola amb conreus d’oliveres, vinya i cítrics
conca d’Aquitània
Regió natural de l’Occitània occidental situada entre el Massís Central i la costa atlàntica, i entre els Pirineus i el Loira.
És unida a la conca de París pel llindar de Poitou i al Llenguadoc mediterrani pel llindar de Naurosa A l’àrea del nord les calcàries del Lias superior i del dogger formen altiplans que en alguns punts donen relleus càrstics els estrats del Juràssic i del Cretaci que s’estenen pel Charente i el Poitou són bastant margosos, però donen punts de bastant d’altura, formen una costa de penya-segats i continuen a les illes de l’Atlàntic Al SE, l’àrea del Perigord és formada per calcàries del Juràssic i Cretaci que també donen relleus càrstics molt intensos Carcí i que en…
relleu càrstic
Vista aèria del relleu càrstic al voltant de Montan de Tost (Alt Urgell)
© Fototeca.cat
Geomorfologia
Relleu propi de les regions de massissos o altiplans calcaris, on s’ha desenvolupat un carst
.
Les formes superficials són congost , dolina , lapiaz , pòlie , relleu ruïniforme , uvala , i les subterrànies avenc , caverna , cova , exsurgència , ponor , ressurgència , font vauclusiana , etc Per extensió, hom qualifica de càrstic tot relleu caracteritzat per processos de dissolució de les roques calcàries i també gipsoses de guix o salines de sals gemma, potàssica, etc, bé que no presenti una gamma completa de fenòmens i formes de relleu càrstics Varia segons les condicions climàtiques hom distingeix un relleu càrstic de la zona mediterrània o nu , on els massissos calcaris…
serra de Montsià
La serra de Montsià, al seu sector central, amb la mola de Godall al fons
© Fototeca.cat
Serra
Alineació muntanyosa al S del delta de l’Ebre, que amb la paral lela de Godall, separada per la fossa d’Ulldecona (orientades de NE a SW), forma, amb les serres valencianes d’Irta i les talaies d’Alcalà, separades també per la vall d’Alcalà, la transició entre el Sistema Mediterrani Català i el Sistema Ibèric.
El Montsià, parallel al litoral, s’alça bruscament amb el puig de Mata-redona 619 m alt, seguit cap al S per la Foradada 698 m, amb fenòmens càrstics, el pic de Montsià 764 m i la roca Roja, amb un estrep meridional que és la Serreta, que sosté la vila d’Alcanar Aquesta erecció és constituïda per calcàries cretàcies de plegament alpí, de vessants molt bruscs que faciliten l’erosió d’uns sòls prou esquelètics Per això la vegetació forestal és escassa