Resultats de la cerca

Inicià els seus estudis musicals a Nàpols amb el violinista S Del Giudice i a partir del 1925 els prosseguí al conservatori d’aquesta ciutat amb M Costa i V Bellini i, més tard, amb G Furno, N Zingarelli contrapunt i composició i F Ruggi A tan sols setze anys debutà com a compositor amb Il diavolo color di rosa , òpera representada amb força èxit al Teatro La Fenice de Nàpols Continuà component altres òperes per al Teatro Nuovo de Nàpols Il giorno delle nozze , La Cimodocea fins que el 1839 concentrà la seva activitat en la docència i l’estudi El 1851 retornà amb èxit amb Le precauzioni , i…

Participà en diverses insurreccions camperoles i fundà els diaris l’"Agitazione” i “Volontà” Hagué d’exiliar-se diverses vegades i el 1919, de retorn a Itàlia, estigué al cap del nou moviment anarquista A partir del 1922 i fins a la mort, visqué estretament vigilat

Estudià medicina, però es dedicà al cant en la corda de baríton i feu gires operístiques per Itàlia i França entre el 1846 i el 1855 Retirat d’aquesta activitat, es consagrà a l’edició i la crítica musicals i a escriure textos d’òpera De la vuitantena de llibrets que escriví destaquen I promessi sposi 1869, d’Errico Petrella, I lituani 1874, d’Amilcare Ponchielli, Francesca da Rimini 1878, d’Antonio Cagnoni, i Edmea 1886, d’Alfredo Catalani Revisà, a més, el text de Francesco Maria Piave de La forza del destino en la versió que Giuseppe Verdi estrenà el 1862 El 1858 publicà unes…

Dels bisbats d’Ottana, Castro i Bisarcio es formà el de l’Alguer, bé que aquest títol no aparegué com a definitiu fins el 1515 El 1803, el bisbat de Bisarcio fou novament separat de l’Alguer L’any 1986 fou unit al bisbat de Bosa, i el nou bisbat adoptà el nom d’ Alguer-Bosa De la diòcesi de Bosa es tenen notícies a partir de l’any 1073, quan el bisbe Costantino de Castra edificà la catedral romànica dedicada als sant Pere i Pau Episcopologi de l’Alguer bisbe període lloc de naixement l’Alguer Pietro de Parente 1504-1512 Gènova Juan de Loaysa 1514-1524 castellà Francesco de Branconovo 1524-…

Els nous idearis revolucionaris europeus, el bakuninista, l’anarco-comunista i el socialista marxista, es propagaren als Països Catalans a partir de la revolució del 1868 i es van desenvolupar inicialment vinculats al republicanisme radical i al sindicalisme A aquests corrents se’ls feia difícil de convertir-se en moviments que poguessin estructurar amb èxit una pràctica revolucionària de masses al marge del republicanisme i, sobretot, del sindicalisme obrer De tota manera, a partir del 1870 passaren per alguns moments molt concrets d’hegemonia sobre el moviment i sorgiren organitzacions…