Resultats de la cerca
Es mostren 15 resultats
madrèpora
Zoologia
Gènere de cnidaris antozous de l’ordre dels madreporaris, de la família dels madrepòrids, que formen colònies ramificades, fasciculades o laminars.
Comprèn unes 90 espècies, la majoria de les quals habiten a mars tropicals
làrix
Botànica
Jardineria
Arbre caducifoli, piramidal, de la família de les pinàcies, que té fins a 35 m d’alt, de fulles aciculiformes fasciculades i de cons ovoides.
Es troba espontani als Alps i als Carpats occidentals, i també en altres llocs en règim forestal o jardiner El làrix del Japó Larix leptolepis és una espècie semblant al làrix comú i creix espontàniament al Japó
alficossera
Botànica
Agronomia
Planta herbàcia anual, de la família de les cucurbitàcies, reptant, de fulles rodonenques i dèbilment lobulades, de flors fasciculades i de fruit en pepònide ( alficòs
), comestible.
farigola d’Eivissa
Farigola d’Eivissa
juancalvo (CC BY-NC 4.0)
Botànica
Mata ericoide, de la família de les labiades, de 10 a 30 cm d’alçària, de fulles aciculars, petites, rígides i fasciculades, i de flors purpúries.
Creix en rosts secs i erms de les Illes Balears
jonca marítima
Botànica
Planta de la família de les ciperàcies, de 50 a 100 cm alt, de tiges trígones, de fulles allargades i de flors en espigues oblongues, fasciculades i de color marró.
Es fa a les vores de les llacunes litorals
arrel
Tres tipus diferents d’arrel
Josep Lluís Ferrer
Botànica
Òrgan de les plantes superiors, generalment axiforme, de simetria radiada, sempre privat de fulles, i proveït d’elements conductors, especialitzat en la fixació de la planta i en l’absorció d’aigua i de substàncies químiques que hi són dissoltes.
Generalment és subterrània arrel hipogea , bé que en alguns casos és aèria arrel epigea L’arrel es forma per creixença de la radícula de l’embrió de la llavor, i des del primer moment presenta geotropisme positiu i fototropisme negatiu L’arrel típica consta d’un eix de forma cilindrocònica i de creixença vertical, l' arrel principal, de desenvolupament preponderant, amb diverses ramificacions de creixement oblic, les arrels secundàries, que emeten ramificacions, les arrels terciàries, quaternàries, etc, denominades en general radicelles Però també en poden aparèixer més amunt del coll, el…
herba de la marfuga
Herba de la marfuga
Jos Mara Escolano (cc-by-nc-sa)
Botànica
Planta herbàcia d’arrels fasciculades i tuberoses, de la família de les aristoloquiàcies, de tiges flexuoses de 20 a 80 cm, de fulles cordiformes i crespes, de flors brunes i de fruits capsulars.
Es fa en vessants pedregosos i assolellats, a la península Ibèrica i regions veïnes Havia estat emprada per a combatre certes epizoòties
timó blanc
Timó blanc
Виктор (CC BY-NC 4.0)
Botànica
Subespècie del timó mascle, de la família de les labiades, de toment blanquinós, de tiges de 10 a 25 cm d’alçària, de fulles estretes i fasciculades, i de flors blanques agrupades en glomèruls petits.
blat
Plantes de blat comú
Bioimages (cc-by-nc-sa-3.0)
Alimentació
Botànica
Agronomia
Gènere de plantes herbàcies anuals o més rarament biennals, de la família de les gramínies, de fulles linears, tija erecta, fistulosa o plena, que pot atènyer 1 m d’alçada o més, arrels fasciculades i flors agrupades en espigues terminals.
Aquestes, d’eix articulat i fràgil o continu i resistent, segons les espècies, porten a cada nus una espigueta de 2 a 5 flors, amb 1 o 2 flors completes les inferiors i les altres només masculines o bé estèrils les glumes són ovades, ben sovint acabades en aresta El fruit, anomenat blat com la planta mateixa, en cariopsi, se sol despendre lliurement de la pellofa boll quan madura, però hi ha espècies blats ‘vestits’ en què hi resta unit Origen, evolució i diferenciació en espècies Hom reconeix 14 espècies de blat, totes conreades, cap d’espontània, en gran part originades en el curs d’una…
Andes
Vista dels Andes
© X. Pintanel
Serralada
Serralada d’Amèrica del Sud, de plegament alpí, que constitueix el relleu més gran del món amb pics de 7.000 m.
El relleu Té una llargada d’uns 8000 km amb la màxima amplària a Bolívia 750 km, i una orientació N-S de les seves estructures en la quasi totalitat del seu recorregut A l’extrem sud l’alineació general es corba cap a l’est a través de la Terra del Foc formant l’arc de les illes Scotia i des d’allí es torna a corbar A 18° S de latitud el sistema sofreix una inflexió gairebé semicircular cap a l’oest seguint la configuració de la costa del Pacífic fins a arribar al sud de Colòmbia, on es divideix en tres branques diferents la més oriental s’adreça de seguida en direcció N-E, flanqueja el llac…