Resultats de la cerca
Es mostren 18 resultats
‘Alī ibn Maymūn
Història
Militar
Almirall almoràvit mallorquí al servei dels Banū Gāniya.
Capturà l’estol almohade que a les ordres del mercenari català Ibn Ruburṭayr, que ell empresonà, s’havia desplaçat a Mallorca per tal d’aconseguir el vassallatge dels successors d’Isḥāq ibn Gāniya
Mūsà ibn Nuṣayr
Història
Militar
General àrab, conqueridor de la península Ibèrica.
Essent governador d’Ifriqiya 708 conquerí el nord del Magrib, i, encoratjat per l’èxit del seu lloctinent, Tarīf, a Tarifa 710, decidí pel seu compte el pas de l’estret d’un exèrcit de 7 000 homes, comandats per Ṭāriq ibn Ziyad , que tingué l’ajuda de Julià de Ceuta El mateix any 712 Mūsà mateix s’hi incorporà amb 18 000 homes presa de Sevilla i de Mèrida, 713, es reuní amb Ṭāriq a Toledo i passà a Saragossa, des d’on fou cridat a Damasc per Walīd Abans de partir deixà el govern d’Al-Andalus al seu fill ‘Abd al-'Azīz Hom li atribueix, erròniament, l’arribada fins a Tarragona
‘Uqba ibn Nāfi‘
Història
Militar
General musulmà.
Participà victoriosament en la conquesta d’Ifrīqiya i en fou nomenat governador Construí la ciutadella de Kairouan 670 per afrontar els bizantins En temps de Yazīd I 680-683 intentà l’expansió cap al Magrib occidental i sembla que arribà fins a Volubilis i a l’Atlàntic, bé que sense resultats tangibles Es relacionà amb el visigot Julià, governador de Ceuta A la seva mort, a mans dels berbers, aquests entraren a al-Qayrawān
Muḥammad ibn ‘Ā’iša
Història
Militar
General almoràvit, fill de Yūsuf ibn Tašfīn.
Conquerí Aledo i Múrcia, d’on fou nomenat valí 1092-1115 Un grup de notables valencians, encapçalat pel cadi ibn Ǧaḥḥāf, li oferí el govern per tal de destronar al-Qādir 1092, però no ho aconseguí bé que envaí Dénia, Xàtiva i Alzira, així com tampoc d’ajudar la ciutat durant el setge del Cid Més tard comandà les forces almoràvits que sortiren de València 1114 cap al Llobregat i foren derrotades per les mainades catalanes al congost de Martorell Ibn ‘Ā'iša hi perdé la vista, i segurament la raó, i acabà retirat al nord d’Àfrica, a la cort d’'Alī ibn Yūsuf…
Ṣumayl ibn Ḥatīm al-Kilābī
Història
Militar
Militar musulmà d’origen sirià.
Delegat del califa Hišām a Ifrīqiya en el moment de la insurrecció dels berbers 740-741, anà a Al-Andalus com a lloctinent de Balǧ ibn Bišr al Gušayrī Cap dels gayssites, i molt influent en el govern de Yǔsuf al-Fihrī, secundà de moment la política d' 'Abd al-Raḥmān I de Còrdova 756, però acabà enfrontant-s’hi i morí executat
Abū Ṭāhir ibn al-Ǧannābī
Història
Militar
Cap militar càrmata.
Féu diverses ràtzies per l’Iraq El 930 saquejà la Meca i profanà el temple de la Ka'ba, del qual s’emportà la Pedra Negra
Idrīs ibn Yūsuf ‘Abd al-Mu’mīn
Història
Militar
Almirall almohade, oncle del califa al-Nāṣir.
El 1202 comandà l’esquadra que des de Ceuta envaí Menorca El 1203 partí de Dénia al capdavant de l’expedició que destronà el darrer representant almoràvit de les Illes, ‘Abd Allāh ibn Ġāniya, i les incorporà a l’imperi almohade
‘Ubayd Allāh ibn ‘Abd Allāh al-Balansī
Història
Militar
General musulmà.
Fill d' ‘Abd Allāh al-Balansī , participà amb el seu pare i el seu oncle Sulaymān en llur revolta contra Hišām I En tornar d’Aquisgrà —on acudí a sollicitar l’ajut de Carlemany— el nou emir al-ḤakamI el nomenà general de l’exèrcit Sota el seu govern i el del seu successor ‘Abd al-Raḥman II efectuà nombroses aceifas a territoris cristians, entre les quals destaquen, en terres catalanes, els dos intents frustrats 813 i 828 d’ocupar Barcelona
batalla de Cutanda
Història
Militar
Fet d’armes esdevingut prop de Cutanda, a la vall del Jiloca, el 1120.
En el qual Alfons I el Bataller, amb l’ajut de Guillem IX de Poitiers, duc d’Aquitània, derrocà els almoràvits, manats per Ibrāhīm ibn Yūsuf, germà del califa almoràvit ‘Alī ibn Yūsuf, que intentaven de reconquerir Saragossa
batalla de Sagrajas
Història
Militar
Fet d’armes que tingué lloc el 23 d’octubre de 1086 a les ribes del Zapatón (Extremadura) entre l’exèrcit almoràvit i Alfons VI de Castella-Lleó, aliat amb Sanç Ramírez d’Aragó i amb Álvaro Háñez de València.
La victòria de Yūsuf ibn Tašfīn, que havia acudit en socors dels taifes de Sevilla, Màlaga, Almeria, Granada i Badajoz fins aleshores tributaris de Castella-Lleó, significà la possibilitat de l’entronització almoràvit a la península Ibèrica