Resultats de la cerca
Es mostren 12 resultats
Emili Huguet i Serratacó
Botànica
Geografia
Geògraf, botànic i edafòleg; fou conegut per Huguet del Villar.
Molt jove, viatjà per l’Amèrica Llatina En tornà el 1900, i es llançà a la investigació geogràfica i naturalista Fou també periodista literari Amb la Geografía general 1907 introduí a la península Ibèrica la terminologia i les tendències de l’escola antropogeogràfica alemanya de FRatzel El 1914 s’abocà exclusivament a la investigació Descobrí el glacialisme al Sistema Central hispànic 1915-17, i trobà el valor ecètic ecètica , precedent de l’ecologia, amb el qual pretengué d’explicar fets tan sorprenents com la pintura d' El Greco 1928 El 1923 la Mancomunitat el nomenà regent de…
Joseph de Jussieu
Botànica
Botànic i metge francès.
Participà en l’expedició al Perú de Cde La Condamine Introduí a Europa l’heliotropi i diverses plantes ornamentals
Heinrich Anton de Bary
Botànica
Botànic alemany, professor a Friburg (1859) i Estrasburg (1872).
Féu estudis importants sobre l’organització, el desenvolupament i la patologia dels vegetals inferiors, especialment dels fongs Introduí el terme simbiosi
Andreas Franz Wilhelm Schimper
Botànica
Geografia
Botànic i geògraf alsacià.
S'especialitzà en citologia i elaborà una teoria sobre els plasts introduí el terme cloroplast És considerat com un precursor de la moderna ecologia Publicà Pflanzengeographie 1898
William Withering
Botànica
Mineralogia i petrografia
Metge, mineralogista i botànic anglès.
Autor de l’obra An Account of the Foxglove and Some of its Medical Uses 1785, introduí l’ús de la digital en la terapèutica mèdica, especialment en les hidropesies Fou membre de la Royal Society 1784
Alexis Jordan
Botànica
Botànic francès.
Introduí un concepte d’espècie morfològica molt més estricte que el linneà, ja que considerava espècies diferents tots aquells grups d’individus que presentaven algun detall morfològic peculiar, mantingut en generacions successives Profundament religiós, rebutjà fermament el darwinisme, i això determinà la fortuna de la seva escola entre els contraris a la teoria de l’evolució
Nicolau Maria Rubió i Tudurí
Arquitectura
Urbanisme
Botànica
Literatura
Jardineria
Arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista i escriptor.
Fill del general d’enginyers Marià Rubió i Bellver i nebot de Joan Rubió i Bellver Establert a Barcelona, estudià a l’Escola d’Arquitectura, on obtingué el títol el 1915 Fou deixeble de Francesc d’A Galí i de Jean Forestier Fou professor d’arquitectura de jardins a l’Escola Superior dels Bells Oficis i des del 1917 director dels jardins públics de Barcelona Succeí Cebrià de Montoliu com a secretari de la societat La Ciutat-Jardí 1920 Collaborà amb Forestier en la realització del parc de Montjuïc i vers el 1925 introduí a Catalunya el jardí de paisatge plaça de Francesc Macià, de…
Joseph Paxton
Botànica
Jardiner.
El 1828 inicià, per sistemes experimentals, la construcció d’hivernacles i d’umbracles en els quals introduí grans perfeccionaments tècnics sistemes de recollida de la humitat interior i exterior, variació dels tipus de coberta segons les necessitats L’obra que el féu mundialment famós fou el Palau de Vidre de la Primera Exposició Internacional de Londres el 1851 Era l’edifici més gran construït fins aquell moment 70 000 m 2 , resolt en una estructura d’acer i vidre amb mòduls prefabricats de 7,32 m
perera
© C.I.C -Moià
Botànica
Agronomia
Arbre caducifoli, de la família de les rosàcies, de fins a 15 m d’alt, de fulles ovades, de flors blanques, disposades en petits corimbes, i de fruits comestibles (les peres).
Hom dóna el nom de perera borda a les formes silvestres i subspontànies, que es fan als boscs de la muntanya mitjana És conreat a totes les zones temperades del món, i comprèn nombroses culti-vars Prefereix sòls pregons, ben drenats i fèrtils, i és atacat per diverses malures criptogàmiques La pera, amb la poma i el préssec, constitueix, després dels cítrics, el grup de fruita fresca més important en els aspectes paisatgístic i econòmic dels Països Catalans, per davant de la fruita seca més notable com ara l’ametlla i l’avellana Als Països Catalans, hom inicià en el decenni 1920-30 prop de la…
cacauet
Botànica
Agronomia
Planta herbàcia anual, de la família de les papilionàcies, de fulles pinnades amb 4 folíols, piloses, tija de 30 a 60 cm d’alçària i flors grogues que parteixen de les axil·les de les fulles inferiors.
Després de la pollinització el peduncle floral s’allarga cap al sòl, i hi va enfonsant el fruit, una beina de 2 a 4 cm, anomenat, com la planta mateixa, cacauet , que acaba de madurar sota terra, adquirint una forma allargada i una closca dura, groguenca, amb constriccions que corresponen als espais entre les llavors El cacauet exigeix un clima temperat, càlid i sec, sòls poc compactes, on els fruits puguin enfonsar-se bé, fèrtils i profunds, preferentment arenosos, rics en calci, fòsfor i potassi És planta exhauridora i exigent, que demana de seguir en rotació un conreu que hagi estat molt…