Resultats de la cerca

Fou ministre d’afers estrangers als governs Wellington 1828-1830 i Peel 1841-1846 Defensà els principis lliurecanvistes i dimití 1846 després de la derogació de les Corn Laws El 1852 ocupà el càrrec de primer ministre en un govern de coalició Dimití el 1855, després d’haver intentat inútilment d’evitar la guerra de Crimea

Comte i primer duc d’Anjou i del Maine 1356-84 Fill de Joan II de França, substituí aquest com a ostatge a Londres 1360, però el 1363 fugí a França El 1380 fou nomenat regent durant la minoritat del seu nebot Carles VI Investit rei de Nàpols per Climent VII, intentà, inútilment, de derrotar Carles III de Nàpols

El 1813 fou nomenat ambaixador a Viena Fou ministre d’afers estrangers als governs Wellington 1828-30 i Peel 1841-46 Defensà els principis lliurecanvistes i dimití 1846 després de la derogació de les Corn Laws El 1852 ocupà el càrrec de primer ministre en un govern de coalició En política exterior adoptà una actitud vacillant Dimití el 1855, després d’haver intentat inútilment d’evitar la guerra de Crimea

Era molt jove quan la desgràcia caigué sobre la seva família el 1463 Foragitat, amb la seva mare i el seu germà Acard, de les baronies paternes per Joan II, visqué en terra addicta, on fou fet patge del rei-conestable Pere IV El 1490 es casà amb Joana de Ballester Acabada la guerra, pledejà inútilment a les corts de 1473-79 pel retorn de les baronies que Joan II havia donat al seu oncle Antoni de Cardona-Anglesola

Fill d’Andrònic III, durant la seva minoritat tingueren lloc les lluites entre la seva mare i tutora, Anna de Savoia, filla d’Amadeu VI de Savoia, i Joan VI Cantacuzè El 1355 abdicà Joan VI, i Joan V tornà a regnar sol Contra els turcs, que el 1361 prengueren Adrianòpolis, cercà, inútilment, l’ajut d’Occident, mitjançant la proposta de restablir la unió religiosa amb Roma 1369 i el signament d’un tractat amb Venècia 1371 Amb l’ajut turc pogué recobrar el tron, del qual havia estat expulsat pel seu fill Andrònic IV

Succeí el seu pare Basili I sota la tutela del seu avi Vitold, gran duc de Lituània mort el 1430 El dret a la successió li fou inútilment disputat pel seu oncle Jordi i pel fill d’aquest, Demetri Semjaka, que el féu eixorbar 1446 Aconseguí finalment d’imposar-se el 1453 S'oposà a l’acceptació del decret d’unió de les esglésies grega i romana 1439 per part del metropolita de Moscou, Isidor, el qual fou substituït i empresonat Fou el primer pas cap a la constitució d’una església nacional russa El succeí Ivan III, el Gran

Fill d’'Abd-al-Raḥmān I, ell i el seu germà Sulaymān es revoltaren contra llur germà petit, l’emir Hišām I Vençuts per aquest, renunciaren, per diners, a llurs drets i s’expatriaren a Tànger A la mort de l’emir, ‘Abd Allāh es rebellà novament contra el seu successor Al-Ḥakam I i demanà, inútilment, ajut a Carlemany, a qui oferí Barcelona Vençut de nou, li fou permès d’establir-se a València El territori que governava arribava, al nord, fins a Osca i Barcelona i, al sud, fins a Tudmir En morir Al-Ḥakam I, tornà a rebellar-se contra el nou emir, ‘Abd-al-Raḥmān II, i s’annexionà…

Estudià a Salamanca Es posà en contacte amb els illustrats es casà amb la filla d’Andreu Piquer Seguí una carrera administrativa en la qual solament aconseguí d’ésser comptador de finances a Vara del Rey Conca, on intentà, inútilment, de crear una “societat econòmica” És autor d' Odas i Epigramas 1784, però, sobretot, de Sàtiras que la censura impedí de publicar, on al concepte optimista de “segle de les llums” oposa críticament el de “segle d’aparences” També escriví, entre el 1786 i el 1790, Cartas políticoeconómicas al conde de Lerena , una de les primeres i més incisives…