Resultats de la cerca

Partint d’ell, com a forma equidistant de les diverses parles occitanes, Loïs Alibèrt intentà de fixar l’occità modern Comprèn diversos subdialectes el meridional central, tolosà, foixenc, donasanenc, narbonès, el septentrional roergat, gavaldanès, orlhaguès, l' occidental agenès, carcinol, albigès i l' oriental besierenc, montpellerí, cevenol Els trets més característics de la seva fesomia lingüística són manteniment dels grups llatins ca i ga cantar, gaug, gal , dels diftongs i triftongs paire, buou , de la l intervocàlica, tant si procedeix de l o ll llatines pala, salar,…

Treballà per al Rosselló, on el seu primer retaule, el del Rosari, a Ribesaltes 1675, en el qual una gran imatge de la Mare de Déu és flanquejada per cinc baixos relleus a banda i banda, introdueix un tipus de retaule de pla llenguadocià És autor també, entre altres obres conservades, del retaule de Santa Eulàlia, a la catedral de Perpinyà 1675, de l’altar major de Ribesaltes 1698 i del ric retaule de la Transfiguració a l’església de Vinçà Hom li ha atribuït obres similars a Bulaternera, a Marquixanes i a Aiguatèbia

Fou un dels fundadors, el 1869, de la Société pour l’Étude des Langues Romanes i, el 1870, de la “Revue des Langues Romanes”, considerades com una garantia científica del felibrisme Estudià la Renaissance de la littérature catalane et de la littérature provençale 1868, que entén que es desenvoluparen parallelament i independentment El 1882 impulsà el llatinisme occitanista amb la fundació de la “Revue du Monde Latin”, on, el 1888, publicà un article sobre Jacint Verdaguer, a propòsit de la versió de L’Atlàntida per Justí Pepratx i de la Lettre biographique de Collell Traduí al provençal algun…

Fundà i dirigí la “Revue Hispanique” 1894-1933, on publicà molts dels seus treballs d’investigació, principalment orientats cap a la recerca de fonts i als estudis bibliogràfics Bibliographie des voyages en Espagne et en Portugal , 1896 Bibliographie hispano-française , 1912-14 Bibliographie de Jacinto Verdaguer , 1912 i Manuel de l’hispanisant , 1920-25, en collaboració amb L Barrau-Dihigo i a l’edició de textos de la versió francesa de la Disputa de l’ase , d’Anselm Turmeda, 1911, i d’ Els mestres de València , de Gaspar Guerau de Montmajor, 1915 Participà al Primer Congrés Internacional…

Fou membre d’una família noble de Tolosa de Llenguadoc En set de les setze composicions que se li atribueixen fa allusió a la dama Na Berengueira Es tracta de Beatriu de Provença m 1267, casada amb Carles I d’Anjou i filla de Ramon Berenguer V de Provença La major part de les seves composicions són dansas , però no n’hi ha cap que conservi la música

Després d’estudiar dret i d’exercir l’ofici de militar, es dedicà a una producció abundosa d’òperes còmiques més de 50, molt populars al seu temps Nina ou la Folle par amour 1786, Maison à vendre 1800, etc També compongué duets, quartets i romances

Després d’estudiar a Tolosa i a Montpeller, esdevingué el metge més famós de la Illustració A la seva obra Nosographie philosophique 1789 classificà les malalties en classes, ordres, gèneres i espècies , seguint el mètode linneà Per la seva obra Traité médico-philosophique sur l’aliénation mentale 1801 hom l’ha considerat com un precursor de la psiquiatria moderna

Es formà a l’acadèmia de Tolosa, i anà a París i a Roma, on esdevingué professor a l’Acadèmia de Sant Lluc i pintor de Climent XIV El 1774 esdevingué professor de l’acadèmia de Tolosa, i dos anys més tard dirigí l’escola de pintura de Montpeller Establert a Perpinyà, decorà la capella de la Immaculada de la catedral 1784-90 i fou pintor de l’exèrcit de Dugommier, el qual retratà Fins a la mort fou professor de dibuix a l’escola d’Aude Té obres als museus de Perpinyà i de Tolosa

Fundà i dirigí la Revue Hispanique 1894-1933, on publicà la majoria dels seus treballs d’investigació, principalment orientats cap a l’edició de texts, la recerca de fonts i els estudis bibliogràfics, entre els quals cal remarcar la Bibliographie des voyages en Espagne et en Portugal 1896, la Bibliographie de Góngora 1908, la Bibliographie de Jacinto Verdaguer 1912 i la reedició de la versió francesa de la Disputa de l’ase , d’Anselm Turmeda 1911, i d' Els mestres de València , de Gaspar Guerau de Montmajor 1915 També és autor d’un Abrégé de grammaire catalane 1902 i de l’útil Manuel de l’…