Resultats de la cerca

Amb el Club Natació Barcelona, es proclamà quatre vegades campió d’Espanya de primera categoria 1966-69 i guanyà cinc Lligues 1967-69, 1971-72 Participà sis vegades en la Copa d’Europea de clubs 1966-69, 1971, 1972, i disputà 8 partits amb la selecció estatal absoluta

S’inicià a Ràdio Castelldefels 1995, COM Ràdio 1996 i Olesa Ràdio 1997-98 També collaborà en Mundo Deportivo 1997 i fou corresponsal de l’Agencia COLPISA a Catalunya 1999-2000 El 2000 començà a treballar a RAC1, emissora on és l’editor del programa Primer Toc 2002 i cap d’esports des del 2011 Ha publicat el llibre Barça, estem fent història 2011

Mig esquerre, abans de la Guerra Civil Espanyola jugà a la Penya Saprissa, el Fort Pienc i el Sant Andreu Després fou jugador del RCD Espanyol durant deu temporades 1939-50 Disputà 147 partits de Lliga i marcà un gol Fou campió de Copa 1940 i finalista en les edicions del 1941 i 1947 També guanyà el darrer Campionat de Catalunya 1939-40 Al juny del 1951 fou objecte d’un partit d’homenatge, a Sarrià Actuà tres vegades amb la selecció catalana

Estudià a l’Escola Massana i a Sant Jordi Es donà a conèixer l’any 1964 en una exposició que realitzaren conjuntament amb Arranz Bravo, Bartolozzi, Gerard Sala i d’altres Aquests artistes treballaren en equip fins l’any 1969 Després de la separació del grup se sentí atret pel conceptualisme i realitzà algunes accions com ara Llimós en marxa 1972 Per encàrrec realitzà un mural per a la família March destinat a la seva residència de Cala Ratjada Mallorca, i tornà a interessar-se per la pintura de cavallet Treballa habitualment a Nova York d’ençà de l’any 1975 i actualment conrea una pintura de…

Fou cap de servei d’electroradiologia dels hospitals de Perpinyà 1936-67 Secretari perpetu de la secció francesa dels Jocs Florals de la Ginesta d’Or, és autor de novelles 1926-35, de llibres de poemes 1925-62, dels treballs Anton Tchékov, le médecin et l’écrivain 1927, Laennec 1932, Le prieur de Prouille 1927, sobre els càtars, Jésus parmi nous 1945 i d’una autobiografia inèdita Le grand pari , 1966

Fou bisbe de Llimós 1317, de Lo Puèi 1318 i de Meaux 1326 Conegut amb els noms de Durandus de Sancto Porciano i de Doctor Resolutissimus , fou un pensador d’esperit lliure i independent, i entrà en conflicte amb el seu orde en apartar-se del tomisme De tendència augustiniana i considerat sovint com a precursor del nominalisme, cal destacar, entre les seves obres, In sententias theologicas Petri Lombardi Libri IV i De visione Dei

Es formà a l’Escola Massana 1957-61 i a Belles Arts 1961-65 de Barcelona El 1966 s’agrupà amb Arranz Bravo, Bartolozzi i Llimós i durant dos anys dugueren a terme una intensa activitat conjunta La seva obra, que no renuncia a la figuració, s’orientà inicialment cap a la crítica social Actualment pren com a motiu el seu entorn immediat i té un caràcter més líric Ha estat professor a l’Escola Massana i a la Facultat de Belles Arts

Titulat per la Universitat Autònoma de Barcelona, des del 1976 treballà, successivament, a  Catalunya Express , El Correo Catalán , El País i  El Mundo  primer subdirector de la delegació catalana, i collaborà en  El Periódico de Cataluña , L’Econòmic i, durant molts anys, en l’ Avui  El 2004 rebé el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de mitjans de comunicació en premsa escrita per la columna “Plaers de ma vida”, en aquest darrer diari Referència del periodisme cultural en la premsa de Barcelona i també especialista en política internacional, publicà assajos, com ara El último Dalí…

Format a Barcelona amb estades a París i a Nova York, ha fet escultures per a colleccions públiques i privades de Banyoles Concorregué a la Mostra d’Art Nou MAN de Barcelona i a les mostres de la Fontana d’Or de Girona Amb Robert Llimós feu un acte conceptual a Barcelona 1970 Derivà d’unes primeres escultures cinètiques, minimalistes i constructivistes, cap als inflables, objectes escultòrics efímers estretament vinculats al paisatge, situant-se en l’art conceptual Des del 1971 n’enlairà a Granollers, Eivissa, Cadaqués, cap de Creus, Benidorm i Barcelona, unes experiències que el 1973…

El 1968 guanyà el premi de dibuix Ynglada-Guillot Per aquests anys s’agrupà amb Rafael Lozano i Bartolozzi , Gerard Sala i Rosselló i Robert Llimós i Oriol , la qual cosa comportà un important canvi d’orientació en la seva obra, que s’apropà al pop-art Després de la dissolució del grup 1970, continuà collaborant amb Bartolozzi Ambdós treballaren i exposaren junts fins el 1982, si bé l’obra de cadascú conservà el seu caràcter Arranz i Bravo feu una pintura protagonitzada per figures humanes que, bé que turmentades, prenen darrerament caràcters més personalitzats També realitzà escultures…