Resultats de la cerca

Fou llançada l’any 1997, amb l’objectiu principal d’estudiar les estructures magnètiques que emergeixen de la superfície visible del Sol, com també definir la geometria i dinàmica de les zones externes de l’atmosfera solar, com són l’anomenada regió de transició i la corona Per poder realitzar aquests estudis la sonda duu un telescopi de 30 cm de diàmetre que permet una resolució espacial d’un segon d’arc El 21 de juny de 2010 TRACE realitzà les darreres observacions del Sol

Les CME estan relacionades amb el trencament de les estructures magnètiques presents a la corona solar, si bé el seu mecanisme no és del tot conegut El material pot ésser ejectat a velocitats de fins a 2000 km/s La seva detecció i estudi, gràcies a observatoris espacials com el satèllit SOHO, són d’una gran importància, ja que en arribar a la Terra el material que forma la CME altera la magnetosfera terrestre, i pot arribar a afectar les telecomunicacions i a malmetre satèllits artificials meteorologia espacial Les ejeccions de massa coronal es produeixen durant tot el cicle solar, però la…

Ingressà en la Companyia de Jesús i estudià filosofia a França, ciències exactes a Barcelona i a Madrid i teologia a Àustria El 1934 fou destinat a l’Observatori de l’Ebre del 1939 al 1970 en fou director i es dedicà a reconstruir-lo i a ampliar-lo Fou numerari de l’Acadèmia de Ciències de Madrid i corresponent de les de Barcelona, Coïmbra, Lisboa, Colòmbia, etc Presidí el Patronato AlfonsoX el Sabio del CSIC Cap del Servei Internacional de Variacions Magnètiques Ràpides des del 1954, publicà més d’un centenar de treballs científics Fou delegat de la seva província a la Congregació General…

El fenomen comença amb un augment de la intensitat de la component horitzontal del camp geomagnètic, que té lloc simultàniament a tota la Terra en l’interval d’alguns minuts Aquesta intensitat arriba fins a un valor que és de 30 a 40 vegades superior al normal, i després torna a baixar de manera que assoleix el valor anterior en un temps de 2 a 8 hores però continua baixant, fins a un valor de 50 a 100 vegades per sota del normal, i, finalment, en un interval d’1 o 2 dies, es restableix la situació no pertorbada L’origen de les tempestats magnètiques és, sens dubte, l’arribada a la Terra d’un…

És gairebé un 10% més brillant que el fons del disc solar, sobre el qual es destaca Les condicions més favorables per a l’observació de les fàcules s’esdevenen a les regions de la perifèria del disc solar, a causa de l’enfosquiment relatiu d’aquestes regions limbe Les fàcules tenen relació amb les taques solars , puix que sempre apareixen a les mateixes regions que els grups de taques, però la formació de les fàcules posa en evidència el grau d'activitat solar d’una manera més eficaç que les taques Tenen relació amb l’existència de pertorbacions magnètiques que donen lloc a anomalies…

El senyal que rep cada antena s’enregistra en cintes magnètiques, juntament amb un control temporal donat per un rellotge atòmic Posteriorment s’analitzen i combinen els senyals de totes les antenes en un procés anomenat “correlació” Com que la resolució assolida per un interferòmetre és tant més gran com més separades estiguin les antenes que el formen, la tècnica de VLBI s’aplica per observar objectes a molt alta resolució, com són nuclis i jets de quàsars i microquàsars Quan les antenes estan separades per distàncies intercontinentals es poden arribar a assolir resolucions de l’ordre d’una…

L’espectroscòpia ha contribuït de forma essencial al coneixement de la natura de la llum i proporciona informació sobre l’estructura dels àtoms i de llurs nuclis Les seves principals aplicacions són a l’astrofísica i a la química Històricament, el primer pas cap al seu desenvolupament fou aconseguit per Newton l’any 1666 en descobrir la dispersió de la llum solar mitjançant un prisma L’any 1859 Kirchhoff i Bunsen descobriren que en estat de luminescència cada substància química emet un espectre característic, amb la qual cosa establiren les bases de l’aplicació de l’espectroscòpia d’emissió a…

La possibilitat que els cossos celestes emetessin també ones radioelèctriques, juntament amb les radiacions lluminoses, ja fou pronosticada a la fi del segle XIX, però els receptors de què hom disposava a l’època no foren capaços de captar-les El 1930 Karl G Jansky observà l’existència d’unes ones paràsites que arribaven sempre d’una mateixa direcció del firmament Jansky explicà aquest fet suposant que la font d’ones radioelèctriques era a l’espai interestellar i en donà les coordenades astronòmiques, les quals, segons hom observà més tard, pertanyen a una radiofont molt intensa que ocupa el…