Resultats de la cerca

És autor d’uns Commentaria in primordiale evangelium s Joannis, seguits d’una Epistola in vitam Raymundi Lulli Eremitae 1511, primera biografia impresa de Ramon Llull, feta damunt l’anònima coetània, i que tingué diverses edicions fins al s XVIII Relacionat amb el lullista mallorquí Nicolau de Pacs, li contestà amb les Responsiones ad novem quaesita Nicolai Paxi 1521 Pertany al nucli d’humanistes francesos estudiosos de Ramon Llull, sense arribar, però, a ésser-ne adeptes

Franciscà, ocupà dins l’orde el càrrec de visitador i ministre provincial Fou professor de teologia lulliana a l’Estudi General de Palma Fou collaborador de Salzinger, l’editor alemany de les obres de Llull d’acord amb els criteris del lullisme mallorquí, intentà de dissuadir aquell de la tendència de considerar Llull com a alquimista en l’obra Rationalis astreae Raymundisticam et Alchimisticam manuscrita, replicada per Salzinger en el darrer capítol dels Perpicilia lulliana És autor també d’un catàleg dels manuscrits lullians conservats a la biblioteca dels franciscans de Palma

La seva personalitat fou tan aviat envoltada per la llegenda, que hom pot agrupar la munió dels seus seguidors segons els punts de vista més diferents També és possible que hom ignori, no solament la categoria, sinó el nom de vastes zones d’opinió que l’hagin protegit També pot ésser que Llull, que a través dels segles molts veneraven i exalçaven, en realitat fos en gran part una figura mítica Llull fou un propagandista de l’ art , a la qual sempre hom lliga el seu nom No pas per orgull ni per vanitat, sinó perquè estava convençut que Déu havia aclarit un dia la seva intelligència perquè…

Fill d’Aristó i Perictione i emparentat, per part de mare, amb una de les principals famílies aristocràtiques d’Atenes, prengué part 409 aC en la guerra del Peloponès Després, pel seu parentiu amb Críties, un dels trenta tirans, intentà de participar en política, però aviat se'n decebé pels excessos d’aquells oligarques Havent rebut una acurada educació artística i gimnàstica, es decantà cap a la filosofia des que conegué Sòcrates, el 408 aC A la mort d’aquest 399 aC durant el període democràtic, fugí d’Atenes amb altres condeixebles i es refugià a Mègara, amb Euclides…

La filosofia catalana mostrà, des dels seus primers passos, una clara vocació europea, que l’ha duta, d’una banda, a experimentar una gran sensibilitat pels corrents ideològics universals, i, d’altra banda, a projectar-hi, en els moments més puixants, el fruit de la seva labor creadora És ben natural que ambdós aspectes s’hagin manifestat diversament, al llarg del temps, d’acord amb les vicissituds històriques Hi ha, però, uns trets constants que, malgrat les excepcions, caracteritzen el pensament filosòfic català i que consisteixen, més que en l’adopció d’unes determinades posicions…