Resultats de la cerca

El pelatge és de color gris fosc, amb 16-18 franges transversals més fosques, des de la cua fins a la meitat del tronc De costums nocturns i hàbits depredadors, es nodreix d’altres marsupials petits, equidnes i ocells Habitava a Tasmània, però fou molt perseguit pels grangers perquè atacava els ramats Avui dia hom el considera extingit del tot

Habita a Xile

Les potes anteriors són curtes i dèbils, i l’animal les empra per a agafar l’aliment les posteriors són llargues i fortes, adaptades al salt, a la defensa, i serveixen de suport a l’animal juntament amb la cua, que és llarga i musculada El cap és relativament petit, i les orelles, llargues i punxegudes el dentat és monofiodòntic A l’abdomen les femelles tenen el marsupi o bossa marsupial, ampla i profunda, dins la qual hi ha les glàndules mamàries en nombre de quatre El període de gestació dura de 30 a 40 dies, i els nounats, prematurs, que atenyen uns 20 mm de longitud, acaben…

Les potes són relativament curtes, i els dits, prènsils El pelatge és dens i espès, de color cendra No tenen cua Són de costums arborícoles i viuen sobre els eucaliptus, de les fulles dels quals s’alimenten, i només beuen quan estan malalts Antigament eren molt nombrosos, però avui són protegits per tal d’evitar-ne l’extinció

No tenen bossa marsupial ni ossos epipúbics, cosa que els diferencia dels marsupials A més, presenten caràcters cranials i de dentadura específics Tot i que tradicionalment s’agrupaven amb els marsupials formant el clade metateris, algunes dades morfològiques i de filogènia molecular indiquen que els marsupials estan inclosos en el clade marsupionta, germà dels placentaris, juntament amb els monotremes

El marsupi és poc profund, en forma de ferradura i proveït de quatre mamelles De règim carnívor, el crani és robust i proveït d’un dentat poderós, i les potes són curtes Fa uns 60 cm fins a l’acabament del tronc, i 30 cm més de cua El pelatge és curt, fosc amb taques blanques L’àrea de distribució ha estat progressivament reduïda des d’Austràlia, d’on desaparegué fa uns 3000 anys, probablement per una combinació de factors, entre els quals hi ha l’augment de les poblacions humanes, la introducció dels  dingos  i un canvi climàtic sobtat, fins a les zones més inaccessibles de Tasmània…

Aquesta característica no ha estat pas exclusiva dels fèlids, sinó que és compartida per d’altres grups depredadors, com el marsupial del gènere Thylacosmilus del Pliocè d’Amèrica del Sud, el creodont Apataelurus de l’Eocè americà, o els nimràvids de l’Oligocè i Miocè d’Àsia i Europa, com el Sansanosmilus trobat a Sant Quirze del Vallès La majoria dels fèlids de dents de sabre identificats als jaciments catalans pertanyen a la subfamília dels macairodontins Machairodontinae , el primer gènere dels quals fou el Pseudaelurus trobat en el Miocè inferior de Sant Mamet, a Sant Cugat…