Resultats de la cerca

El seu nom real era Édith Gassion Es crià d’una manera irregular restà cega a tres anys, però recuperà la vista Cantà pels cafès durant la guerra de 1939-45 descoberta per Maurice Chevalier, esdevingué una chansonneuse mundialment cèlebre Les seves cançons més destacades foren Non, je ne regrette rien, La vie en rose, Milord, Mon vieux Lucien i altres, amb texts de JCocteau, Michel Prévert, etc També protagonitzà algunes pellícules

De família protestant, ha estat un autor fortament arrelat a la seva terra natal Suite cévenole 1925-35, Le chiffre de nos jours 1954, autobiografia, i La superbe 1967 Participà en la guerra d’Espanya Rien qu'un témoignage , 1937 La galère , 1938 i en la resistència francesa Altres obres seves són La tour de Constance 1970, Les taillons 1974, etc Fou director general dels Arxius de França 1959-71 i membre de l’Académie Française 1956

Deixeble de Gandhi, fundà una comunitat artesanal, allunyada del món modern, on hom intenta de retrobar la saviesa i les virtuts oblidades per l’Occident a l’Estat espanyol en fundà una a Múrcia i una altra al País Basc Escriví Le Pèlerinage aux sources 1943 Pelegrinatge als orígens , traducció catalana de Rafael Tasis, 1961, Principes et préceptes du retour à l’évidence 1961, Approches de la vie intérieure 1962, traduïda al català Enfances d’une pensée 1970, La trinité spirituelle 1971 i Rien qui ne soit tout 1975, entre d’altres Feu sovint conferències a Barcelona

Vida Edith Giovanna Gassion, més coneguda com a Edith Piaf o "El petit rossinyol", començà a cantar a l’edat de quinze anys pels carrers de París, i més endavant als cafès i cabarets Fascinà moltíssims francesos amb la seva veu trencada, plena de melangia i dramatisme, tot parlant sobre l’amor, el desamor i la mort Accentuava el caràcter dramàtic de les cançons vestint-se sempre de negre quan actuava Entre les cançons que escriví i que la feren més popular hi ha La vie en rose o L’himne a l’amour També convertí en èxits temes d’altres autors, com Milord -de Georges Moustaki- o Non, je ne…

Després d’iniciar estudis universitaris de matemàtiques i de ser empresonat pel govern de Vichy per haver participat en la Resistència, emprengué estudis de música al Conservatori de París i feu classes amb R Leibowitz Professà successivament a l’ORTF, a la Sorbona i al Conservatori de París, i també a São Paulo i Rio de Janeiro Autor de diversos llibres Stravinsky , 1965 Diabelli Diabolico , 1979, collaborà a més en enciclopèdies Universalis , Grove , Riemann , Larousse , Fasquelle Com per a tants altres músics francesos de l’època, la descoberta a través de Leibowitz del dodecatonisme…

Estudià al Conservatori de París 1918-23 i a partir del 1926 amplià la seva formació amb Maurice Ravel Després d’haver exercit com a violinista en diverses agrupacions, el 1928 debutà com a director d’orquestra als Concerts Pasdeloup, i inicià una brillant carrera El 1934 fou nomenat director adjunt de l’Orquestra Nacional de la Radiodifusió francesa Dirigí com a titular les orquestres Nacional de França 1944-47, Simfònica de Seattle 1948-51 i Simfònica de Lieja 1964-67 El 1962 ingressà com a professor de direcció orquestral al Conservatori de París 1962-74, i més tard ensenyà al de Lieja…

Treballà com a guionista en programes de televisió com Un, dos, tres, responda otra vez , abans de convertir-se en un prolífic escriptor cinematogràfic, amb pellícules com Esquilache 1989, de JMolina Bajarse al moro 1989, de FColomo Orquesta Club Virginia 1992, de MIborra Mi hermano del alma 1994, de MBarroso El efecto mariposa 1995, de FColomo Éxtasis 1996, de MBarroso, o África 1996, d’AUngría Ha estat guionista habitual de Manuel Gómez Pereira en pellícules com Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo 1993, Todos los hombres sois iguales 1996, Boca a boca 1995, El amor…

Vida Debutà en el teatre d’afeccionats i en el grup de teatre independent Xaloc Abandonà la carrera de medicina quan li oferiren actuar com a professional en el collectiu Ignasi Iglésias a l’obra El travessa-deserts 1979 El 1983 entrà al teatre Lliure amb el muntatge Advertència per a embarcacions petites , espai on treballà regularment sota les ordres de directors reputats com ara Lluís Pascual L’hort del cirerers i Roberto Zucco , Lluís Homar Zowie i Fabià Puigserver La flauta màgica Actor dúctil i amb una gran amplitud de registres, a partir del 1987 participà en films com La febre d’…

Filla de comerciants, visqué la infància i l’adolescència a la localitat normanda d’Yvetot Estudià literatura a Rouen Ha estat professora de secundària 1960-77 i del Centre d’Educació a Distància 1977-2000 La seva obra és principalment autobiogràfica i intimista Començà la seva trajectòria amb  Les armoires vides 1974, obra a la qual seguiren Ce qu’ils disent ou rien 1977, Prix d’Honneur du roman 1977,  La femme gelée 1981,  La place 1983, premis Renaudot i Maillé-Latour-Landry de l’Acadèmia Francesa 1984,  Une femme 1987, premi Gregor von Rezzori 2019,  Passion simple 1992, …