Resultats de la cerca

Prop seu hi havia l’antic monestir de Sentís

Hom en desconeix la fundació El 848 els preveres Constantí i Atilà, que regien el lloc, s’oferiren a l’abat Trassari de Lavaix perquè hi restaurés la disciplina monàstica L’intent era de crear-hi un monestir independent, però no hi reeixí Sovint s’han confós documents de Sant Tirs de Llastarri, propietat de Lavaix, amb els de Sentís

Bisbe de Barcelona 1620-32 El 1622 fou nomenat lloctinent de Catalunya per Felip IV de Castella, que esperava d’apaivagar els greuges dels catalans amb el nomenament d’un lloctinent català Però com que el rei no havia acudit al Principat a jurar les constitucions de Catalunya —requisit sense el qual no era vàlid el nomenament— les autoritats catalanes no reconegueren el nou lloctinent, fet que agreujà encara les tensions entre el Principat i la cort i féu témer una ruptura Els catalans cediren finalment, dividits per les amenaces i les recompenses promeses per la cort El nou lloctinent…

Jugà en el Centre d’Esports Sabadell durant els anys trenta, i es proclamà campió de Catalunya 1934 i subcampió de Copa 1935

Després d’aprendre a patinar al Club Natació Reus Ploms, el 1948 s’incorporà al Reus Deportiu i formà part del seu primer equip en dues etapes 1948-55, 1957-62, amb un breu pas pel Club Patí Tortosa a segona divisió després d’haver-se retirat un any El 1952 guanyà el primer Campionat d’Espanya del Reus Deportiu, club que entrenà després de retirar-se i formà part de la junta directiva de la secció d’hoquei sobre patins Fou una vegada internacional amb la selecció espanyola

Vinculat a diverses entitats esportives, fou president de la Federació Catalana de Rugbi 1939-74 i vicepresident de la federació internacional des del 1949 Presidí el Club Natació Barcelona, on jugà a rugbi, i durant el seu mandat s’hi construí una piscina d’aigua salada Promogué la candidatura de Barcelona com a seu dels II Jocs Mediterranis Rebé la medalla d’or de la Federació Internacional de Rugbi i la Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya 1989

S'inicià amb èxit a La Publicitat i Mirador i el 1936 s’exilià a París, on treballà per als serveis d’informació de Francesc Cambó, que collaboraven amb el bàndol franquista Posteriorment passà al front, on arribà a alferes provisional Collaborà a Destino i fou corresponsal d' ABC , La Vanguardia diari al qual estigué vinculat al llarg de tota la seva vida i Clarín de Buenos Aires Collaborà també a El Correo Catalán Seguí el desembarcament dels aliats, el procés de Nuremberg on fou un dels dos únics periodistes espanyols acreditats i la crisi del Congo Fou agregat de premsa de l’ambaixada…

S’establí a Igualada Estrenà i publicà un gran nombre d’obres teatrals, com La cançó trista 1912, La serp de foc , drama líric amb música d’A Porredon 1926, Lluita de cors 1927, Marcel 1932 i El sacrifici 1933, entre d’altres

S’inicià en les tasques directives en la Federació Catalana de Rugbi Fou delegat del Camp de les Corts i, posteriorment, vicepresident del Futbol Club Barcelona i de la Federació Catalana de Futbol Presidí la Federació Catalana de Ciclisme 1953-60, fou vocal de l’espanyola 1965-84, que també dirigí 1977, i vicepresident de la Unió Ciclista Internacional durant els anys seixanta Presidí el Comitè Organitzador del Campionat del Món de ciclisme de Sant Sebastià 1970 i Barcelona 1973 Rebé la medalla Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya 1989