L’Empordà és una de les regions naturals i històriques amb una personalitat més ben definida. El seu nom té l’origen en el de la ciutat d’Empúries‚ i significa‚ doncs‚ el territori o el rodal (el rerepaís) emporità. Empúries fou fundada, en un indret ja habitat per població autòctona‚ pels navegants i comerciants grecs de Focea (jònics)‚ al segle VI aC‚ els quals li donaren el nom d’Empòrion (empori‚ mercat). La romanització del país s’inicià també a Empúries (desembarcament de l’exèrcit de Gneu Escipió el 218 aC) i els romans crearen una colònia al costat de la ciutat grega i del poblat local dels indigets. La creació del comtat d’Empúries en època carolíngia estengué el nom de la vella ciutat a les terres comtals i a la seva zona d’influència. Amb el temps‚ hom acabà aplicant el nom d’Empordà a un territori força més ampli‚ el qual presenta una clara unitat geogràfica. Així doncs‚ l’Empordà actual comprèn també terres que pertanyien als comtats històrics de Besalú i de Girona.
Límits i sectors
L’Empordà es troba al sector del N del litoral mediterrani i la mar n’és el límit oriental. Les carenes pirinenques de la serra de l’Albera al N i la serra de les Gavarres al S són uns altres dels seus límits naturals‚ entre els quals s’estén la plana al·luvial empordanesa. Els confins són‚ en canvi‚ molt imprecisos cap a ponent.
És tradicional‚ d’arrel popular‚ la divisió en Alt Empordà i Baix Empordà‚ separació que quedà oficialitzada pel decret de Divisió Territorial de Catalunya del 1936.
La costa empordanesa‚ juntament amb la que correspon a la comarca de la Selva‚ veïna pel S‚ forma part de l’anomenada Costa Brava‚ batejada així modernament pel periodista Ferran Agulló. El nom va tenir una ràpida implantació popular malgrat la seva artificiositat i la manca de tradició i d’arrel històrica.
La plana d’enfonsament‚ superfície d’inundació dels cursos inferiors de la Muga‚ el Fluvià‚ el Ter i el Daró‚ és l’espai més característic de la comarca i el que defineix el paisatge empordanès‚ tan peculiar. Els al·luvions dels rius esmentats han anat omplint aquesta depressió guanyant terreny a la mar i creant espais d’estanys i maresmes pròxims als sectors de la costa baixa i sorrenca, on la plana entra en contacte amb la mar. En el transcurs dels segles l’home ha anat transformant en terres aptes per al conreu la major part d’aquests espais humits. Cal remarcar que a la planúria empordanesa no hi ha‚ llevat d’alguns sectors de la faixa litoral‚ grans espais del tot planers‚ ja que n’emergeixen minsos pujols escampats i petites elevacions eocèniques que la converteixen en un territori lleument ondulat.
Tanmateix‚ l’Empordà posseeix també unes importants zones muntanyoses‚ com ara el massís del Montgrí‚ que emergeix al mig de la plana‚ les muntanyes que limiten la comarca al N i al S (la serra de l’Albera i la serra de les Gavarres)‚ amb els seus estreps i serres adjacents (la serra de Rodes‚ el massís de Begur‚ etc.)‚ que formen depressions secundàries i petites valls‚ i els sectors accidentats de ponent‚ d’una altitud molt més discreta i on la plana acaba d’una forma suau i imprecisa.
Aquesta varietat del relleu fa de l’Empordà una terra d’una gran diversitat. El paisatge empordanès s’ha identificat amb la plana‚ el seu espai central i més important‚ envoltada de muntanyes i oberta a la mar. És del tot lògic, doncs, que s’hagi convertit en el seu senyal d’identitat. Però a l’Empordà‚ a més de la plana al·luvial que centra la comarca‚ cal esmentar l’existència de les depressions i les valls marginals‚ els aspres‚ les zones de relleu suau o més trencades‚ els massissos calcaris i les grans serres graniticoesquistoses, amb els seus repeus o superfícies d’erosió de transició vers la plana. El litoral participa‚ en certa manera‚ d’aquesta diversitat. Hi alternen els trams de costa baixa‚ que corresponen als sectors de contacte de la plana i les depressions marginals amb la mar‚ i els de costa escarpada‚ retallada i rocosa‚ amb petites cales i penya–segats‚ formats pels extrems orientals del muntanyam de la comarca.
Les divisions administratives
La distinció entre Alt Empordà i Baix Empordà és documentada almenys des del segle XV‚ època en què ja es fa la divisió entre Empordà d’Amunt i Empordà d’Avall, o també Sobirà i Jussà. Tanmateix‚ la línia divisòria precisa i exacta entre l’un i l’altre ha estat sempre motiu d’opinions diverses. Tan aviat s’ha considerat que calia situar–la al curs del Ter com al Fluvià. En establir la divisió territorial del 1936, hom prengué com a fita divisòria essencial el massís del Montgrí. Aquest massís emergeix al bell mig de la plana‚ a tocar de la mar‚ i és‚ veritablement‚ l’únic accident geogràfic que pot assenyalar una certa separació entre el sector planer d’inundació de la Muga i el Fluvià (Alt Empordà) i el del Ter i el Daró (Baix Empordà). Val a dir‚ però‚ que no representa una barrera estricta, i ni tan sols cap interrupció de les terres planes d’al·luvió.
La divisòria entre els dos Empordans és forçosament imprecisa en aquest espai planer. Més a ponent‚ a les terres de pujols arrodonits i d’escassa elevació de la serra de Valldavià‚ aquest límit és també poc concret. Aquí, hom seguí el criteri de considerar de l’Alt Empordà els municipis amb territori pertanyent majoritàriament a la conca del Fluvià‚ mentre que els que vessen les aigües al Ter s’adjudicaren al Baix Empordà.
Salvant algunes diferències‚ pràcticament tots els aspectes ens demostren que l’Empordà forma una unitat sociohistòrica i geogràfica. Els comtes d’Empúries estengueren els seus dominis al N i al S del Montgrí i‚ en general‚ totes aquestes terres que ja a la protohistòria foren ocupades per un sol poble‚ els indigets o indicets‚ tingueren un procés històric semblant.
És indubtable la gran transcendència de la romanització‚ però no es pot esbrinar l’extensió exacta de la zona d’influència de la civitas d’Empúries a l’època romana. També és desconegut l’àmbit de la diòcesi visigòtica d’Empúries‚ el territori de la qual potser heretà el comtat d’Empúries medieval‚ divisió administrativa d’origen carolingi de la qual sí que es coneixen els límits amb precisió. El comtat emporità és el bressol o el nucli medul·lar de la comarca‚ que no casualment n’ha pres el nom. Altrament‚ els límits del comtat no foren sempre estables. En els primers temps feudals anava des dels Pirineus‚ al N‚ fins a prop de les Gavarres i a la platja de Pals‚ al S‚ i des de la mar a l’antiga calçada romana (la Via Domitia després Via Augusta i‚ en gran part‚ el posterior Camí Francès) vers l’extrem oest de la plana; la major part‚ doncs‚ de l’Empordà actual. A partir de la darreria de l’edat mitjana‚ sobretot‚ aquest domini comtal s’anà reduint a causa de les nombroses infeudacions‚ canvis patrimonials i de poder; el territori del comtat a l’època de la seva extinció total (segles XVIII i XIX) era format només per una part de les terres de l’Alt Empordà actual.
Una altra divisió administrativa‚ en aquest cas eclesiàstica‚ l’ardiaconat d’Empúries‚ coincidia pràcticament amb l’antic comtat medieval. Aquesta divisió tingué vigència des del segle XIII fins a l’any 1851.
Al segle XV‚ en documents de les guerres dels Remences‚ ja és consignada l’existència de l’Empordà com a nom popular referit a un territori diferent i més extens que el comtat i l’ardiaconat d’Empúries.
A la segona meitat del segle XVI‚ en l’obra de Pere Gil, figura el primer intent de divisió comarcal de Catalunya. L’Empordà s’hi anomena‚ amb un sentit ja plenament geogràfic‚ sense precisar–ne‚ però‚ els límits.
En tot cas resta evident que‚ malgrat ser–ne el comtat d’Empúries una mena de nucli aglutinador‚ la comarca natural de l’Empordà és més extensa. Ni aquesta ni les altres delimitacions administratives antigues es poden confondre amb la comarca ni poden servir per a fixar–ne els límits. Hi ha una multitud de fenòmens de caràcter històric‚ antropològic‚ cultural‚ que evidencien, el fet unitari de l’Empordà.