Situació i presentació
La comarca de l’Urgell, de 579,73 km2, comprèn un total de 20 municipis. Les segregacions municipals establertes per la Generalitat de Catalunya el 1987 i 1990 van fer que sis dels vint-i-sis municipis que la componien canviessin de comarca. El 1987 els municipis de Barbens, Castellnou de Seana, Ivars d’Urgell, Vilanova de Bellpuig i Utxafava passaren a formar part de la nova comarca del Pla d’Urgell, mentre que el municipi de Montornès de Segarra s’agregà a la comarca de la Segarra segons una disposició del 1990. Així doncs, la comarca va perdre extensió: 93,25 km2.
La comarca de l’Urgell es troba a la part oriental de la Depressió Central de Catalunya i, des d’un punt de vista físic, no forma cap conjunt homogeni, més aviat constitueix una zona de transició entre les terres aspres i trencades de la Segarra i les planes de la ribera del Segre. L’Urgell és com un esglaó concèntric entre les àmplies planes del Pla d’Urgell i la Noguera i els suaus pendents de l’altiplà de la Segarra. Limita al N, fent partió les serres d’Almenara i de Montclar, amb les terres meridionals de la Noguera; a l’E amb la Segarra; al S, mitjançant la serra del Tallat, amb la Conca de Barberà i a l’W amb les comarques de les Garrigues, el Pla d’Urgell i, novament, amb la Noguera.
Dins de l’estricta demarcació administrativa de la comarca hom pot distingir quatre contrades o comarques naturals amb característiques pròpies: el sector del Pla d’Urgell, la Ribera de Sió, la Conca del Riu d’Ondara i la Vall del Riu Corb. Aquestes grans àrees geogràfiques són més extenses que el territori que es descriu a la comarca de l’Urgell.
Les divisions administratives
Com tots els espais físics humanitzats, l’actual Urgell ha experimentat nombroses i diverses reestructuracions al llarg dels segles. Sembla que els ilergets habitaven gairebé la totalitat de la comarca amb excepció, potser, de la Vall del Riu Corb, que es creu que pertanyia a la influència dels ibers lacetans. El pragmatisme del procés romanitzador emmarcà la comarca, possiblement, en el convent jurídic de Cèsar Augusta, dins la província citerior de Tarragona. L’imperi Romà s’enderrocà i la manca d’originalitat administrativa dels visigots fa suposar el manteniment de la divisió romana alhora que s’anava produint una mena de veïnatge imprecís i esporàdic a l’anomenat Pagus Corviarum (a la Vall del Riu Corb), potser a la mateixa Villa Crassa (a la Conca del Riu d’Ondara) i a la Ribera de Sió, amb Iesona i Castrum Libronum. Uns anys més tard, amb l’ocupació sarraïna al llarg de quatre segles, l’Urgell depengué del districte o regne de taifa de Lleida.
Aquestes contrades foren conquerides a partir dels anys 1050-60 pels comtes de Barcelona i d’Urgell i per diversos magnats, amb l’autorització dels comtes. La part meridional de la comarca limitada per Tàrrega, Vilagrassa, Anglesola, Bellpuig i Utxafava pertangué a la marca i el bisbat d’Osona mentre que la resta esdevingué patrimoni del comtat i bisbat d’Urgell. Aquesta divisió comtal de la comarca es mantingué fins l’any 1413, quan es fusionaren ambdós comtats, si bé perdurà la divisió religiosa fins a la creació del bisbat de Solsona entre el 1592 i el 1595. La conquesta restà paralitzada davant les dificultats que implicava el domini musulmà de la zona del Segre, cosa que significà el repartiment senyorial de les terres i la construcció de torres de defensa. Cal dir d’antuvi que (a part les viles comtals de Tàrrega, Vilagrassa i el domini urgellès sobre Agramunt) el monestir de Poblet, l’abadia de Vallbona de les Monges, la baronia de Bellpuig i els Anglesola dominaren la major part dels territoris senyorials. Després del procés repoblador, l’administració territorial de la comarca quedà en mans dels respectius senyors i els comtes es reservaren el vassallatge de fidelitat i l’exercici de la justícia civil i criminal. Després d’una colla d’anys d’un règim territorial en poder dels batlles o castlans, es creà a partir de la fi del segle XII la divisió del territori català en vegueries. Segons la divisió de 1304, Tàrrega i Agramunt eren caps de vegueria i es repartien la comarca estenent encara fora d’aquesta llurs influències; la vegueria de Tàrrega s’estenia per l’actual Pla d’Urgell i s’endinsava cap a la Noguera, i la vegueria d’Agramunt ocupava la part baixa de la Ribera de Sió i s’estenia cap al Segre Mitjà. Els termes de Puigverd, Ossó (excepte el poble de Bellver), Ciutadilla, Nalec, Rocafort, Maldà, Vallbona de les Monges, els Omells i Rocallaura pertanyien a la vegueria de Cervera. L’any 1359 hi hagué una reestructuració passatgera segons la qual desaparegué la vegueria d’Agramunt i, encara que es mantingué la de Tàrrega, els municipis de la Ribera de Sió, entre altres, passaren al domini territorial de la de Cervera. Una nova modificació l’any 1413 donarà lloc a la sotsvegueria d’Agramunt. Quan s’esgotava la històrica divisió de les vegueries, l’any 1708, hi hagué una nova distribució que afectà de ple la comarca. Es mantingué la vegueria de Tàrrega amb accentuada arbitrarietat geogràfica (Verdú, Anglesola i Tornabous passaren a la vegueria de Lleida); la d’Agramunt cobria quasi la totalitat de la Ribera de Sió fins a Concabella i arribava als pobles del Tarròs, la Guàrdia i Montmagastrell; Guimerà continuava a la vegueria de Tàrrega, mentre que Ciutadilla, Nalec, Rocafort, Maldà, Vallbona, els Omells i Rocallaura s’inscrivien a la vegueria de Montblanc.
El decret de Nova Planta del 1716 acabà amb les vegueries, però no per això l’Urgell deixà de constituir un espai límit de les noves divisions: el corregiment de Cervera es quedà amb el municipi d’Ossó (excepte el poble de Bellver, que ara serà del corregiment de Lleida), Agramunt, Puigverd, Montmagastrell, la Guàrdia, el Tarròs i Anglesola; el corregiment de Lleida es quedarà amb la resta de l’Urgell amb excepció dels pobles de la Vall del Riu Corb, que passaran al corregiment de Tarragona.
L’ocupació napoleònica assajà també el departament de les Boques de l’Ebre, amb capitalitat a Lleida, al qual restà incorporada l’actual comarca de l’Urgell, l’any 1812. Mentre es discutia la nova distribució provincial a les corts de Cadis, es mantenien les tradicionals senyories. Les petites havien canviat moltes vegades de mans però les grans baronies es mantingueren fins al 30 de novembre de 1833. La divisió provincial de 1833 integrà l’Urgell a Lleida, però els partits judicials de Cervera, de Balaguer i de Lleida es dividiren una vegada més la comarca.
Una referència històrica de l’Urgell és la que fa Madoz en la seva obra, on descriu una relació de quaranta-un pobles dels partits judicials de Balaguer, Cervera i Lleida, tot classificant-los entre Bajo i Alto Urgel.
Com a fruit del moviment comarcalista de la fi del segle XIX, la Generalitat provisional del 1931 encarregà l’estudi de la divisió territorial de Catalunya a un grup d’experts. L’actual Urgell, cruïlla tradicional de límits, constituí un espai difícil de definir: per una part, els habitants de la Vall del Riu Corb, Montornès, el Mas de Bondia i Verdú tenien consciència col·lectiva de pertànyer a la Segarra geogràficament, lingüísticament i econòmicament (tipus de conreu); i per una altra, els pobles de la Ribera de Sió tradicionalment han pretès ser comarca perquè, des de sempre, la vila d’Agramunt ha polaritzat l’atenció comercial i de serveis de la ribera i fins i tot els mateixos especialistes en geografia territorial havien reconegut la comarca del Sió com una realitat; també, la mateixa arbitrarietat geogràfica dels municipis regats pel canal d’Urgell creava una certa confusió transformada després en un gran debat sobre la creació d’una comarca al Pla d’Urgell que, si s’acceptava algun dia, com així fou, afectaria de ple la totalitat dels límits comarcals de la vuitena vegueria. Amb tot, el protagonisme de la ciutat de Tàrrega era un fet històric que no es podia menysprear i, ja en els anys trenta, havia fet del seu comerç un eix d’influències respectables. Evidentment, l’espai geogràfic de l’Urgell no es presentava com un tot prou harmònic, però hom pensa que calia donar identitat a una comarca pont entre les terres planes de la Depressió Central i l’altiplà de la Segarra i entre els anticlinals que desvien el Segre (serra de Montclar) i el tall prou definit (serra del Tallat) dels límits naturals que emmarquen la Conca de Barberà.
L’Urgell actual és el resultat geoadministratiu que s’ha anat configurant des del reconeixement de la Generalitat democràtica. La comarca ha passat de tenir 26 municipis a un total de 20 després de les segregacions esdevingudes el 1987 i el 1990. Com moltes altres comarques, l’Urgell disposa de diverses demarcacions de tipus administratiu, judicial o eclesiàstic que tenen poc a veure amb la comarca establerta per la Generalitat. Des del punt de vista eclesiàstic, les terres de l’Urgell es troben dividides entre l’arquebisbat de Tarragona i els bisbats de Solsona i d’Urgell.
L’Urgell ha sabut aprofitar la seva situació de pas i ha creat una part dels nuclis més habitats del país (eix Tàrrega-Lleida) amb un correcte equilibri sectorial i amb una reconeguda especialització comercial que cobreix la perpendicular Tarragona-la Seu d’Urgell i la transversal Lleida-Igualada-Manresa.
L’origen del topònim
La comarca va manllevar el nom de l’antic comtat pirinenc d’Urgell, els titulars del qual iniciaren la conquesta del sector del N de la comarca i van deixar aquest nom a una extensa regió, inicialment molt poc poblada i emprada com a terra de pasturatges i conreus esporàdics. Aviat, però, s’anà poblant a partir d’avançat el segle XI i, en fer-se la conquesta definitiva de Lleida, apareix ja totalment configurada en els nuclis i les poblacions importants. El nom féu tanta fortuna que, en formar-se els deganats de la diòcesi de Vic, que s’estenia per tot el sector del S de la comarca actual, un d’ells va prendre des del segle XIII el nom de deganat d’Urgell. Comprenia inicialment, fins i tot, la Segarra actual.
Amb el pas dels segles el nom ha anat restringint el seu àmbit i s’ha limitat a una petita part de l’antic Urgell, la part que té la capital a Tàrrega i al sector del N centrat en la vila d’Agramunt.
Etimològicament, el topònim Urgell, segons el lingüista Joan Coromines, és d’origen preromà. El seu significat es relacionaria amb la presència d’aigua, cosa que és versemblant si es té present l’origen específicament pirinenc del topònim.
El marc físic
El relleu i les aigües
L’Urgell té una figura allargassada que s’estén de N a S poc més de 40 km i ocupa d’E a W uns 20 km. Hom pot definir el relleu de la comarca com una superfície còncava lleugerament decantada cap al Segre. La inclinació s’estima en uns 10 m per km en la zona central, però s’accentua cap a llevant i disminueix cap a ponent, a mesura que s’endinsa en el pla. Però malgrat aquesta imatge general d’un paisatge planer emmarcat per tossals poc destacats, el desnivell de les terres urgellenques és, entre el seu punt més elevat i el més baix, d’uns 500 m.
Una anàlisi més acurada permet distingir un mínim de tres unitats fisiogràfiques. La part central de la comarca és formada, d’E a W, pel sector ponentí de la Conca del Riu d’Ondara i la part oriental del sector del pla d’Urgell. Es tracta d’un territori sense relleus importants, que davalla amb suavitat fins a la plana, flanquejat al N per la serra d’Almenara i al S per les petites ondulacions que el separen de la Vall del Riu Corb. A l’altra banda de la serra d’Almenara, el tram central de la Ribera de Sió constitueix la part més septentrional de la comarca, que és completada, al sector meridional, per la Vall del Riu Corb.
A l’interior de la comarca sobresurt la serra d’Almenara (459 m) i abunden els tossals arrodonits i els serrats allargats, generalment en direcció E-W, com la Serra de Bellmunt, l’únic espai natural protegit de la comarca. A la perifèria del N trobem la serra de Montclar (470 m) i pel límit del S hi ha la serra del Tallat (787 m), amb el santuari del mateix nom; l’indret més prominent d’aquest conjunt muntanyós és el Tossal Gros (803 m) al terme de Vallbona de les Monges. Prop del poble de Guimerà ressalta la Bovera (589 m); la serra d’Espígol baixa de la Segarra fins al terme de Tornabous i a l’altura de Sant Eloi és un mirador sobre Tàrrega.
Des del punt de vista geològic, hi ha un predomini de materials sedimentaris molt recents. Els materials més antics són els pertanyents al període oligocènic. Principalment es tracta d’evaporites, calcàries, margues, gresos o argiles que s’anaren dipositant en un medi marí o en medis continentals o lacustres. Aquests sediments no han experimentat cap deformació tectònica i es disposen en capes horitzontals amb un cert cabussament cap al NW. Únicament al sector septentrional de la comarca es trenca aquesta disposició de materials amb l’aparició de dos anticlinals diapírics com són la serra d’Almenara i la de Montclar. Als sectors més planers i a les valls dels principals rius i llurs afluents, es localitzen sediments quaternaris del plistocè i de l’holocè que formen uns extensos dipòsits al·luvials i col·luvials, principalment de graves i sorres intercalades amb argiles i llims.
Tres són els rius, el Sió, el riu d’Ondara i el Riu Corb, que recorren la comarca en direcció a ponent, amb la particularitat que el Sió arriba fins al Segre i els altres dos es difonen a la plana de l’Urgell. La pèrdua dels cursos fluvials en arribar al pla podria haver tingut un doble origen: l’entrada a una àrea practicament horitzontal, procliu a l’endorreisme, i per la pròpia acció antròpica. Tots ells són rius de cabal escàs i tant aquests com els seus afluents estan molt condicionats per la pluviometria.
El Sió travessa el sector septentrional de la comarca tot escolant-se per l’ampla vall que s’obre entre les serres de Montclar i d’Almenara. Drena 12 km de l’Urgell i rep les aigües de la riera dels Salats, el barranc d’Esmarcades i el del Joncar, el riu d’Escampa, el del Pou i el clot del Reguer. El riu d’Ondara drena el sector central. El seu recorregut dins la comarca és d’uns 22 km i hi desguassen el Cercavins, el riu de Claravalls i el barranc de Canós. El Riu Corb solca el sector meridional i té un curs de 33 km dins la comarca de l’Urgell. Hi aboquen les seves aigües la riera de Boixerons, el barranc de Sanadella, la riera de Maldanell i la de la Coma.
El sector més occidental de la comarca es drenat pel canal d’Urgell, que travessa la comarca de N a S zigzaguejant entre les terres d’Agramunt, Castellserà, Tornabous, Puigverd d’Agramunt, Tàrrega, Anglesola, Vilagrassa, Preixana i Bellpuig. Aquest canal rega una quarta part de les terres de la comarca. A banda de l’aigua superficial, la comarca també compta amb una reserva important d’aigua subterrània. El 1982, el Parlament de Catalunya encarregà un estudi sobre la necessitat de la transformació en regadiu dels secans de les comarques de la Segarra i les Garrigues. L’any 2002 s’iniciaren les obres del canal Segarra-Garrigues. El canal, que tindrà connexió amb el pantà de Rialb, afecta uns 80 municipis de les comarques de la Noguera, la Segarra, l’Urgell, les Garrigues, el Segrià i el Pla d’Urgell, amb una zona de regadiu de més de 71 000 ha. A Tàrrega hom troba la seu del canal Segarra-Garrigues.
El clima i la vegetació
Amb excepció de les terres muntanyoses del SE, relacionades amb els altiplans septentrionals de la Conca de Barberà, l’Urgell pertany a la gran regió natural que dins de Catalunya ha rebut el nom de territori sicòric (de Sicoris, denominació llatina del Segre). Aquesta regió és la terminació oriental de l’extensíssima plana de l’Ebre mitjà, caracteritzada per un clima mediterrani continental, acusadament sec. Condicions semblants de clima i de vida vegetal s’estenen de l’Urgell a la Navarra meridional.
En trets generals, el clima de l’Urgell es caracteritza per unes precipitacions migrades, distribuïdes irregularment al llarg de l’any, i per un regim de temperatures molt contrastat. La temperatura mitjana de l’Urgell se situa entorn dels 13°C i 14°C, amb dos mesos d’hivern fred (desembre i gener) i tres més de condicions subhivernals (novembre, febrer i març); un hivern llarg i força dur, al qual es contraposa un estiu també llarg i calorós (quatre mesos amb una temperatura superior a 20°C: juny, juliol, agost i setembre). Només els tres mesos d’abril, maig i octubre tenen una temperatura mitjana que es pot considerar temperada. A la petita zona muntanyosa del SE les temperatures són una mica més fresques a l’estiu i la secada és menor.
Aquesta acusada continentalitat tèrmica (grans contrasts entre estiu i hivern i entre dia i nit) és acompanyada d’una pluviositat francament baixa: 450 mm de precipitació anual, dels quals només 88 mm durant els mesos d’estiu. La part més plujosa es correspon amb la Ribera de Sió, on els valors assoleixen els 500 mm de mitjana. En qualsevol cas les diferències de precipitacions són mínimes. El règim pluviomètric es reparteix força irregularment al llarg de l’any; el màxim es correspon amb la primavera i sobretot és el mes de maig el que comptabilitza més pluja. A la tardor es produeix un màxim secundari, poc acusat, pel mes de setembre. L’hivern i l’estiu són estacions poc plujoses, si bé els mesos més àrids són febrer, juliol i novembre.
Pel que fa a la vegetació, si no comptem algun clap de bosc de roure valencià (Quercus faginea) o de pinassa (Pinus nigra) que hi hauria a les muntanyes del SE, la quasi totalitat de la comarca, en estat natural, seria coberta de bosc de carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia), és a dir, d’un alzinar sec i amb poc sotabosc, en el qual l’arbre dominant seria la raça ibèrica i nord-africana de l’alzina, que el poble anomena carrasca. Aquest bosc ha estat destruït per l’home amb l’excepció d’alguns petits testimonis. En el seu lloc ara trobem, en general, garrigues i brolles mediterrànies resseques, erms de llistons (Brachypodium retusum) o bé d’espart (Lygeum spartum), o bé camps de conreu.
Ja en el paisatge primitiu, no alterat per l’home, el carrascar segurament alternava amb espais en què el sòl era massa sec per al bosc, a causa de la inclinació excessiva de la superfície. En aquests llocs hi devia haver colònies de vegetals estèpics iberoafricans, que, quan l’home va destruir el bosc, es van estendre àmpliament. Així es degué originar l’aspecte estèpic del paisatge que sorprengué alguns fitogeògrafs del segle passat, que el prengueren equivocadament per l’aspecte natural del país.
En el paisatge humanitzat dels secans, al costat de les brolles i dels erms estèpics, adquireixen importància els matollars grisencs de siscall (Salsola vermiculata) i de botja pudent (Artemisia herba-alba), indicadors d’una forta intensitat de la pastura per ovins, i les comunitats vegetals indicadores dels terrenys salins i guixencs, que comprenen vegetals molt específics. De fet, el conjunt de la comarca presenta un substrat litològic on predominen les roques calcàries i tanmateix hi ha diversos indrets amb greus problemes de salinització.
L’extensió dels regadius ha comportat un canvi important en el paisatge vegetal. L’antiga vegetació xerofítica s’ha reduït, alhora que s’estenien arbres de l’Europa humida com el vern (Alnus glutinosa) o l’om (Ulmus minor). Pel que fa a unes certes consideracions generals respecte als sòls, el conjunt de la comarca presenta un substrat litològic on predominen les roques calcàries, motiu pel qual els sòls són generalment de tipus bàsic. El principal condicionament en l’ús del sòl és l’escassa disponibilitat d’aigua en les terres de secà.
Les subcomarques
La Conca del Riu d’Ondara
La Conca del Riu d’Ondara ocupa la part central de la comarca de l’Urgell. Aquesta subcomarca s’estén a una i altra banda del riu d’Ondara, des de la serra d’Almenara, que la separa de la Ribera de Sió, fins als altiplans trencats i ondulats dels termes de Montornès i Verdú. El clot del Morer o reguer de Santa Maria, el barranc de Sant Gil a Claravalls i el reguer d’Altet afluïen al riu d’Ondara per la dreta, però actualment tots, amb excepció del darrer, es perden al canal sense arribar a la seva destinació originària. A l’esquerra, el més important és el Cercavins, que baixa de la Segarra per la vall de Montornès, el Mas de Bondia i Verdú i, després d’haver recollit les aigües del torrent de Vilagrasseta, s’uneix al riu d’Ondara entre Tàrrega i Vilagrassa.
L’aspecte geogràfic de la Conca del Riu d’Ondara correspon a una zona intermèdia entre els contraforts suaus de l’altiplà segarrenc i les planes al·luvials de l’Urgell. Té una llargada aproximadament d’uns 14 km de N a S i el seu relleu passa d’unes terres trencades i barrancoses, a llevant, a uns terrenys suaument ondulats que es van desdibuixant fins a convertir-se en planes, a ponent.
Comprèn els municipis de Tàrrega, Anglesola, Vilagrassa, Verdú i Montornès de Segarra. El clima i la vegetació són els de la comarca de l’Urgell, amb la particularitat que hom localitza el límit del pi blanc, tan abundant a la Vall del Riu Corb. Els conreus més generalitzats han estat les oliveres, els ametllers, la vinya i els cereals. La mecanització, però, ha fet desaparèixer moltes oliveres en benefici de l’ordi.
La Ribera de Sió
La Ribera de Sió és una contrada natural que se situa en el punt de confluència de la Segarra, la Noguera i l’Urgell. La Ribera de Sió és una llenca de terreny que davalla en direcció E-W al llarg d’uns 40 km. El Sió és l’eix que la vertebra i li dóna nom.
La Ribera de Sió com a definitòria de la subcomarca tradicional comença a Tarroja, quan el riu deixa les serres i els barrancs de la Segarra estricta i comença a discórrer per un altiplà d’amples horitzons i relleus de poca alçada. Més endavant els serrats i els tossals que flanquegen el riu adquireixen entitat i, si fins aquí la Ribera té uns límits imprecisos, a partir d’Agramunt es troba ben delimitada per les serres de Montclar i d’Almenara, paral·leles al curs del riu, al N i al S, respectivament. En arribar a la Sentiu de Sió, la Ribera perd progressivament les seves característiques pròpies i s’integra en el conjunt de la vall del Segre.
La conca del Sió és reduïda per la part esquerra i bastant extensa per la banda dreta. En l’àmbit de la comarca tradicional abans esmentada, per l’esquerra només és digne d’esment un reguer, sense nom, que troba el riu més avall d’Ossó de Sió. Per la dreta els afluents més importants són el torrent de Casarell, que recull les aigües de l’extensa rodalia de Guissona, el barranc de Claret, que baixa de Florejacs, i el Reguer Salat, que neix sota Coscó i troba el Sió entre Agramunt i Preixens.
La comarca de l’Urgell agafa la part central de la Ribera de Sió, que comprèn els municipis d’Ossó de Sió, de Puigverd d’Agramunt i d’Agramunt, amb el benentès que tots tres termes desborden els límits geogràfics de la Ribera per la banda S. Els relleus més importants són les serres de Montclar (470 m) i d’Almenara (459 m). Aquesta darrera, malgrat no ser tan elevada, té molta més personalitat per la seva situació donant vista al Pla d’Urgell i pel seu pronunciat pendent en la cara de migdia. Tots els altres tossals i serrats esbarriats pel territori són punts resistents a l’erosió que buidà i configurà la vall al llarg de mil·lennis. El Sió discorre mansament i suau, serpentejant per la plana i amb molt poc pendent. Actualment hi baixa poca aigua i tant el riu com els seus afluents només donen senyals de vida quan plou molt. Els pendents poc pronunciats de les serres que l’envolten fan que la Ribera de Sió sigui oberta a tots els vents i el dominant és el de ponent, anomenat vent serè o de per avall.
La major part de les terres de la Ribera de Sió són de secà, perquè el canal d’Urgell només rega una part del terme d’Agramunt i d’una manera molt esporàdica es pot aprofitar l’aigua del Sió a través de les antigues sèquies molinals. Al secà predomina la terra campa, amb conreus cerealícoles, principalment ordi d’hivern. Les antigues plantacions de ceps i d’oliveres, disposades en bancals i associades al cereal, han desaparegut en la seva majoria. Els ametllers, en canvi, abunden pels marges i en algun rodal escadusser. La ramaderia de la contrada es dedica sobretot al porc. Hi abunden les integracions i s’hi troba molt implantada la Cooperativa Agropecuària de Guissona.
La Vall del Riu Corb
Dins la unitat comarcal de l’Urgell, la Vall del Riu Corb o sector meridional de l’Urgell té uns trets que la individualitzen i que li confereixen una indiscutible personalitat. Aquesta diferenciació es va posar de manifest en l’enquesta duta a terme per la ponència d’estudi de la divisió territorial l’any 1932 quan la majoria de pobles que la integren van respondre que es consideraven de la Segarra o de la Ribera de Riucorb i només dos de la rodalia de Tàrrega.
La Vall del Riu Corb, en el seu tram urgellès, es considera formada pels municipis de Guimerà, Ciutadilla, Vallbona de les Monges, els Omells de na Gaia, Nalec, Maldà, Sant Martí de Riucorb i Belianes, als quals hom afegeix en aquesta descripció els termes de Preixana i Bellpuig, que formaven part de la subcomarca del Pla d’Urgell abans que aquesta es constituís com a comarca. La Vall del Riu Corb té una evident unitat geogràfica, econòmica i fins històrica que li dóna la conca hidrogràfica del Riu Corb, que entra a la comarca en el lloc conegut pel Molí de la Cadena entre Vallfogona de Riucorb i Guimerà i que la ressegueix en direcció E-W fins davant Belianes. La seva ribera forma una estreta faixa de prop de vint quilòmetres que ofereix un clar contrast amb les serres seques i eixutes del seu marge dret. Al S limiten la vall la serra del Tallat (803 m) i els pendents del puig del Corb, aquest ja a les Garrigues, de 458 m.
El Riu Corb, que neix a la font de Rauric, recull per l’esquerra el torrent de Savallà, la rasa de Segura, el Seniol, que abans recull el torrent del Saladern, el Revinagre a Guimerà, que aplega abans els torrents de Muntdessó i de Sangola, la riera de Boixerons a Ciutadilla i el Maldanell. El Riu Corb es perd gairebé a Vilanova de Bellpuig, tot i tenir el desguassament natural al Segre en el terme de Vilanova de la Barca.
Avui dia les aigües del Riu Corb són molt escasses, però és viu el record del temps en què s’hi podia pescar, feia moure molins i tenia notables gorgs amb nom propi. Antigament les seves aigües fins a Ciutadilla eren pròpies del senyor de Guimerà i més avall dels senyors de la baronia de Bellpuig, per un privilegi de Pere III, atorgat el 26 de gener de 1342. És famosa la rovinada de Santa Tecla del 1874.
L’agricultura és la principal ocupació dels habitants de la vall. La ramaderia, en especial d’engreix de porcs i pollastres, ha fet aparèixer granges a tots els pobles i no manquen ramats d’ovelles. En l’aspecte de producció i industrial cal remarcar les indústries agropecuàries concentrades en les cooperatives, molins d’oli i cellers particulars, l’explotació de les aigües de Rocallaura i Rocafort de Vallbona i alguna que altra iniciativa industrial. Tot això, però, no és suficient per a retenir la població, que ha experimentat una constant baixa al llarg del segle XX.
La Vall del Riu Corb té un gran interès arqueològic que palesen el pas d’una via romana al llarg de la qual hi havia importants vil·les, i també el pas de camins anteriors, seguits després pels camins ramaders. S’hi han descobert tallers de sílex i la important estela de Preixana.
Les comunicacions
L’actual comarca de l’Urgell ha estat lloc de pas i una cruïlla de camins que, naturalment, ha estimulat el sentit mercantil dels seus habitants. Ja als segles XI i XII, el comte de Barcelona es reservà el domini sobre Tàrrega i Vilagrassa millorant així el seu poder sobre la via romana Lleida-Barcelona. Al N, els comtes d’Urgell es quedaren amb Agramunt, que era un eix de comunicació entre la plana i la muntanya i entre l’Urgell i la Segarra. També el Riu Corb facilità les comunicacions entre l’Anoia i l’Urgell i àdhuc deixà oberta la comunicació amb la Conca de Barberà. Aquestes vies naturals feren de la comarca un espai especialment apte per a l’intercanvi de productes mitjançant les fires i els mercats.
Els historiadors i els relats dels viatgers peninsulars ens han deixat testimonis escrits del lamentable estat dels camins. Els reis, quan s’havien de traslladar a la Ciutat Comtal, havien de resistir dies i dies de viatge a través d’unes vies plenes de clots, fang, pedres i pols. L’antic camí ral de Madrid a Barcelona va ser una de les primeres carreteres del país. Es va acabar l’any 1775, durant la monarquia de Carles III. Aquesta gran via, que es transforma en la carretera N-II i, posteriorment, en autovia (A-2), obrí les possibilitats comercials dels productes agrícoles de l’Urgell vers la ciutat de Barcelona, en un moment de màxima producció i expansió de conreus. La nova carretera incrementà la seva funcionalitat en establir-se un transport regular de diligència entre Madrid i Barcelona, amb parada a Tàrrega, l’any 1842. Durant la primera meitat del segle XIX aquesta va ser l’única carretera de la comarca i del conjunt de la província de Lleida.
Una altra obra d’importància cabdal per a la comarca fou la continuació de la línia fèrria Madrid-Barcelona, que l’any 1860 inaugurava el tram Manresa-Tàrrega-Lleida. Les estacions de Bellpuig, Anglesola i Tàrrega possibilitarien, en un futur, el transport de les grans produccions del pla d’Urgell i transformarien la ciutat de Tàrrega en el centre comercial més reeixit de les terres de ponent. Actualment aquesta línia és una de les més infrautilitzades a Catalunya. Hi ha dues estacions, a Tàrrega i Bellpuig d’Urgell, i un baixador a Anglesola. Cal recordar també l’expansió distribuïdora de productes i la mobilitat d’homes, d’animals i de carruatges que va significar la quasi totalitat del transport del ciment i de les màquines i eines necessàries per a la construcció dels pantans i les centrals elèctriques sobre la Noguera Pallaresa. Aquest moviment donà també una empenta molt forta a la vida econòmica d’Agramunt. Cal recordar que la carretera de Montblanc a Tremp, per Tàrrega i Agramunt fou construïda en 1890-1900 i enllaçava l’estació ferroviària de Tàrrega amb les terres de muntanya. Aquesta carretera, ha passat denominar-se C-14 (Eix Tarragona-Andorra, que en part segueix el traçat de l’antiga comarcal C-240 provinent de Salou) i sota aquest nom continua, des de Tàrrega (on connecta amb l’A-2), vers Artesa de Segre i fins Adrall (Alt Urgell). També vers finals del segle XIX quedà enllestida la carretera de Tàrrega a Balaguer, que porta actualment el nom de C-53 (segueix l’antiga comarcal C-148, i de fet s’inicia a Vilagrassa, on enllaça amb l’A-2). Uns quants anys més tard (1917-20) s’inauguraren les carreteres que anaven de Tàrrega a Guissona i la de Cervera-Agramunt-Balaguer.
Després d’abandonar-se el projecte ferroviari Tàrrega-Balaguer i la carretera Agramunt-Ponts pel bosc del Siscar i Oliola, a partir de l’any 1925 s’anaren transformant en carreteres tots els antics camins que facilitaven l’accés als pobles de la comarca. La xarxa viària de l’Urgell ja havia quedat configurada l’any 1935. A banda dels eixos principals ja esmentats, dels quals deriven moltes de les carreteres secundàries de la comarca, es pot esmentar la carretera de Bellpuig a les Borges Blanques, o la de Tàrrega a Maldà.
La població
Fins al segle XVIII els habitants es trobaven repartits d’una manera més uniforme que actualment en el conjunt de la comarca de l’Urgell. Cada una de les contrades que la formen tenia les seves poblacions capdavanteres, que econòmicament i política exercien la seva influència natural en els pobles del seu entorn: a la Ribera de Sió, Agramunt; a la Conca del Riu d’Ondara, Tàrrega, Anglesola i Verdú; al sector del Pla d’Urgell, Bellpuig; i Guimerà a la Vall del Riu Corb.
Evidentment el creixement de les localitats està en relació directa amb l’augment de la indústria i els serveis. La majoria dels nuclis habitats de la comarca són poblacions rurals, i entre aquestes hi ha una diversitat de fesomies realment extraordinària, que guarda una relació directa amb la intensitat del seu procés de despoblament i pérdua de vitalitat. A les zones de regadiu hi ha poblacions que, a simple vista, es mantenen vives i en progrés. Altres poblets es troben francament en decadència, fins i tot en l’aspecte exterior. Entre aquests dos extrems hi ha tota una gamma de situacions intermèdies, motivades principalment per la fertilitat de les terres dels termes respectius i per la proximitat de les vies de comunicació.
Els nuclis situats al sector de reg són els que han passat a tenir més de la meitat de la població de la comarca, i a excepció de Claravalls, la Figuerosa, Riudovelles, el Talladell (tots ells nuclis del municipi de Tàrrega), Vilagrassa i Verdú, tota la resta d’entitats tenen un moviment positiu en els darrers dos-cents anys. De fet els nuclis del sector del Pla d’Urgell i la Conca del Riu d’Ondara són els que han viscut un major increment en el nombre de les seves poblacions. Un fet similar succeeix a la Ribera de Sió, on en conjunt la majoria de les poblacions han tingut creixements importants a excepció de Donzell (Agramunt), Montfalcó d’Agramunt (Ossó de Sió) i Puigverd d’Agramunt. Ben al contrari ha passat a la Vall del Riu Corb, on tots els nuclis han anat perdent població.
Sembla que fins al final del segle XII el territori de l’Urgell va estar molt poc poblat. Aquestes terres eren considerades un espai fronterer i és aquest mateix fet de “terra de ningú” el que ens explica la manca d’unitats de poblament. Fins a la conquesta de Lleida, l’any 1149, no se n’inicià correlativament el repoblament comtal i senyorial. Les primeres notícies sistemàtiques de la comarca sobre la població daten del segle XIV. Aquestes són dades imprecises. A més falten dades estadístiques de les localitats que pertanyien al comte d’Urgell i també dels altres pobles que formaven part de senyories. Entre aquestes omissions hi ha localitats tan representatives com Agramunt, Bellpuig i Maldà. El 1378, segons els estudis de Josep Iglésies, el nombre d’habitants es podia estimar en uns 1 381 focs. La història ens parla d’una crisi al segle XIV motivada per pestes. El fogatge de l’any 1497 donava un total de 1 327 focs. Dels recomptes coneguts, aquest és el que ofereix la xifra de població més baixa de tota la història.
Les dades del segle XVI posen en evidència un lleuger increment poblacional. Segons els fogatges del 1515 i 1553 hom comptava a la comarca 1 580 i 1 624 focs, respectivament. El 1787 el cens de Floridablanca ja registrava una població de 16 852 h al territori que actualment es correspon amb l’Urgell. L’expansió econòmica i demogràfica del segle XVIII es féu sentir arreu del país. La primera meitat del segle XIX representa un estancament demogràfic de la comarca, tot i que en alguns municipis es donaren unes variacions força significatives. Segons el primer cens modern de població elaborat el 1857, a la comarca hi vivien 28 343 h. Tres anys més tard, el 1860, s’arribà als 33 620 h i sembla com si les possibilitats de creixement que l’activitat agrària pot proporcionar a les zones rurals s’haguessin esgotat totalment, puix que des d’aquella data començà una regressió demogràfica que en algunes contrades no tindria aturador. Tàrrega es consolidà com el nucli més poblat, seguit per Bellpuig. Però si bé el conjunt dóna una visió homogènia, aquesta no és real. La construcció del canal d’Urgell generà uns clars desequilibris territorials. Des del començament de segle i fins el cens de la Generalitat (1936), l’Urgell assolí les màximes fites de població. L’evolució demogràfica de la comarca des del 1900, quan tenia 29 425 h, es caracteritza per tres grans fenòmens: el creixement ininterromput de Tàrrega, Agramunt i Bellpuig, el progressiu despoblament dels pobles de secà, i la corba de creixement i posterior davallada dels pobles de l’horta, que en la majoria dels casos té el punt més alt l’any 1930 i en altres el 1960.
És en aquest període que Bellpuig i Agramunt acaben de consolidar-se com a nuclis i centres subcomarcals. Fins a la dècada de 1950 no s’aprecià cap variació en els esquemes del creixement de la població. A partir d’aquesta data el procés migratori començà a afectar també aquells municipis que es troben a l’àrea de reg. Tan sols els municipis de Tàrrega, Bellpuig i Agramunt, configurats com a centre d’atracció comarcal i posseïdors d’una certa infraestructura industrial i de serveis, foren capaços de mantenir un nivell de creixement, que en part vingué donat per l’absorció de l’emigració rural. El moderat creixement de les localitats més industrialitzades no pogué compensar les pèrdues dels altres municipis. A partir del 1975 la comarca experimentà una remarcable estabilització de la població. El cens del 1981 registrà 29 893 h. Durant el període 1970-81 només augmentaren d’habitants Tàrrega, Agramunt, la Fuliola i Bellpuig. La Vall del Riu Corb, sense indústria ni regadius importants, continuà essent la més sensible a la regressió demogràfica. L’any 1991 es comptabilitzà un lleuger descens del nombre d’habitants amb 29 789, que augmentaren a 31316 el 2001 i 34 117 h el 2005, gràcies al creixement dels nuclis més poblats.
L’economia
L’agricultura
L’agricultura ha representat sempre dins l’economia de l’Urgell un puntal fonamental. Hi ha indicis que fan veure que des de l’època neolítica els conreus s’havien concentrat en els espais fèrtils de les valls del Sió, del riu d’Ondara i del Riu Corb, principalment. Sembla que la romanització racionalitzà i intensificà els conreus i, encara que no es pugui constatar documentalment, la presència musulmana millorà els regadius mitjançant la construcció de peixeres i sèquies. Amb tot, l’aprofitament de les terres de conreu havia de ser molt reduït. Sembla que es pot afirmar que en l’època de la conquesta (segle XI) les contrades de l’Urgell eren ermes i potser despoblades.
Als comtes de Barcelona i d’Urgell es deu el repartiment de les terres i la creació de les diverses senyories. Una vegada s’hagué conquerit Lleida (1149), els nobles i els mateixos comtes endegaren el repoblament i afavoriren la construcció dels pobles. El blat, la civada, l’ordi, les oliveres, la vinya i els ametllers constituïren els conreus principals durant segles. A més, les famílies tenien l’hort a la vora del riu o dels reguers, a la fondalada més propera del poble, on cavaven un pou, o bé al peu d’alguna bassa. Aquests conreus, força estables durant segles, reberen una forta empenta al llarg del segle XVIII en incrementar-se notablement la població. Es desermaren moltes terres, s’intensificà la plantació d’oliveres i d’ametllers i rebé un impuls extraordinari la plantació de vinya. Moltes vegades, en anys de pluja, el gra d’Urgell feia baixar els preus i abastava considerablement les necessitats de la ciutat de Barcelona. Era ben sabut que el graner de Catalunya es trobava a les terres planes de ponent i, per aquesta raó, moltes generacions havien pensat en la possibilitat dels regatges. Entre altres suggeriments i iniciatives cal destacar l’entusiasme il·lustrat de la Societat d’Amics del País de Tàrrega (1777-90), que amb tota la seva bona voluntat no va poder superar la manca d’interès de les senyories, conformades, potser, amb el recapte dels delmes i dels herbatges.
A mitjan segle XIX, l’ideari econòmic del liberalisme, la desaparició de les senyories i els mateixos efectes de la desamortització eclesiàstica sobre les propietats de Poblet i Vallbona i la comanda hospitalera de Barbens, entre altres fets, feren possible el projecte del canal d’Urgell com una gran inversió econòmica i històrica que havia de transformar aquelles planes eixarreïdes i dures en terres ben regades i riques que durien feina i benestar als seus amos i molts productes per al país. L’any 1853, l’empresa Girona, Clavé i Companyia aconseguí la concessió del futur canal per un període de 99 anys a partir de l’acabament de l’obra, i creà, alhora, la Societat Anònima del Canal d’Urgell.
Després dels nou primers anys de treball, les primeres aigües corregueren al llarg dels 144 km de canal construït. La plana s’anà transformant i després de molts anys de decepcions (manca de desguassos, aigües salobres, aigües entollades que ofegaven les collites i eren portadores d’infeccions), als inicis del segle XX, es repoblava de nou la comarca i es començaven a recollir els beneficis de l’aigua. Encara que els mitjans tècnics fossin gairebé els mateixos que segles abans (bous, mules, dalles), s’anaren introduint els conreus de l’alfals, el blat de moro, alguns arbres fruiters i també peus de vinya americans, alhora que es milloraven els rendiments i l’extensió del blat, de l’ordi i de la civada.
Les influències industrials, els avenços tecnològics i els principis socials que cercaven una alternativa a les deficiències del liberalisme econòmic tingueren ressò a la comarca. A la primeria del segle XX s’inicià un gran moviment cooperatiu agrari amb l’objectiu de transformar i comercialitzar els productes agraris i alhora canalitzar mancomunadament la compra d’adobs. La institució més important fou el Sindicat Agrícola d’Agramunt i Comarca, creat el 1917. Entre 1920 i 1930 s’introduïren a gran escala les arades de pala i els conreadors de rodes de cal Martorell d’Agramunt i les màquines de segar gavelladores d’en Trepat de Tàrrega. També arribaren tímidament els primers tractors Forson amb motor de gasolina (sense sistema elèctric ni hidràulic i amb rodes de ferro), les màquines de batre, les màquines de segar lligadores i alguna recol·lectora remolcada. El superfosfat, la potassa i el nitrat natural de Xile s’empraren amb una certa normalitat, especialment entre els associats dels sindicats agrícoles. Malauradament, aquesta inquietud innovadora restà totalment estroncada a partir de l’any 1936. Disset anys més tard començaren a introduir-se tractors dièsel, recol·lectores autopropulsades, màquines i estris agrícoles de tota mena, adobs nitrogenats i complexos, llavors seleccionades i híbrides, herbicides, que incrementaren les produccions i trencaren la tradicional rotació dels conreus; s’arrencaren, així, moltes oliveres, vinya i ametllers, se substituïren els braços humans per les màquines i es transformaren fins i tot els comportaments i les tradicions.
Gran part de la comarca és ocupada per les terres de conreu, alternades en algun sector per petits claps de bosc. Durant els darrers vint anys del segle XX (les últimes dades són del cens agrari del 1999) les terres de conreu s’han anat incrementant, en detriment, sobretot, dels prats i les pastures.
Encara que sovint s’associa la comarca de l’Urgell amb el reg, aquesta presenta més similituds amb els secans segarrencs i garriguencs que no pas amb la plana regada del Pla d’Urgell i el Segrià. L’àrea de reg la formen Castellserà, la Fuliola, Tornabous, Anglesola, Vilagrassa, Preixana i Bellpuig. A grans trets hom pot apreciar en els darrers vint anys del segle XX un augment de la superfície de conreu de cereals i de fruita fresca i la disminució o manteniment de la resta de conreus.
En termes de superfície el cereal és el conreu més important. La introducció de la mecanització, que es produí durant la dècada de 1950, va representar un augment molt important de la productivitat. Les principals millores tècniques en el conreu de cereals durant la dècada de 1970 i 1980 han estat la continuada introducció de noves varietats i la utilització d’herbicides específics. Les principals explotacions cerealícoles que hom troba són l’ordi (sobretot), el blat i el blat de moro. L’ordi ha anat estenent-se en detriment del blat, ja que té un cicle més curt i és més resistent a les malalties i les plagues. La implantació de fàbriques de pinsos n’ha garantit la comercialització directa. Els cereals de secà ocupen majoritàriament les terres que eren de més mal treballar, gràcies a les rompudes i anivellaments. Per contra, al regadiu, ocupen les explotacions més grans i més mecanitzades o bé les més marginals.
L’ametller és el segon conreu de la comarca en superfície ocupada. La seva expansió es dóna especialment al sector meridional. Durant la dècada de 1980 l’increment de la superfície dedicada a aquest conreu s’atribuí a l’aprofitament de l’excedent de mà d’obra generada per la mecanitació dels cereals i les terres d’inferior qualitat.
L’oli d’oliva dels termes de la Vall del Riu Corb i de la Conca del Riu d’Ondara, a excepció de Tàrrega, es troba dins la denominació d’origen Les Garrigues. Les oliveres d’aquesta zona són de la varietat arbequina i representen el tercer conreu més extés de la comarca. També la producció de vi a l’Urgell es troba emparada per una denominació d’origen: Costers del Segre. La zona de producció concretament és la de la Vall del Riu Corb. No totes les terres són aptes, ja que el conreu de la vinya exigeix sòls profunds i amb poc contingut de calç. Les noves plantacions s’han fet majoritàriament amb les varietats blanques, les més apreciades per a fer cava.
El farratge, quart conreu en importància per nombre d’hectàrees, es dedica a l’alimentació del bestiar, la comercialització cap a zones consumidores de fenc i la venda a deshidratadores per a utilitzar-lo després com a primera matèria per a la fabricació de pinsos. Entre el farratge sobresurt clarament l’alfals, el cultiu del qual forma part de la rotació de conreus que es practica a la zona.
Finalment, les petites explotacions familiars que no podien sobreviure amb els conreus extensius han anat incorporant la producció de fruita fresca. Entre els conreus de fruita dolça hom destaca especialment la pomera, que és la que s’adapta més bé a aquesta zona, i en segon lloc, la perera. Però les explotacions petites han quedat obsoletes si les comparem amb les noves i grans explotacions de tècniques avançades. La pomera és l’espècie que s’adapta més bé a aquesta zona i és el fruiter que més s’hi ha fet. La superfície de la pera també ha augmentat però d’una manera menys important.
La cooperativa més antiga fou la fundada a Verdú l’any 1911, a la qual seguí la de Vallbona de les Monges (1917). Bona part de les cooperatives es crearen durant la dècada de 1940.
La ramaderia
La ramaderia també ha experimentat una forta transformació; de la ramaderia tradicional subsidiària de l’explotació familiar s’ha passat a la ramaderia integrada. El corral ha estat l’espai adjunt a la casa on es criaven conills, gallines, porcs, cabres i alguna ovella. D’altra banda, la feina de la terra i el mateix transport han exigit sempre una força de tir, i els bous en tingueren l’exclusiva fins als segles XV i XVI. A partir d’aquesta època, les mules, els muls, els rucs, les someres i algunes eugues realitzarien els treballs agrícoles més lleugers i es reservarien als bous els més durs i feixucs. El consum constant dels animals de treball, la seva creixent necessitat a mesura que es posaven en conreu noves terres, les exigències sovintejades de la guerra i les possibilitats de la seva alimentació, en existir tantes terres ermes, donaren lloc a una notable ramaderia de bestiar gros (cavalls, eugues, muls i bous) documentada ja al segle XV. També han estat una constant històrica els ramats d’ovelles. El dret de pasturatge dels erms, dels rostolls i de la terra de guaret (no era permès entrar en zones plantades) era comprat pels ramaders al pagès, al comú de propietaris o al senyor. Els contractes acostumaven a ser anuals; els ramats es tancaven a les pletes i si el corral era de la comunitat de veïns era tradicional la subhasta mensual dels fems. Des de temps medievals també cal destacar la presència de ramats pirinencs que baixaven a pasturar durant l’hivern, i la transhumància cap a les regions costeres. Més tard, a la zona regada del canal d’Urgell s’anà introduint el boví, més o menys estabulat, per aprofitar-ne tant la carn com la llet i la força de tir dels mascles.
La ramaderia tradicional ha sofert grans canvis a partir de la dècada de 1950 i 1960. La seva extensió es troba en relació directa amb l’increment de la mecanització i és fruit de la combinació de diverses causes: d’una banda, la generalització del tractor proporcionava al pagès molt de temps lliure en poder realitzar ràpidament les feines del camp; d’una altra, les quantioses inversions en maquinària, la deficient rendibilitat agrària deguda a la política de preus, les exigències d’una adequació dels habitatges i un desig legítim de millora del nivell de vida, com també la limitació d’incrementar el nombre d’hectàrees conreades, han impulsat el pagès a la cria de bestiar estabulat.
Com a complement de l’empresa familiar agrícola, la ramaderia es dóna a tota la comarca, però es troba més desenvolupada a les contrades on domina la monocultura cerealista que en aquelles on el conreu de les plantacions i el regadiu exigeix moltes més hores de treball. La producció actual de les granges s’orienta majoritàriament al porc d’engreix i al pollastre. Aquest sistema obliga el pagès a construir la granja, a tenir-ne cura del manteniment i a atendre l’engreix dels animals durant tot el cicle; la casa integradora (generalment una fàbrica de pinsos) serveix els animals, cobreix l’atenció veterinària, facilita el pinso i comercialitza les vendes. El pagès és pagat amb una quantitat fixa per animal o per quilogram de carn; també es dóna algun tracte mixt.
Pel que fa a la distribució geogràfica de l’activitat ramadera, aquesta és més intensa al sector septentrional de la comarca. Agramunt és el municipi més ramader de l’Urgell.
El boom de l’avicultura va ser anterior al del sector porcí. El sistema de producció en l’aviram de carn i de posta és tècnicament molt avançat. L’aviram es localitza més aviat als municipis de secà. Es destaca la producció a Bellpuig, Maldà, Agramunt, Ciutadilla, Tàrrega i Sant Martí de Riucorb. L’engreix de pollastres per a carn va ser, junt amb les gallines, el primer sector ramader que es va industrialitzar. La major part d’explotacions amb pollastres de carn estan integrades a la Corporació Alimentària de Guissona, altres ho estan a Copaga i sovint les granges més grans mantenen una integració vertical en grups agroindustrials. L’aviram de posta, que requereix una major especialització i una forta inversió en les instal·lacions, es dispersa de manera desigual.
En el sector porcí, l’especialitat en l’engreix, normalment integrada i complementària de l’activitat agrícola, és el model que s’ha implantat a la comarca. Hi ha dues menes més d’explotacions: les granges de cria especialitzada en la producció de garrins i les explotacions de cicle tancat que comprenen tot el procés productiu. Els municipis d’Agramunt, Sant Martí de Riucorb, Puigverd d’Agramunt, Castellserà, Tàrrega i Bellpuig són els que tenen un major nombre de caps porcins que es comercialitzen a la comarca.
El sector oví constitueix el tercer sector en nombre de caps dins la ramaderia comarcal. Manté les tècniques més tradicionals, basades en el pasturatge de rostolls i el farratge. La distribució geogràfica de l’oví està clarament desplaçada cap al N de la comarca, on es complementa amb l’agricultura més extensiva de cereals i farratge. Hom destaca principalment la producció a Vilagrassa, Castellserà, Agramunt, i la Fuliola.
Parlar del boví de carn és fer referència a l’engreix intensiu de vedells. Aquest bestiar es complementa bé amb l’activitat cerealícola, ja que permet aprofitar millor la palla de l’explotació i proporciona fems de bona qualitat. Els municipis amb més vedells d’engreix són Tàrrega, la Fuliola, Verdú, Ossó de Sió, Agramunt i Preixana.
La cria de conills s’orienta majoritàriament a l’autoconsum familiar. Aquest caràcter d’explotació familiar fa que la cuniculicultura es trobi escampada per tota la comarca, però destaca als municipis de Belianes, Bellpuig, Maldà i Tàrrega. Finalment, el bestiar cabrum va força lligat a les explotacions ovines. Tradicionalment, junt amb el ramat d’ovelles trobem algunes cabres. Només a Tàrrega, Maldà i Vilagrassa s’endevina l’existència de bestiar cabrú deslligat de l’oví.
La indústria i les fonts d’energia
L’Urgell no ha estat mai una comarca industrial, en part perquè el seu subsòl no l’ha proveït de força energètica ni de reserves metal·líferes. En són una excepció el guix i les roques calcàries de les serres de Montclar i d’Almenara i les capes d’argila en diversos indrets, que han fornit algunes bòbiles.
Una de les activitats menestrals més antigues és la dels teixidors, que a l’edat mitjana es constituïren en agrupacions gremials d’una relativa importància. Cal remarcar la prosperitat social del Gremi de Teixidors d’Agramunt.
A mesura que s’anà repoblant la comarca s’anaren bastint un bon nombre de molins hidràulics de cereals a les valls dels rius Corb, d’Ondara i de Sió, els quals mitjançant les peixeres, les basses i els mecanismes necessaris per a fer rodolar les feixugues moles de pedra, cobriren les necessitats farineres de moltes generacions. Mereix una menció especial el Molí d’Espígol de Tornabous, construït a pocs metres del canal d’Urgell i en un indret que permetia un notable desnivell entre l’entrada de l’aigua i la sortida. A la primeria de segle es construïren un bon nombre de fàbriques de farina mogudes inicialment amb gas pobre i posteriorment amb electricitat. Caldria assenyalar també l’antiguitat dels molins d’oli i les dependències tradicionals que hi havia arreu per a l’elaboració de vi.
Els menestrals s’han caracteritzat sempre per la seva especialització, i durant segles sabaters, espardenyers, corders, esparters, panyers, falcers, fideuers, cadiraires, ferrers, fusters, etc. han elaborat objectes d’ús casolà i han atès les necessitats del món agrari. Molts d’ells han desaparegut a mesura que la indústria moderna ompla el mercat de productes fabricats, i d’altres han anat minvant davant el repte de la mecanització agrícola del segle XX. Dins la història menestral de la comarca han merescut una ben guanyada fama els torrons i la xocolata d’Agramunt i els cantirers de Verdú. Hi ha notícies documentades del segle XVIII que ens parlen dels torronaires d’Agramunt. Els torrons d’Agramunt, fets amb mel, avellanes i clara d’ou i recoberts amb pa d’àngel s’han venut tradicionalment arreu de les principals fires de Catalunya i van agafar molta popularitat quan els torronaires decidiren d’obrir parades a Barcelona durant la temporada d’hivern. L’elaboració de xocolata d’Agramunt és documentada des del segle XVIII i fou especialment popular la taula de daus semiquadrats i gruixuts que era consumida directament o bé desfeta després del corresponent ratllat. La fàbrica Jolonch fou la pionera.
A Verdú hi havia cantirers ja al segle XIII. Algunes fonts ens parlen d’uns quants forns situats dins les muralles, el producte dels quals abastava l’elevat consum comarcal de càntirs, cantiretes i sellons destinats al transport i la conservació de l’aigua. Els cantirers de Verdú crearen autèntiques dinasties familiars arreu del temps fins que al segle XVII es constituïren en confraria sota la protecció de sant Hipòlit. Els confrares, entre altres obligacions, es comprometeren a ensenyar l’ofici als fills orfes de pares cantirers. La ceràmica tradicional de Verdú era negra i posseïa unes extraordinàries qualitats per a mantenir la frescor de l’aigua. Verdú és encara avui un dels centres de més anomenada pel que fa a la ceràmica popular catalana. A la vila hi ha un conjunt d’obradors que treballen la terrissa. D’aquí surten els famosos càntirs de terra vermella, fumada al final del procés de cocció. Són els popularment anomenats sillons. La major part de la producció de càntirs de Verdú va destinada a la costa catalana i a altres centres de turisme del país.
Dins el sector metal·lúrgic la indústria Trepat de Tàrrega fou una gran firma en la fabricació de màquines de segar i visqué una etapa de forta expansió i renom internacional entre el 1920 i el 1960. Les seves màquines competiren en tecnologia i preu amb les primeres marques americanes i dugueren al camp espanyol un instrument que revolucionà les dures feines del segar.
Modernament, el sector industrial de la comarca s’ha diversificat. Hi ha un bon nombre de petites empreses distribuïdes arreu i amb més incidència a Tàrrega, Agramunt i Bellpuig, especialment en els sectors alimentari, metal·lúrgic i en el de la construcció.
La indústria alimentària és la més important de la comarca. Olis Borges Pont, a Tàrrega, és l’empresa més destacada del sector. Altres empreses són les torroneres d’Agramunt, com R. Vicenç i Torrons Roig, i la xocolateria Jolonch; cal esmentar que el 2001 es concedí als torrons d’Agramunt la Indicació Geogràfica Protegida. Altres empreses del ram agroalimentari es localitzen a Bellpuig i a Guimerà.
La metal·lúrgia és el segon sector industrial més destacat a l’Urgell. Tàrrega es configura com el centre més important però no es pot oblidar el pes que tenen en aquest camp les empreses d’Agramunt. L’empresa metal·lúrgica més important de la comarca és Ros Roca, indústria instal·lada a Tàrrega però que originàriament es trobava a Agramunt, on encara hi ha una de les plantes productives del grup, Emiros. L’activitat principal de l’empresa es relaciona amb la fabricació de maquinària per a serveis de neteja urbana. La integració al grup de l’empresa Indox permeté la producció de calderes, cisternes i dipòsits. Però les indústries metal·lúrgiques tradicionals són les que tenen relació amb la fabricació de maquinària agrícola. Hom ja ha esmentat la importància de l’empresa Trepat.
La indústria tèxtil es concentra bàsicament a Tàrrega, Agramunt i Bellpuig. En el sector del paper i les arts gràfiques destaca la fabricació de sacs de paper i bosses de plàstic. La indústria química és poc representada.
La indústria de la construcció es caracteritza pel fet que representa un punt conjuntural entre la resta de sectors. La fabricació de materials de construcció, les activitats d’extracció d’àrids, la fabricació de teules i totxos i, sobretot, l’àmbit dels derivats del ciment i els marbres, són els sectors on destaquen les firmes més importants.
El comerç, els serveis i el turisme
L’any 1269 es fundà, a Tàrrega, la Confraria de Mercaders, amb més de tres-cents adscrits, precedent llunyà de la creació, el 1905, de la Cambra Oficial de Comerç i Indústria. En qualsevol cas pot assenyalar-se que el paper de Tàrrega com a centre comercial es configura a partir de la conversió de l’antic camí ral en carretera (1775) i es confirma amb la construcció de la línia de ferrocarril Barcelona-Manresa-Lleida.
Modernament el comerç s’ha configurat com una de les activitats més importants de l’economia comarcal. Tàrrega és la principal àrea comercial comarcal i el segon centre més important de les terres de ponent, després de Lleida. Juntament amb Tàrrega, els municipis amb un major nombre de comerços són Agramunt i Bellpuig, que es configuren com dos subcentres de dimensió mitjana amb una àrea d’influència que s’estén a la seva rodalia. Quan al comerç detallista, l’oferta del cap comarcal és àmplia i diversificada i estén la seva àrea d’influència més enllà dels límits urgellencs. El comerç al detall té una estructura fonamentada en la petita empresa familiar. L’Urgell, però, tampoc no ha quedat al marge del procés d’implantació de comerços de gran superfície.
Si d’alguna fira cal fer esment és de la que se celebrava a la vila de Verdú. Arreu de Catalunya fou coneguda aquesta fira d’animals de peu rodó, tan famosa com la d’Organyà o la de Salàs de Pallars. El rei Pere III, a instàncies de l’abat de Poblet, senyor de Verdú, la instituí l’any 1378 perquè fos celebrada, amb totes les garanties i tots els privilegis reials, entre el 25 d’abril i el 4 de maig. El tradicional mercat de Tàrrega fou concedit per Joan II el 14 de novembre de 1458, davant la impossibilitat de poder realitzar les transaccions necessàries en les dues fires anuals que celebrava ja la vila, una de les quals fou establerta per Jaume I el 1242. Entre els nombrosos privilegis que rebé Agramunt dels comtes d’Urgell hi ha mercats i fires i també la facultat d’encunyar moneda (sous agramuntesos). Vilagrassa també tingué fires i mercats, encara que, amb el temps, no va poder superar l’empenta creixent de la ciutat de Tàrrega. Bellpuig lluità sempre per conservar i millorar també les fires i els mercats medievals fins als temps actuals.
El canvi tecnològic de la dècada de 1950 i 1960 va fer minvar la necessitat de les fires, però Tàrrega va assajar una primerenca readaptació en crear el Mercat de l’Automòbil Usat, que aviat passaria a anomenar-se Mercat de l’Automòbil i del Tractor. La primera edició fou la del 12 de maig de 1950. Una altra manifestació mercantil important ha estat la creació de la Llotja Avícola i Ramadera de Bellpuig.
Hom celebra mercat setmanal arreu de la comarca: el dilluns a Tàrrega, el dimarts a Bellpuig i el dimecres a Agramunt. També a Tàrrega se celebra un mercat de segells, monedes i col·leccionisme, el primer diumenge de cada mes. Pel que fa als mercats de celebració anual, hi ha el mercat medieval de Guimerà, que s’escau el segon cap de setmana d’agost. Quan a les fires, cal ementar la Fira del Torró d’Agramunt (12 d’octubre), de caire multisectorial amb especial incidència en els torrons i xocolata a la pedra. A Tàrrega se celebra la Fira Medi Ambiental (2 i 3 juny), la Fira del Teatre al Carrer (segon cap de setmana de setembre), que transforma els carrers i les places, i Firacóc (14 de maig), mostra de coques de recapte. A Verdú se celebra Firacantir, el darrer cap de setmana d’abril.
El sector de serveis té una especial significació en correspondència amb la tradició comercial i mercantil de la comarca. Els serveis es concentren majoritàriament a les principals poblacions de la comarca, i especialment a Tàrrega, que és el cap comarcal i per tant disposa de la seu administrativa del Consell Comarcal de l’Urgell. Les necessitats sanitàries són cobertes bàsicament pels centres d’atenció primària (CAP) d’Agramunt, Bellpuig i Tàrrega, i pels consultoris instal·lats a Belianes, Bellpuig, Castellserà, la Fuliola, Guimerà, Maldà, Nalec, Tàrrega, Vallbona de les Monges i Vilagrassa. Dels antics hospitals de les poblacions de Bellpuig, Anglesola, Agramunt i Tàrrega, solament subsisteix transformat en residència d’ancians l’hospital de Tàrrega.
Quant a l’ensenyament, pràcticament tots els municipis tenen algun centre d’educació primària. Tanmateix, l’educació secundària i el batxillerat són presents a Agramunt, Bellpuig i Tàrrega; en aquest darrer terme es poden cursar, a més, cicles formatius, que s’imparteixen també a l’Escola de Capacitació Agrària. Altres ensenyaments especialitzats en el cap comarcal són l’Escola d’Arts Ondara (1989) i l’Escola de Sobrestants, un centre docent per a tècnics en obres públiques que depèn del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat. També cal esmentar un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Tàrrega és també la seu del Centre de Recursos Pedagògics de l’Urgell. Agramunt i Bellpuig disposen d’escola municipal de música.
La majoria dels equipaments esportius de la comarca són instal·lacions polivalents, sovint de titularitat municipal, que permeten practicar diversos esports. Les instal·lacions esportives, a excepció d’Ossó de Sió, es troben presents arreu. Les més comunes són els camps de futbol, els camps de tir, les pistes de tennis, les piscines i les pistes poliesportives. També cal esmentar el circuit de motocròs Montperler a Bellpuig.
Tot i l’existència d’importants conjunts arquitectònics i d’indrets naturals i de caire cultural, l’Urgell no ha estat mai considerada una comarca turística. Aquest fet es reflecteix en l’escassetat de places hoteleres, concentrades a Tàrrega i Vallbona de les Monges. Tanmateix, aquests establiments són la resposta a una demanda generada més pel fet que l’Urgell és una comarca de pas.
Amb l’objectiu principal d’impulsar turísticament aquestes terres, a finals de la dècada de 1990 els consells comarcals de la Conca de Barberà, l’Alt Camp i l’Urgell van començar a desenvolupar conjuntament el projecte de la Ruta del Císter.
La cultura i el folklore
Les activitats culturals
Dins de l’àmbit cultural, a l’Urgell trobem un nombre destacat d’institucions relacionades amb certes activitats tradicionals. És força important el nombre de casals i cases de cultura entre els quals cal destacar la Societat Cultural-Recreativa Casal Agramuntí (1934), l’Ateneu Popular de la Fuliola (1979), el Casal de Verdú, l’Ateneu de Tàrrega (1919) i la Societat Cultural Recreativa del Foment de Sant Martí de Riucorb. Són bastant nombrosos els grups de caràcter folklòric i musical com ara la Coral Joia de Maig (1949), l’Orfeó Belianenc (1968), l’Agrupació Coral de Castellserà (1956), la Coral l’Arc de Sant Martí, l’Orfeó Nova Tàr-rega (1914) i la Societat Coral l’Harmonia Verdunina.
Pel que fa als grups esportius, cal destacar un bon nombre d’equips de futbol, bàsquet, handbol, societats de caçadors, clubs de natació, judo i tennis. El circuit de motocròs de Montperler (Bellpuig) és l’escenari d’importants fites anuals d’aquest esport, com són el Campionat de Catalunya, el Campionat d’Espanya, el Campionat del Món, el Campionat d’Autonomies i la World Cup-Trial.
Quant als mitjans de comunicació, el nombre de revistes publicades a la comarca és força significatiu. A Tàrrega es publica “Nova Tàrrega” (1944), “Urtx. Revista Cultural de l’Urgell” i “Casa de la Vila” (1980). A Agramunt es publica “El Sió” (1964), “Eixir” (1978) a Belianes, el “Pregoner d’Urgell” (1979) a Bellpuig, la “Fulla” (1978) a la Fuliola, i “L’Espurna” (1990) a Sant Martí de Riucorb. Hom pot gaudir d’una emissora de ràdio a Bellpuig, de Ràdio Sió i d’una cadena de ràdio privada que emet per FM a Tàrrega.
A Tàrrega hi ha el Museu Comarcal de l’Urgell a Cal Perelló, on es troben exposats fòssils procedents del Talladell, restes arqueològiques, col·leccions de monedes i medalles. Hi ha una petita col·lecció de pintures d’autors locals i una col·lecció d’eines de pagès. A més d’aquest centre hom troba equipaments equivalents a altres municipis de l’Urgell. Cal destacar les col·leccions de brodats, indumentària, mobles, medalles i objectes de culte a Vallbona de les Monges; el Museu de Joguets i Autòmats de Verdú; el Museu Etnològic Municipal d’Agramunt (1980), on hi ha un recull de peces fòssils, monedes i objectes d’ús domèstic; l’Espai Guinovart i la Fundació lo Pardal també a Agramunt; el Museu de Guimerà, on es conserven restes de ceràmica ibèrica i romana i restes arquitectòniques i escultòriques dels segles XV al XIX; el Museu del Carro a Anglesola, que s’obra al públic pels Tres Tombs, l’Ecomuseu (del qual forma part el Molí d’oli Maurici Massot del segle XVIII) de Belianes; els museus d’armes i d’arqueologia, paleontologia i minerologia de la Fuliola; el Museu d’Eines del Ram de la Construcció i de la Pagesia a Sant Martí de Riucorb i el Museu-poblat ibèric del Molí l’Espígol-Tornabous.
A més d’alguns centres d’estudis que disposen de sales de consulta o biblioteques, hom destaca a la comarca de l’Urgell un seguit de biblioteques públiques i arxius. La biblioteca més antiga de la comarca és la que hom troba a Tàrrega des de 1934, la qual fou inicialment obra de la Fundació de la Caixa de Pensions. Els únics arxius que hi ha a la comarca són l’Arxiu Parroquial de la Fuliola, el també Arxiu Parroquial de Verdú i l’Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega (1986).
Entre les diverses activitats culturals caldria esmentar el Premi Valeri Serra (1991), que se celebra el dissabte anterior al Dissabte Sant, a Bellpuig. A la ciutat de Tàrrega hom celebra també el Premi d’Escultura dels Països Catalans (1999) i els Premis Culturàlia (1996).
El folklore
La comarca és rica en costums, cançons, dites, celebracions i festes, moltes d’elles recollides per diverses estudiosos com Valeri Serra i Boldú, Joan Puig i Vall, Joan Viladot i Puig i Mossèn Jesús Capdevila.
Les festes majors són l’eix comú de festivitat que a cada poble relaciona diversió i tradició, però també hi ha d’altres actes culturals i populars que s’esdevenen al llarg de l’any. Les festes majors més lluïdes se celebren a l’estiu, generalment entre el 15 d’agost i el 15 de setembre. Per Nadal destaquen els Pastorets de Bellpuig. El darrer dilluns de gener hom fa la festa votada de la Pigota a Vallbona de les Monges. Cal remarcar el Carnestoltes que se celebra a Tàrrega i la festa dels Tres Tombs d’Anglesola. Amb anterioritat a la Setmana Santa se celebra, a Bellpuig, el divendres anterior al Divendres Sant, la festa dels Dolors, autèntica manifestació de l’antiga devoció mariana. El darrer cap de setmana d’abril es fa la Festa del Càntir a Verdú. Pel juny destaquen les Jornades Culturals i la festa de Sant Joan a Maldà. I a cavall entre els mesos de juny i juliol les festes del Segar i el Batre de la Fuliola. A l’agost se celebren diversos concerts i actuacions culturals a Guimerà i al setembre la festivitat torna novament a Tàrrega amb la Fira de Teatre. Des de l’any 1988 se celebren, pel novembre i dintre dels actes de la Setmana Agrària de Bellpuig, cicles de conferències sobre agricultura. Pel 12 d’octubre es fa la festa de la Verema i del Vi, que mostra com s’obtenia antigament el most. Al llarg de l’any un gran nombre de pobles realitzen processons i romeries al santuari del Tallat (Vallbona de les Monges). Pel que fa a les danses populars, és especialment rellevant el ball de l’Eixida, que es balla a Tàrrega durant la festa major de maig.
La història
La prehistòria i l’antiguitat
Fins ara els vestigis més llunyans dels pobladors de la comarca són peces de sílex de l’època neolítica escampades en diversos indrets de la Vall del Riu Corb i del Cercavins i altres troballes instrumentals recollides a Serrallonga (Ribera de Sió). De les darreres etapes del bronze s’han pogut datar alguns poblats a la serra d’Almenara, al tossal d’Espígol de Tornabous, al tossal del Mor de Tàrrega, al Tossal Rodó de Santa Maria de Montmagastrell, algunes restes d’enterraments a Verdú, a Castellsalvà (Belianes) i una estela representant un guerrer a Preixana. Tots aquests materials i, especialment els llocs on s’han trobat, ens manifesten l’existència d’una economia essencialment ramadera. El canvi, però, sembla donar-se en arribar a aquests indrets les cultures europees o del ferro durant el primer mil·lenni aC. A partir d’aquest moment, encara que es mantinguin els poblats d’Espígol, d’Almenara i del tossal del Mor, se’n crearan una colla a les zones fèrtils de les valls. L’agricultura esdevingué un gran mitjà econòmic que, complementat amb la tradicional ramaderia, possibilità la supervivència d’una quantitat més important de gent i la consolidació progressiva d’una societat organitzada. La comarca és rica en objectes ibèrics (vasos, ceràmica de procedència dels pintors de les serres, pesos de teler, mesures, forns), que ens palesen una diversificada activitat econòmica. Els poblats més importants i alhora més estudiats són el d’Espígol de Tornabous i el del Pla de les Tenalles.
La civilització romana també ens deixà mostres valuoses de la seva presència i hom descobrí uns mosaics d’una vil·la senyorial a Puigverd d’Agramunt, la torre de Castellnou de Montfalcó, dues columnes i capitells a Vilagrassa, restes de capitells i basaments als Palaus (Guimerà) i dues làpides sepulcrals a Castellsalvà (Belianes).
La presència del cristianisme en aquestes terres deixà el testimoni artístic d’un mosaic paleocristià a la vil·la romana del Vilet (Vall del Riu Corb (coneguda antigament com la vall d’Alfeci)) descobert gràcies a la rovinada de Santa Tecla, l’any 1874. Cronològicament caldria esmentar la possible acció dels sarraïns, durant els segles VIII i IX, sobre els rius Sió, d’Ondara i Corb en l’intent d’aprofitar racionalment les aigües per al reg, mitjançant la construcció de peixeres i sèquies. Encara que sigui difícil la identificació musulmana de les dites obres, popularment s’han anat atribuint als moros les extraordinàries obres, amb grans carreus, sobre el riu d’Ondara, al seu pas per la demarcació d’Anglesola.
L’edat mitjana
L’ocupació sarraïna preocupà molt els emperadors francs, els quals, volent garantir la integritat del reialme, aconseguiren de recuperar la totalitat dels seus dominis i àdhuc de conquerir la part del nord d’Aragó i Catalunya, i així crearen la Marca Hispànica l’any 801. La consolidació dels comtats catalans i les seves accions esporàdiques sobre els dominis sarraïns possiblement motivaren l’abandó d’aquestes contrades intermèdies i insegures per establir-se quasi totalment a les zones properes al Segre, més productives i tranquil·les. Aquestes terres, doncs, hagueren de quedar semiabandonades, amb els únics testimonis de fortificacions militars.
L’enderrocament de la unitat califal de Còrdova i la disgregació dels regnes de taifes coincidiren amb un moment de forta coherència comtal i, òbviament, la conquesta de la Catalunya Nova es posà en marxa. La comarca de l’Urgell resultà ser el punt de contacte entre l’avanç del comte de Barcelona i el d’Urgell. La comarca restà ocupada per ambdues forces entre el 1059 i el 1080 i pràcticament es constituí en una frontera durant una bona colla d’anys. L’ocupació, la necessitat de garantir el domini de les terres conquerides i l’obligació de remunerar l’ajut militar de nobles i cavallers obligà els comtes al repartiment de les terres i creà així l’estructura senyorial. Una vegada hagué desaparegut el perill fronterer d’aquestes terres amb la conquesta de Lleida (1149), s’inicià el repoblament comtal i senyorial de les terres. La vila de Tàrrega i Vilagrassa foren espais que el comte de Barcelona es reservà per a ell, i Agramunt fou la vila del comte d’Urgell. A la vora d’aquests nuclis comtals es crearen els grans dominis dels Anglesola, de la baronia de Bellpuig, del monestir de Vallbona de les Monges, de Poblet, de la comanda templera de Barbens, dels Cardona, dels Guimerà, dels Cervera i dels Puigverd, entre d’altres. El tipus de poblament, i especialment el comtal, possibilità una societat senyorial amb moltes més llibertats que les conegudes llavors; hom ha parlat sovint d’homes lliures en esguard del feudalisme de la Catalunya Vella. Una mostra palesa d’aquestes llibertats l’ofereixen els textos de la carta de població d’Agramunt (1163), la carta de població de Vilagrassa (1185) i els Usos i Costums de Tàrrega (1243).
La comarca es repoblà a partir del segle XII i la majoria dels seus pobles es construïren a les valls dels rius i també al Pla de Mascançà. L’antic camí romà Bàrcino-Ilerda va ser controlat pel comte de Barcelona i fou una via importantíssima per a les comunicacions i el desenvolupament de la zona. La construcció de les esglésies i d’alguns edificis civils es féu seguint els cànons del romànic tardà, enllaçant amb les primeres manifestacions del gòtic. L’Urgell, però, salvant l’excepcionalitat de la ciutat de Lleida, constituí la frontera ponentina del romànic català.
La comarca quedà, doncs, repartida entre dos dominis principals: el que depenia dels comtes de Barcelona i el que depenia dels d’Urgell. El primer quedà adscrit a la diòcesi de Vic, que s’estenia encara a poblacions del Segrià, i el segon a la diòcesi d’Urgell. Els comtats s’unificaren el 1413 sota el Casal de Barcelona, aleshores representat pels Trastàmara, i el 1595 la nova diòcesi de Solsona uní la comarca sota una única diòcesi.
L’economia era essencialment pagesa. Ensems amb les necessitats dels pagesos i afavorides per la situació geogràfica, s’estructuraren un conjunt de tasques menestrals que, juntament amb el comerç de fires i mercats, complementaren l’economia tradicional. La vida, però, de pagesos, menestrals i comerciants restava alterada sovint per la bel·licositat dels nobles i senyors i la seva concepció de la vida. Els comtes, per guanyar adeptes i donar hegemonia a la seva condició, ompliren de privilegis llurs viles i algunes senyories incrementaren extraordinàriament els seus dominis territorials. Aquest fou el cas del monestir de Poblet, que arribà a dominar la major part del Pla de Mascançà. Les grans gestes dels comtes reis, especialment de Jaume I amb les seves conquestes de les Illes i del País Valencià, tingueren ressò a la comarca i aconseguiren la col·laboració directa d’alguns senyors i veïns en llurs repoblacions; les grans lluites nobiliàries del comtat d’Urgell amb motiu de la successió dinàstica (la comtessa Aurembiaix i els Cabrera) arreu del segle XIII, ompliren d’angoixes els pobles dels seus dominis. Més tard, després dels estralls demogràfics de la Pesta Negra, la decisió política del Compromís de Casp i la rebel·lió del candidat Jaume d’Urgell el Dissortat acabarien amb el comtat d’Urgell, i Ferran d’Antequera iniciaria una política distant i de fredor en relació amb les inquietuds i els neguits dels pobles.
A mitjan segle XV les diferències existents entre els comtes reis i els migrats interessos socials dels homes de la generalitat acabaren d’arrodonir el descontentament crònic dels remences de la Catalunya Vella. La guerra civil havia de tenir unes greus conseqüències per als nostres pobles. Al juny del 1462, les hosts reials de Joan II entraren a Catalunya i s’establiren a Balaguer. D’altra banda, les de la generalitat disposaren el seu quarter general a la vila de Cervera. La comarca de l’Urgell havia de ser l’escenari del primer enfrontament (20 de juny) d’una guerra que duraria deu anys i que deixà arruïnades les terres de l’Urgell.
L’edat moderna
La decisió del Compromís de Casp i la rebel·lió de Jaume d’Urgell el Dissortat acabarien amb el comtat i els privilegis que periòdicament anava rebent la vila d’Agramunt. També la vila de Tàrrega passaria als Trastàmara. Cal recordar que Ferran II la donà a la seva esposa Isabel de Castella l’any 1470.
Enmig d’aquesta crisi, s’incrementà el descontent de la comarca en demanar, tant la generalitat com el rei, homes i diners per lluitar contra França (1634-40). Les dificultats, però, s’incrementaren després dels fets del Corpus de Sang a Barcelona (juny del 1640). La universitat de Tàrrega comprà arcabussos i pólvora en gran quantitat davant les crueltats protagonitzades pels partidaris del rei a Belianes. Majoritàriament el poble es posà al costat de la generalitat, mentre que la ciutat de Lleida exigia lleves per a fer cara a les hosts castellanes. Les exigències de la guerra i la proximitat d’una plaça forta com la de Lleida feren de la comarca un lloc de pas, de requisa i destrucció.
La guerra entre Catalunya i Castella acabà a l’octubre del 1652, però els enfrontaments entre els espanyols i els francesos exigiren més lleves, noves taxes econòmiques, queviures i animals de tir. Una vegada s’hagué pactat amb els francesos (tractat dels Pirineus, del 1659), la comarca s’anà refent amb el treball dur i continuat de tots. De tant en tant, però, vingueren males anyades i desgràcies naturals, com la famosa rovinada del dia 17 de setembre de 1783.
Després d’uns quants anys de reviscolament general, els homes de la comarca van poder contemplar la cavalcada reial de Felip V que travessà aquestes terres camí de Barcelona, els dies 24 i 25 de setembre de 1701. És documentada la seva estança al castell de Bellpuig la nit del 24.
Els anglesos i els austríacs, descontents amb la successió al tron espanyol d’un rei Borbó, havien declarat la guerra i després d’un desembarcament fallit al port de Barcelona (maig del 1701) intentaren de convèncer els catalans del perill que els suposava l’acceptació de Felip V, malgrat que hagués jurat les Constitucions davant les Corts Catalanes, l’any 1701. Es deia que els Borbó abolirien, tard o d’hora, les institucions i els privilegis del Principat i que l’únic que podia garantir la identitat dels catalans era l’arxiduc Carles d’Àustria, que, d’altra banda, era l’hereu legítim a la corona espanyola. La dita explicació anava despertant actituds i partidaris: els Desvalls senyors del Poal, els Sobies de Tàrrega, un grup d’Agramunt, l’abat Dorda de Poblet, l’abadessa Anna Maria de Castellví de Vallbona i molts altres es manifestaren públicament a favor de l’arxiduc Carles i animaren la gent perquè defensessin amb les armes les llibertats de Catalunya. La Generalitat acceptà finalment la proposta aliada i l’ombra de la guerra planà arreu. El Principat acollí les forces angloaustríaques i la península fou l’escenari d’una autèntica guerra europea. Les hosts francoespanyoles, davant l’actitud dels catalans, es disposaren a ocupar Catalunya i assetjaren la ciutat de Lleida l’estiu del 1707. Foren cinc mesos de setge i les exigències provocades, tant a l’interior com a les contrades, foren desmesurades. Lleida hagué de capitular al novembre i els exèrcits borbònics envaïren les terres de l’Urgell. L’ocupació fou desastrosa i la gent ho abandonà tot i emigrà cap a les terres altes del Solsonès. Les forces aliades es referen ràpidament i, al desembre, la Segarra i l’Urgell foren novament conquerits per l’arxiduc sense, però, arribar a dominar Lleida. Després de tres anys d’ocupació militar, al gener del 1711, Felip V tornà a ocupar l’Urgell i tot restà arrasat. Acabada la guerra, Catalunya hagué de pagar les conseqüències de la seva postura i, immediatament després de l’Onze de Setembre de 1714, començaren les repressions. A partir d’aquella data hi hagué grans canvis polítics, però es mantingueren íntegrament les senyories, que, és clar, hagueren d’incrementar, encara més, les càrregues impositives amb l’aplicació del cadastre, segons el decret de Nova Planta de l’any 1716.
Després, els pobles i els camps de conreu es transformaren. L’augment constant de la població demanava increments de les produccions i, en ser gairebé impossible un millorament intensiu dels conreus, calgué desermar moltes terres. L’abundància de braços i la important comanda d’oli i especialment de vi afavoriren extraordinàriament l’increment de les plantacions i de la vinya. Els pagesos, a poc a poc, anaren superant l’autoconsum i produint excedents. Aquest fenomen afavorí les relacions comercials i possibilità un cert poder adquisitiu de la gent, que, òbviament, donà vida a un mercat de consum i també a la pràctica de l’estalvi. Els comerciants es multiplicaren; els mercats i les fires eren cada vegada més nombrosos i necessaris; es construïren cases i es transformaren i engrandiren els temples; tothom tenia feina; les pressions fiscals del cadastre, extensives als nobles, als senyors i a l’Església, retallaven els escreixos econòmics de les senyories i afavorien indubtablement la venda de les terres; augmentava la propietat dels pagesos i es construïen nombroses masies. El país i la comarca vivien una etapa d’autèntica transformació.
La cultura il·lustrada del segle XVIII també tingué les seves manifestacions a l’Urgell: l’abadessa del cenobi de Vallbona, Maria de Lloria, deixà escrits ascètics i místics; ens han quedat, alhora, uns importants villancicos barrocs i una notable biblioteca de llibres piadosos al mateix monestir; sabem que els rectors dels pobles sovint s’encarregaven d’ensenyar la doctrina (d’acord amb les disposicions conciliars de Trento), de llegir, d’escriure i de fer conèixer les quatre regles aritmètiques; una colla de prohoms crearen la Societat Econòmica d’Amics del País de Tàrrega (1777-92) amb un centenar de socis.
Els segles XIX i XX
El segle XIX fou el segle dels grans canvis i, doncs, unes dècades d’incoherència, lluita i forta desorientació social, política i religiosa. Després d’un seguit de guerres contra els francesos, i posteriorment contra els anglesos, començà a córrer la veu que les tropes franceses anaven envaint el país. Sembla que les notícies restaren confirmades en poder comprovar les accions de pillatge dels soldats francesos del Camp de Tarragona sobre alguns pobles de l’Urgell, al mes de febrer del 1808. Moltes famílies, abandonaren les seves llars i fugiren. El retorn, però, fou immediat en saber que la veritable ocupació dels francesos es donava arreu de les zones orientals. Amb tot, l’evidència dels fets mobilitzà els sometents de Tàrrega, Vilagrassa, Agramunt i altres pobles, conjuntament amb els homes dels dominis senyorials de Poblet i de Vallbona de les Monges. Aquests grups es van desplaçar a Vic i van participar després en la batalla del Bruc; també s’envià una part d’homes i diners per reforçar muralles i organitzar la defensa de Lleida. A la primeria del 1810, els francesos ocuparen Tàrrega i ho requisaren tot. Deixaren 3000 soldats entre el Mas d’en Colom, Sant Eloi i el reguer disposats a atacar Lleida. La capital de les Boques de l’Ebre caigué el 10 de maig de 1810 i fins que les forces del baró d’Eroles no foragitaren els francesos, el mes de febrer del 1814, la comarca hagué d’aguantar assassinats, destruccions i exilis.
La normalitat monàrquica fou precària perquè el poble se sentia protagonista de la seva victòria contra els francesos. S’havia acabat una llarga guerra, però immediatament se’n preparava una altra entre els partidaris de la tradició i els constitucionalistes liberals. La religiositat de la gent, el tradicional desencís polític, la misèria i la destrucció que comportaven totes les guerres, la manca d’informació i el desconeixement cultural, la necessitat de pau per a poder replantar els camps, garantir la subsistència familiar i protegir allò que amb tantes suors hom havia creat expliquen el conservadorisme de la majoria de la gent de la comarca. Conservadorisme que, quan l’estructura governamental estarà a favor d’unes minories que eren, als ulls de la gent de pagès, exaltades, revolucionàries i antireligioses, es transformà en significatives simpaties i àdhuc accions armades favorables als carlins.
A partir del 1833, la monarquia espanyola acceptà la constitució de Cadis i, al marge de la nova guerra civil, es començaren a aplicar un conjunt de disposicions que havien de tenir una forta incidència als pobles de l’Urgell. El 1833 quedaren abolides les senyories i els delmes, encara que es respectés la propietat dels senyors. En 1835-37, i com a conseqüència dels decrets desamortitzadors de Mendizábal, s’ocupen els monestirs, es dispersen les comunitats religioses, es destrueix, es cala foc a nombroses dependències de signe religiós i l’estat disposa la venda de les propietats i els béns de l’Església. Sembla ser que una part important de les terres de l’Església passaren a les mans d’uns quants senyors o gent benestant que esdevingueren així grans terratinents. La posterior construcció del canal d’Urgell, les grans despeses que havia de significar l’adequació de les terres, els migrats beneficis a curt terme i l’enorme quantitat de treball humà exigit van ser les motivacions principals que van obligar a un esmicolament de la propietat amb l’excepció d’algunes grans heretats. Les dificultats, doncs, que inicialment representà el reg del Pla d’Urgell a partir del 1862, quan la pèrdua de les collites i les pestes deixaren semiabandonada la zona, es trobava en contradicció amb l’auge econòmic i demogràfic de la zona de secà. Els pobles regats, en canvi, al tombant del segle XIX varen iniciar una etapa que havia d’ésser florent tant econòmicament, com demogràficament i culturalment.
A més de les matisacions descrites, durant la segona meitat del segle XIX els nuclis urbans de Tàrrega, Bellpuig, Verdú i Agramunt, especialment, s’anaren beneficiant del ferrocarril (1860), de la xarxa de carreteres, de la llum elèctrica (a partir del 1884), del telèfon, del telègraf, dels equipaments municipals d’aigua corrent, d’escoles estatals, parroquials i religioses, de la renovació i la construcció d’indústries amb la utilització sistemàtica del corrent elèctric com a força motriu i de la decidida especialització comercial de Tàrrega. Cal remarcar un fet important i significatiu per al cap de la comarca com fou la concessió reial del títol de ciutat a la històrica vila de Tàrrega.
L’esclat de la Renaixença catalana i barcelonina, impulsada per la gran empenta econòmica de la burgesia, aviat fou conegut en alguns ambients urgellesos. Veiem que surten ací i allà grups musicals i corals, societats recreatives, revistes locals de diverses tendències, escriptors, músics i artistes que impulsen actes, manifestacions culturals i festes arreu de la comarca. El catalanisme polític també afavorí aquest ambient, alhora que anava descobrint una dimensió nova de participació social entre les capes populars i mitjanes. D’encà del 1889 es crearen una bona colla d’institucions (l’Agrupació Catalanista de l’Urgell i la Segarra (1889), el Centre o Lliga Regionalista, el Centre Republicà) que anaren canalitzant les diverses tendències polítiques. Alguns cafès o associacions recreatives desenvolupaven funcions evidentment polítiques en la major part dels pobles de la comarca. És ben clar que els assaigs realitzats entre el 1889 i el 1923 esdevingueren els fonaments de l’àmplia popularització política durant la Segona República.
La crisi econòmica dels anys trenta i les fortes radicalitzacions polítiques i sindicals entre el 1931 i el 1936 prepararen la que hauria de ser una de les calamitats històriques més grans del país i de la comarca.
Després d’una immediata postguerra de limitacions i de misèria, la situació internacional afavorí el rellançament del país mitjançant la industrialització, la mecanització agrícola i el transvasament de molta població. Tot això ha dut des del 1957 un autèntic creixement econòmic malgrat el retard que ha portat el corresponent desenvolupament social, polític i cultural.