La figura encarna el prototip d’home modern contemporani en una societat burgesa. Lluís Frederic Picàbia és un personatge abocat a la recerca del propi jo. És presentat en clau aparentment psicològica, ja que fonamenta la seva actuació en una il·lusió. El seu caràcter es construeix al llarg de la novel·la a través del joc de perdre i trobar. La novel·la s’enceta amb la pèrdua de Sílvia, la seva companya sentimental, fet que condiciona el seu comportament futur. Ell decideix canviar de vida i, a trenta-cinc anys, deixa la feina al capdavant de la fàbrica on treballa i enceta un viatge que el porta per diversos indrets del món. El projecte vital que enceta amb la pèrdua d’una cigarrera arriba fins a situacions paradoxals, com la desaparició d’un bloc de pisos. A partir d’aquí automatitza aquest procés de pèrdua de coses, que converteix en una professió quan coneix Carles Costa, que el convenç per anar a Amèrica i ampliar el negoci. En aquest període, Picàbia està distret per la feina i no pensa en Sílvia, fins i tot oblida la seva relació i recrimina a Costa, en la seva estada a la Xina, que no es distregui amb qüestions sentimentals. El retrobament de Sílvia als canals de Borneo palesa la tristesa de la seva existència. Tot i l’èxit en el vessant professional, Picàbia no gaudeix de l’estabilitat emocional desitjada i quan està a punt d’obtenir-la els seus socis el converteixen en víctima dels propis negocis. Aquesta construcció de l’home modern, Trabal la presenta en clau paròdica, una paròdia que s’estén també als comportaments més característics de la burgesia i del capitalisme. Picàbia perd tot tipus d’estris, però en tot aquest procés també s’acaba perdent ell mateix. Hi ha una gradació diversa sobre el fet de perdre. Aquest joc entronca amb la idea de la recerca permanent de l’home contemporani: cercar és viure i donar sentit a l’existència, i trobar és arribar al final del camí. La salvació de Lluís Frederic Picàbia —i, de fet, de l’home contemporani— és no trobar-se, perdre’s per sempre més.