La reorganització d’Estat Català [EC] a Bèlgica el 1927, després de Prats de Molló, i la seva reconversió en un hipotètic Partit Separatista Revolucionari de Catalunya durant el viatge de Macià a Amèrica el 1928, feren sorgir queixes teòriques en la direcció exterior (Ramon Fabregat, Rafael Ramis i Martí Vilanova), secundades per alguns militants influents que restaren a França (Jaume Miravitlles) o emigraren a Mèxic (Josep Rovira). Aquest sector, sensible a la retòrica de la Internacional Comunista sobre l’alliberament nacional (difosa arran dels girs estalinians de 1927-1928), prengué forma a Catalunya a la primavera i l’estiu de 1931, en articular-se un discurs de desencís amb Macià per la fallida de l’efímera “República Catalana” (14-17 d’abril). Una part de la militància juvenil es girà aleshores cap alBloc Obrer i Camperol [BOC] (recordem l’evolució de Miravitlles). Altres, però, s’agruparen a l’entorn de Jaume Compte, que denuncià l’“entrisme” de lerrouxistes a Esquerra Republicana de Catalunya [ERC], així com la claudicació programàtica del macianisme.
Aquesta confluència de separatistes amb sentiments socialistes comportà la “refundació” d’EC (setembre-octubre de 1931). Per a distingir-se d’altres formacions de reivindicacions similars, el nou partit s’anomenà Estat Català-Força Separatista d’Extrema Esquerra [EC(FSEE)] i aplegà diverses fraccions no atretes pel BOC. En la fase inicial, EC(FSEE) semblà capaç d’expandir-se, però la seva “marxistització” progressiva espantà els nacionalistes més moderats i, després d’un flirteig polític, l’abandonà el sector de Pàtria Lliure (projecte de coordinació de casals nacionalistes a Barcelona i l’Hospitalet, liderat per Joaquim Juanola).
El portaveu d’EC (FSEE) fou el setmanari L’Insurgent (des de l’abril de 1932 i fins a les eleccions catalanes d’aquella tardor). La plataforma rebé l’adhesió de prestigiosos militants que tornaven d’Amèrica, notablement Josep Rovira, i les incorporacions comportaren una voluntat de major reordenació organitzativa. En el I Congrès (octubre de 1932) la formació fou rebatejada com a Estat Català-Partit Proletari [EC-PP], nom amb el qual participà en les eleccions catalanes del novembre de 1932. La inhabilitat de Compte i la impopularitat del seu antimacianisme d’esquerres (sempre més ben articulat pels “bloquistes”), comportaren pobres resultats electorals (132 vots de votació mínima de la llista a la ciutat de Barcelona). En tot cas, durant el procés electoral, els elements “pensants” del partit (Rovira i Miquel Ferrer) marxaren al BOC.
Com a resposta, l’EC-PP s’orientà vers una relació amical amb l’acabat de fundar Partit Comunista de Catalunya [PC de C], de caire estalinista. Conjuntament crearen una Minoria d’Oposició Mercantil que actuà contra la direcció pro-ERC del CADCI en la dinàmica de confrontació intersindical durant el 1933-1934, fins a obtenir el control del Centre a l’estiu de 1934. Aquest gir comportà la redefinició del partit, que deixà el nom d’EC per esdevenir el Partit Català Proletari [PCP] a la primeria de 1934.
El PCP se sumà amb entusiasme al plantejament insurreccionalista “antifeixista” de l’octubre de 1934 i s’oposà al desplegament militar des de la seu del CADCI, i per aquest motiu fou canonejat l’edifici i moriren alguns dirigents en la defensa (Compte i Manuel Gonzàlez Alba). El 1935 el PCP fou una força decapitada que, tanmateix, gaudia del prestigi d’un virtual monopoli de màrtirs per la revolta (edità Catalunya Insurgent, febrer-octubre de 1935). Dins les llistes del Front d’Esquerres, Pere Aznar fou elegit diputat el 1936.
El PCP tingué un paper rellevant com a “esquer” del PC de C en la dinàmica d’unificació de les esquerres marxistes, fins al punt que la seva secció juvenil en fou pionera en fusionar-se amb la de la Unió Socialista de Catalunya per crear la Joventut Socialista de Catalunya (gener de 1936), editora de Xoc. Com a conseqüència del procès, el PCP fou un dels partits fundacionals delPartit Socialista Unificat de Catalunya (juliol de 1936), però els seus quadres no hi tindrien un paper massa destacat. Alguns nuclis intentaren aprofitar el buit deixat en el nacionalisme radical, tant per l’evolució obertament marxista del PCP com per la desaparició del BOC en el nou Partit Obrer d’Unificació Marxista, per a oferir succedanis polítics més moderats. Així, al gener de 1936, es constituí a Barcelona el Bloc Català Treballista, d’escassa importància. Fou un xic més rellevant el Front Nacional Català Proletari, sorgit al desembre de 1935 i constituït formalment al març de 1936.