Fou creat a partir dels Clubs Liberals de Catalunya, entitats promogudes per Garrigues des de 1981 arran de la crisi de la Unión de Centro Democrático, com a plataforma prèvia a la creació del partit capaç de substituir-la. Al febrer de 1982 es constituí la Federación de Clubes Liberales. A Catalunya, el Club Liberal de Barcelona, que donà lloc a una Federació de Clubs Liberals de Catalunya, fou presidit per Joan Ignasi Sardà Antón, que fou substituït per Jordi Piella. Edità El Liberal.
El 1983 alguns dels dirigents del PDLC (Xavier Garriga i Juan Carlos Giménez-Salinas) s’obriren a un pacte amb Alianza Popular i s’integraren en la Unión Liberal [UL] i, després, en el Partido Liberal [PL] (desembre de 1984).
L’acord de 1986 entre Garrigues i Miquel Roca per realitzar l’“operació reformista” provocà una profunda crisi en el PDLC. El pacte implicava la dissolució del PDL i la creació del Partido Reformista Democrático [PRD], aliat amb Convergència Democràtica de Catalunya [CDC]. A Catalunya, segons l’acord, el PRD no existiria i els liberals s’incorporarien a CDC. El PDLC era contrari a la seva desaparició; com que era un partit diferenciat del PDL, no es dissolgué i quedà hivernat, sense que els seus membres s’incorporessin a CDC.
Quan a l’octubre de 1993 Giménez-Salinas abandonà el PP per dretà i anticatalanista, emprengué la refundació del PDLC, que es presentà públicament a Barcelona al novembre de 1994, encapçalat per Giménez-Salinas, Sardà i Roberto Cortadas. El 1995, el PDLC impulsà la Unión Centrista amb el Centre Democràtic i Social. El 1998 el PDLC expressà el suport a la candidatura del socialista Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat.