Allò que tal vegada esdevingué a Richard Feynman

Manllevo aquest títol de Joan Oliver-Pere Quart, que va escriure una obra de teatre curta amb un títol similar, però on no sortia Richard Feynman. Al llarg del 2018 hem commemorat els cent anys del naixement del famós Nobel. Amb el text següent rememorarem un moment històric, en una narració inventada però plausible...

*****************

En Dick Feynman estava una mica neguitós, tot i que tenia un temperament molt segur d'ell mateix. A finals de desembre –era 1959– tenia una reunió científica amb els seus col·legues a Pasadena, faltaven tres setmanes, s'havia compromès a fer, ell mateix, la conferència principal i encara no sabia de què els parlaria. Del projecte Manhattan no, la majoria dels col·legues eren molt pacifistes i ell, que no ho era tant, tampoc era un defensor acèrrim de la bomba. A més, allò li va costar molt sofriment familiar, perquè mentre era a Los Alamos no li deixaven anar a veure l'Arline, la seva dona, greument malalta, i no tenia ganes de remenar records dolorosos. Tampoc els parlaria de l'electrodinàmica quàntica. Molts col·legues no l'entenien, altres eren experimentalistes i tota la teoria els quedava lluny, i encara no era una teoria prou rodona. I la força feble? Ell i en Gell-Mann havien fet aportacions científiques en què fins i tot es qüestionaven el manteniment de la paritat, i això era una d'aquelles heretgies científiques que seduïen en Dick. Però encara era un model que estava a les beceroles. Millor no parlar-ne encara.

"L'heli líquid! Això és un tema", va pensar. "Una propietat experimental, macroscòpica: la superfluïdesa de l'heli líquid, que arriba a pujar per les parets dels recipients on és. I l'única explicació ens ve de la mecànica quàntica: un exemple de lligam entre dos mons, el teòric i l'experimental, i el món micro i el macro.  Gran tema! Però no sé..."

Cap idea. Va sortir a passejar pels jardins del Caltech.  Els milers de lloros dels arbres no paraven de xisclar i de parlar. "Els lloros parlen, però saben el que diuen?", pensava Dick. "Són com tants estudiants. Saben repetir el que se'ls diu, però sense entendre realment el que diuen. Un dia hauré d'escriure un llibre per ajudar a la comprensió de les idees bàsiques de física. O, millor, preparar classes per ajudar a comprendre. N'hauré de parlar amb en Bob, a veure si em vol ajudar..."

En Dick va sentir una veu que el saludava. Era precisament Bob Leighton, company científic i de festes i disbauxes, que també feia un tomb. Li va confessar els seus dubtes: "Bob, no sé de què parlar el proper 29. Estic passant llista de temes que poden ser atractius per a la nostra comunitat de físics. I uns els trobo fàcils i trivials, i altres encara no estan prou desenvolupats per fer-ne una conferència".  En Bob escoltava i li deia que no s'hi encaparrés, que ja se li acudiria alguna cosa. Li va dir: "Escolta, Dick, canviant de tema, no creus que hauríem de millorar l'ensenyament de la física dels de primer? Els ensenyem el mateix que em van ensenyar a mi, amb poques novetats, i sobretot, els mètodes d'ensenyament són més clàssics que l'àtom de Bohr!". "Tens raó", concedí en Dick. "Abans que arribessis ho estava pensant. Hauríem de convèncer el director del Caltech que amb el que paguen els alumnes es mereixen una formació que estigui més al dia, i sobretot, més eficaç. Si encara els expliquem el pla inclinat dels grecs i l'electroestàtica de l'ampolla de Leiden!  Amb això no anem enlloc!"

Dick i Bob van maquinar crear un grup de treball per desenvolupar un curs de física totalment nou.  Però, quins continguts donar? Eren alumnes que venien de secundària, amb uns certs coneixements de matemàtiques. Però, serien capaços d'assimilar la mecànica quàntica a primer? O a segon? Calia donar l'evolució històrica de cada tema, o anar directament a la visió actual? I, sobretot, trobarien receptivitat en la direcció per revolucionar el sistema d'ensenyament? 

—Dick, que no estàs al cas?"

—Perdona, Bob, t'escolto i penso en el que dius, però és que tinc el cap en dos llocs alhora. No puc deixar de pensar que encara tinc pendent decidir el tema de la conferència. I després hauré de buscar materials, preparar diapositives, redactar-la... i queden tres setmanes!

Al  jardí va començar a ploure fort.  Van buscar refugi a la cantina del campus. Tots els que passejaven per allà havien tingut la mateixa idea, i en un minut el bar es va omplir. Van dirigir-se al cambrer, ben conegut de tots dos: eren assidus del bar als vespres, on muntaven festes amb abundància de beguda, música i gent. El cambrer se'ls va adreçar amb cara compungida: "Ho sento, nois, avui tot això d'aquí davant està ple. Haureu de passar al fons de tot, a la dreta. Hi ha molt de lloc, encara, allà baix".

A en Dick se li va il·luminar la cara. "Hi ha molt de lloc allà baix".  Ja tenia conferència.

^{********************************************}

La conferència "There is plenty of room at the bottom" es considera la primera verbalització pública dels principis teòrics de la nanociència i la nanotecnologia, abans que aquests termes fossin encunyats. La conferència fou pronunciada per Richard Feynman el 29 de desembre de 1959 a la reunió anual de l'American Physics Society que es va celebrar al California Institute of Technology, a Pasadena, i va plaure molt a l'audiència. S'hi abordava, de forma original, la possibilitat d'arribar a la miniaturització extrema dels objectes, partint de la base dels models bàsics d'àtoms i molècules, que en essència són entitats molt buides de matèria. 

L'impacte científic de la conferència fou, però, força limitat i poc citada entre els investigadors. No va ser fins a la dècada dels noranta que, amb l'auge de la nanotecnologia, la conferència va ser més divulgada. Alguns malpensats diuen que si es va reivindicar la dissertació va ser perquè Feynman, que ja era mort,  ja era famós, especialment pel seu Nobel en electrodinàmica quàntica, i així els nanocientífics i nanotecnòlegs tenien una referència inicial feta per un científic de prestigi.

Pot trobar-se la transcripció sencera de la conferència, sense els acudits ni els jocs de paraules de Feynman, aquí: http://www.zyvex.com/nanotech/feynman.html  (consulta novembre 2018).

Fotograma de Fantastic Voyage de Richard Fleischer (1966), on un minisubmarí és injectat al cos d'un científic malalt per ser curat "des de dins".