DART: Comença l'era de la defensa planetària activa

Potser no en som encara conscients, però l’èxit sense pal·liatius de la missió DART (Double Asteroid Redirection Test) de la NASA suposa un pas de gegant en l’ús de la tècnica de l’impactador cinètic per a la defensa de la Terra enfront de futurs impactes d’asteroides.

Figura 1. Imatge de Dimorfos (NASA/JHU-APL)

En aquest article explicaré la rellevància de tenir un bon sistema de deflexió d’asteroides, amb vista a prevenir futurs impactes de petits asteroides de dimensions semblants al que produí la devastació de Tunguska, a la taigà siberiana oriental de Rússia, el 30 de juny de 1908.

Malgrat el que podríem imaginar, l’impacte per asteroides és un risc real, però no de la manera en què tothom pensa. Acostumats a les pel·lícules de ciència-ficció tendim a imaginar que el perill és hipotètic i restringit a asteroides devastadors de les dimensions del que va produir, per exemple, l’enorme cràter de 180 km de diàmetre i amb anells concèntrics descobert a Chicxulub, al golf de Mèxic.

Res més lluny de la realitat. Coneixem 2.290 asteroides potencialment perillosos per a la Terra, entre els 30.000 descoberts a la regió propera a la Terra, però no n'hi ha cap de les dimensions, uns 12 km de diàmetre, que causà aquell impacte de Chicxulub fa 65 milions d’anys. En aquestes òrbites en coneixem 153 de dimensions d'entre un i pocs quilòmetres de diàmetre, però que no suposen cap risc en l'actualitat ni en un futur de milers d’anys. També es pot descartar risc d’impacte de la resta d’asteroides potencialment perillosos coneguts a hores d’ara.

Aleshores, podem arribar a preguntar-nos: el risc d’impacte és demagògia d’uns quants científics? No pas. De fet, es tracta de posar fil a l’agulla i reconèixer que encara que tinguem bons programes de detecció d’asteroides i cometes, i un catàleg força complet per als grans asteroides, encara desconeixem la majoria dels que s’acosten a la Terra amb menys de 150 metres de diàmetre. Tenint en compte que el que produí la devastació de Tunguska, que amb uns 50 metres de diàmetre va arrasar 2.150 km² de taigà i que, per una diferència horària d’unes sis hores, no caigué sobre una regió molt poblada de Sant Petersburg causant milers de víctimes, ens podem fer una idea del grau de devastació que podria generar algun d’aquests asteroides.

D’altra banda, els programes de detecció cada vegada són més eficients i, de fet, en els últims quinze anys hem descobert diversos asteroides en ruta de col·lisió directa vers la Terra però amb unes dimensions inferiors als deu metres de diàmetre. N’és un exemple l’asteroide 2008TC3 descobert l’octubre del 2008, poques hores abans de l'impacte.

Tanmateix, també val a dir que vam ser incapaços de detectar l’asteroide de gairebé vint metres de diàmetre que, el febrer del 2013, va impactar a Txeliàbinsk (Rússia), tot provocant més de mil cinc-cents ferits, principalment pels efectes sobre els edificis i les finestres de l’ona de xoc generada per la seva arribada a hipervelocitat. Aquest últim cas, però, ens corrobora la necessitat de tenir telescopis destinats en òrbita terrestre, sense patir els biaixos observacionals que produeix el moviment del Sol al voltant de la volta celeste, aspecte que causa que determinades regions del firmament siguin inobservables pels programes basats en el seguiment des de la superfície terrestre.

Per tot plegat, és millor no seguir confiant en la sort i reconèixer que estem exposats a rebre impactes d’asteroides cada segle. Potser el proper torna a ocórrer en un lloc remot, que podria ser ben possible atès que majoritàriament la Terra és coberta per aigua i grans extensions no poblades, o potser no...

És per això que aquestes setmanes estan sent molt intenses. La missió DART ha estat tot un èxit. Aquest setembre, l’impactador DART ha impactat en l’asteroide Didymos i ha excavat un bon cràter, que a la vegada també ha llançat enormes quantitats de materials tot formant una cortina de pols i roques.

Tanmateix, amb els més grans telescopis de la Terra hem començat a fer un seguiment fotomètric de la corba de llum del sistema binari de Didymos. Com que són dos asteroides i Dimorfos gira molt a prop del seu gegant particular, Didymos, amb 760 metres de diàmetre, tot i que no els podem separar amb telescopi, la lluminositat dels dos exhibeix una fluctuació periòdica. Mesurant aquesta periodicitat en la llum reflectida per ambdós asteroides podem esbrinar el nou període de translació de Dimorfos i així veure en quina mesura hem estat eficients en la transferència de moment cinètic de DART sobre Dimorfos. Tots dos objectes semblen ser piles d’escombraries, enormes apilaments de roques forjades en colossals col·lisions catastròfiques entre asteroides.

Figura2. L'asteroide Didymos al centre i una fina cortina de pols cap a baix i l'esquerra, producte de l'impacte de la sonda DART. Captada des de l'Observatori de Pujalt (MPC M04) el 3 d'octubre, a Barcelona (J.M. Llenas)

D'aquí a unes setmanes sortirem de dubtes i veurem si s’ha complert l’objectiu d’escurçar el període de revolució de Dimorfos en més de 74 segons.

Aquest èxit ens permetria pensar que aviat tindrem la possibilitat real de posar en òrbita impactadors cinètics ja llestos per reaccionar enfront del risc calculat d’un potencial asteroide descobert en ruta directa cap a la Terra. Podria ser a la Lunar Gateway, l’estació espacial que comença ara a construir-se per orbitar la Lluna i ser un ascensor facilitador de l’exploració de la Lluna i Mart. Això reduiria el temps de resposta, en el cas d’un encontre inesperat, i seria un objectiu perfectament factible en un futur proper si sumem voluntats.

BIBLIOGRAFIA

DART MISSION

Trigo i Rodríguez, J.M. (2022) “La misión DART inicia la defensa planetaria activa”, El País, 27-9-2022

Trigo i Rodríguez, J.M. (2022) La Terra en perill: l’impacte d’asteroides i cometes, Edicions UB, Barcelona, 198 pàg.