Einstein a Barcelona: admiració, escepticisme, divulgació i humor a la premsa

“A Barcelona ha vingut aquests dies un gran home. La seva grandesa no la comprenen la majoria per no dir la totalitat dels barcelonins...”

Així començava l’article publicat per Josep Maria de Sagarra al diari La Publicitat el 4 de març de 1923. El títol ja revela qui era aquest gran home: “Einstein”.

Monument commemoratiu de la visita d'Albert Einstein a l'Escola Industrial - Foto: Enfo/Wikimedia Commons/CC-BY-SA-3.0-ES

Ara fa just cent anys de la visita d’Einstein a Catalunya, i és interessant recuperar aquest text de Sagarra —el podeu llegir al web Papers Vells o en el recull d’articles Cafè, copa i puro, editat per primer cop el 1930 i reeditat el 1987 per Edicions 62—, per obtenir una visió més general de la forma com la premsa va tractar la visita del savi alemany.

A l’article, Sagarra mostra una gran admiració pel personatge des del reconegut desconeixement i la impossibilitat de comprensió del que explicava el científic. Com veurem, aquesta era una de les respostes dels diaris a la visita del físic, que va afavorir la publicació d’explicacions divulgatives sobre els seus treballs, però també van aparèixer escrits molt crítics amb les seves teories o la seva persona, tant des de l’àmbit científic com des del literari.

Sagarra explica que aquells dies, quan preguntava a “algunes persones cultíssimes” si anirien a escoltar Einstein li responien: “Jo? Què voleu que hi vagi a fer? No veieu que no l’entendria de res?”. L’escriptor afirma que “aquesta resposta, d’un utilitarisme barroer, no em sembla pas bé ni de bon tros”. En canvi, explica que “Jo he assistit a les conferències d’Einstein segur, ben segur, que no entendria un borrall de les seves explicacions, amb la mitja por i tot de fer el paper ridícul d’adormir-me”.

Reconeix que “poc en treia del que Einstein escrivia a la pissarra; lamentava que les formes que dibuixava el guix diguessin tan poca cosa al meu cervell”. Però com a bon observador, en treia profit: “tota l’atenció meva requeia damunt la mà d’aquell home, la seva manera d’escriure i bellugar el braç. Els passets que feia, les vacil·lacions de paraula, la insinuant dolçor de la seva veu. Aquell ullet fi d’animal rosegador; el nas desproporcionat, lleugerament enrogit a la punta; els cabells, el vestit i l’aurèola invisible”.

I fins i tot acaba dient que “quan el professor Einstein esborrava les seves inscripcions blanques damunt de la tela negra enllustrada, el meu cor m’impulsava a dir-li: 'Faci el favor, no ho esborri, ja li durem una altra pissarra!'”. I que aquella pissarra “amb el blanquinós autògraf einsteinià, fos guardada en alguna banda, com a record del dia que aquest gran home en una tarima presidida per les nostres quatre barres simbòliques, va explicar les seves teories als estudiosos i als homes de ciència catalans”.

Aquesta visió contrasta amb la d’un altre escriptor, Carles Soldevila. En un article aparegut també a La Publicitat, el 25 de febrer, aquest autor manifestava que “Einstein és cèlebre perquè uns pocs centenars de matemàtics han cregut que és digne d'ésser-ho”.

I a contradir aquesta visió no hi ajudaven les crítiques d’alguns científics, com el gran astrònom i divulgador Josep Comas i Solà, que expressava un antirelativisme contundent. Ell havia elaborat una teoria “emissivoondulatòria” sobre l’energia radiant, que tingué molt poc recorregut i que va rebre moltes crítiques dels seus col·legues. Curiosament, Comas li veia molt poc futur a la relativitat.

Per al públic, fins i tot amb formació científica, no era fàcil seguir les explicacions d’Einstein. I això va dur a diverses respostes. Una era, com hem vist, que grans intel·lectuals donessin el punt de vista sobre les conferències, fos des de l’admiració de Sagarra o des de l’escepticisme de Soldevila, però sense possibilitat d’entrar a fons en què significaven.

Fins i tot es va generar un debat sobre els tecnicismes. El 10 de març, l’aleshores director del Diario de Barcelona, Joan Burgada, considerava que els diaris s’havien de limitar a “assenyalar la presència del savi i a ressenyar modestament i de manera ‘oficiosa’ el desenvolupament de les seves conferències”. La missió de la premsa en aquests casos, deia, “consisteix a col·locar-se a les avançades de les masses no per desentranyar la causa; sinó per recollir l’efecte; no per indagar la substància, sinó per assenyalar el fenomen”. I reconeixia que en els mitjans sovint es cometen errors en altres camps, com “política,  literatura,  sociologia i algunes vegades filosofia”, però que en el cas de les ciències això no és factible perquè caldria utilitzar tecnicismes que estan reservats “als seus pacients  cultivadors”.

Això va portar Carlos Elías, químic i catedràtic de periodisme a la Universitat Carlos III de Madrid, a elaborar aquesta crítica en l’article “La cobertura mediàtica de la visita de Einstein a España como modelo de excelencia periodística. Análisis de contenido y de su posible influencia en la física española” publicat a Arbor el 2007:

“És curiós que sent el periodisme l’ofici que persegueix desentranyar i explicar les causes de la realitat, es declari incompetent per analitzar, precisament, el fenomen que més ha modificat la civilització en els últims segles”. I jutja que precisament el tecnicisme és una de les virtuts més importants de la ciència, perquè “denomina  de  forma  precisa  cada  terme i  evita sinònims o  equívocs”.

Afortunadament, alguns diaris van buscar persones capaces de divulgar els treballs d’Einstein. La Vanguardia no es va refiar del que pogués dir Comas i Solà, col·laborador habitual del diari, com comentava l’historiador de la ciència Antoni Roca Rosell l’any 2004 a la revista Quark, en l'article "La amable visita de Einstein a Barcelona en 1923", i encarregà resums de les conferències al científic i enginyer industrial Ferran Tallada. Es van publicar el 4, 13 i 24 de març i Tallada escrigué que, si bé era cert que no tots els autors estaven d’acord amb la teoria d’Einstein, “l’origen experimental de la teoria de la relativitat i el caràcter de les conclusions a què ens porta la posen a cobert de tota sospita”.

Un any i mig més tard, el científic i divulgador Miquel Masriera va començar a publicar una sèrie d’articles a La Vanguardia per divulgar i defensar les teories d’Einstein. El primer va aparèixer el 25 d’octubre de 1924 i l’últim el 29 d’octubre de l’any següent.

Pàgina de La Publicitat del 4 de març de 1923, on apareix l'article "Les conferències del professor Einstein", de J.X.P.

Per la seva banda, La Publicitat publicava el 4 de març un resum signat per J.X.P., inicials que podrien correspondre a Joaquim Xirau i Palau, filòsof interessat també en la ciència, però que segons Roca Rosell també podrien ser del seu germà Joan Xirau Palau, “llavors estudiant de farmàcia i, per tant, amb cursos de física general i de matemàtiques prou recents”.

De vegades, l’atzar afavorí el periodista sense prou coneixements sobre física. Així, l’historiador de la ciència Thomas F. Glick explica en l’article “Einstein a Barcelona: ciència i societat a la Catalunya d’entreguerres” publicat a la revista Ciència el 1980 i al llibre Einstein y los españoles (Alianza Editorial, 1984, i CSIC, 2005) que un dels periodistes que seguí la visita d'Einstein, Miguel-Emilio Durán, es trobà, a la recepció a l'Ajuntament de Barcelona, al costat del compositor Jaume Pahissa i Jo. Tenir un músic al costat no havia de ser especialment de gran ajut, tret que es tractés d’algú com Pahissa, que havia estudiat alguns cursos de matemàtiques i d’arquitectura a la Universitat de Barcelona i que era un apassionat del càlcul.

Segons Glick, Pahissa havia escrit un llibre de divulgació titulat Idea de la teoría de la relatividad de Einstein, publicat per La Publicitat l’any 1921. De fet, no es tracta d’un llibre, sinó d’un article aparegut a La Publicidad, capçalera editada en castellà des de la seva creació, el 1878, fins al 1922, en què es convertí en La Publicitat i passà a aparèixer en català. Pahissa també havia publicat la ressenya d’algun llibre sobre la relativitat.

El cas és que gràcies a la seva formació i interès, Pahissa va donar al periodista un breu resum de la teoria dirigit als profans, “fent veure la importància dels mètodes matemàtics en la física relativista i establint aquells fenòmens físics, com la deformació del periheli de Mercuri, que la teoria explica”. Per a Pahissa, afegeix Glick, “no era important que el públic en general conegués la deducció de la teoria; era suficient dirigir l'atenció a les experiències que la confirmaven”. I així, Miguel-Emilio Durán va poder escriure per al diari valencià Las Provincias un article titulat “Einstein en Barcelona. La Teoría de la Relatividad y la música”, publicat el 6 de març de 1923.

De fet, en contra del que insinuava Soldevila, la teoria de la relativitat havia assolit una confirmació pocs anys abans, gràcies a les observacions dirigides per Arthur Eddington de l'eclipsi de maig del 1919. Es va comprovar que, efectivament, la llum es corbava quan passava vora un potent camp gravitatori.

Glick aprofita per destacar que això fou remarcat, el desembre del 1920, “per un important popularitzador de la ciència, el reusenc Antoni Porta i Pallisé, que notà que els resultats d'Eddington, confirmant una predicció de la teoria d'Einstein, feien evident el progrés de la ciència, encara que els canvis teòrics no fossin comprensibles per a la majoria dels lectors”.

L’escrit va aparèixer a la Revista del Centre de Lectura de Reus. I a la mateixa publicació, aprofitant la visita d’Einstein, un altre reusenc, el físic Antoni Rius, aleshores a la Universitat de Saragossa, escrivia el 1923 que “els periodistes i encara que sigui vergonyós dir-ho, molts professors, han inventat la història (camelo, es diu en bon castellà) que la teoria de la relativitat és impossible de comprendre: excusa hipòcrita i excel·lent per oblidar l'existència d'aqueix formidable avanç científic el mateix dia en què l'Einstein va traspassar els Pirineus”.

Més enllà de les visions dels intel·lectuals i dels escrits científics, les revistes d'humor també aprofitaren la visita. Així, L'Esquella de la Torratxa va publicar una paròdia de raonament relativista tota plena de fórmules matemàtiques. Per als infants, En Patufet presentava un poema satíric sobre la relativitat del temps.

En l’àmbit polític, L'Esquella de la Torratxa afirmava que a Barcelona “presentarem l'Einstein com un perfecte regionalista, com una mena de Cambó de les matemàtiques”. I es preguntava: “no havia estat la Lliga la precursora de la teoria de la no existència de la línia recta, i per tant, del predomini de la línia corba? No sabeu que les paral·leles –Federació Monàrquica, jaumins, regionalistes, mauristes– es troben en un punt electoral?”. I afirma que “Catalunya és terra de la relativitat. Els catalans estem per lo relatiu, exceptuats els d'en Macià, que estan pel tot o res”.

Per la seva banda, el setmanari L’Estevet publicava el 2 de març a la portada una caricatura d’Einstein que aguanta en una mà un jove català amb la falç a la mà i a l’altra un noble uniformat. El peu diu:

 “El savi Einstein a Barcelona. Aquí tenim un exemple de relativitat: Aquest personatge mirat des de Madrit és un nacionalista; en canvi, des de Catalunya és un centralista de pura cepa”.

La visita d’Einstein, doncs, va donar per a molt. I no només pel que significà per a la ciència i la universitat catalanes, sinó per la forma diversa com va ser tractada en diaris i revistes. “Allà on va anar Einstein, el va precedir la fama i va crear la il·lusió que havien estat aspergits amb pols de fada”, escriu Thomas F. Glick en el pròleg al llibre de Roca Rosell Quan Albert Einstein passejà per la Rambla (1923). Una fama merescuda el precedia i l’expectació feia que tothom hi digués la seva, fos per admirar-lo, intentar contradir-lo, divulgar els seus treballs o aprofitar-lo per fer acudits.

Bibliografia:

Elías, Carlos (2007): “La cobertura mediática de la visita de Einstein a España como modelo de excelencia periodística. Análisis de contenido y de su posible influencia en la física española", Arbor, novembre-desembre, p. 899-909.

Glick, Thomas F. (1980): “Einstein a Barcelona: Ciència i societat a la Catalunya d’entreguerres”, Ciència, octubre, p. 146-155.

Glick, Thomas F. (2005): Einstein y los españoles, CSIC, Madrid.

Roca Rosell, Antoni (2004): “La amable visita de Einstein a Barcelona en 1923", Quark, gener-març, p. 41-47.

Roca Rosell, Antoni (2023): Quan Albert Einstein passejà per la Rambla (1923), Oficina de Publicacions Acadèmiques Digitals de la Universitat Politècnica de Catalunya.

Sagarra, Josep M. de (1923): “Einstein”, La Publicitat, 4 de març.

Sagarra, Josep M. de (1987):  Cafè, copa i puro, Edicions 62, Barcelona.