El conte geològic de Tenerife

L’illa de Tenerife s’eleva des del fons oceànic, situat a més de 3.600 metres de profunditat, i que té en el Teide (3.718 metres), la tercera estructura volcànica més alta de la Terra, la seva màxima altitud.

Vista de l'illa de Tenerife amb el Teide al fons - Imatge: David Rabadà

L’evolució d’una illa volcànica d’aquestes característiques és conseqüència de processos constructius (activitat magmàtica) i destructius (erosió i lliscaments gravitacionals), on les zones submergides ostenten la informació més gran, però la menor exposició per als estudis geològics. Per això, la part visible de l’illa és la més estudiada, però la menys important en volum i interès en la seva  història geològica: una punta de l’iceberg. De fet, el vulcanisme submarí de Tenerife, anomenat complex basal, suposa més del 90% en volum de l’illa, però l’edat, estructura i volum d’aquest complex basal no es coneix amb exactitud a causa de la inexistència d’afloraments aeris, cosa que només es pot inferir a partir de dades batimètriques i geofísiques.

1. Els orígens primigenis de l’illa

La construcció aèria de Tenerife va tenir dues fases principals. Una primera etapa va ser de vulcanisme basàltic, els afloraments del qual van formar un escut central, datat entre els 12 i els 8,5 milions d’anys, més uns altres escuts adossats: 1) al nord-oest, a Teno, que ha estat datat entre 6,9 i 4,8 milions d’anys; 2) al nord-est, a Anaga, de fa entre 4,8 i 3,5 milions d’anys; 3) i un altre, al sud-oest, a la zona del Roque del Conde, d’uns 12 milions d’anys en el seu inici.

Mapa geològic de la illa de Tenerife

El gran creixement i l’elevació d’aquestes formacions va provocar dues coses. D’una banda, la formació d’un sistema d’esquerdes radials amb forma de l’estrella de la marca Mercedes (rift), que conflueixen al centre del conjunt volcànic, algunes avui actives i que van generar petits volcans en temps històrics, sobretot en el rift nord-oest durant els últims 11.000 anys. I de l’altra, la inestabilitat dels seus vessants que, juntament amb les estructures de rift, van provocar grans lliscaments a l’illa primigènia. Exemples d’aquests els tenim a Teno i Anaga, i posteriorment a Micheque, Güímar i La Orotava. Tots han donat un perfil triangular a l’illa de Tenerife, d’uns 45 km de costat i 87 km d’hipotenusa.

Tenerife és una illa geològicament madura i activa on els seus magmes foscos i densos pels seus silicats magnèsics i fèrrics –màfics–, associats a efusions fluides, van evolucionar cap a magmes més clars i espessos d’efusions explosives pels seus magmes fèlsics, pels seus silicats més sòdics i potàssics. En un principi Tenerife va començar el seu creixement des del fons oceànic. Els estudis de l’entorn submarí calculen que el 90% del volum total de l’illa correspon a aquesta fase.

Els primers materials volcànics subaeris de l’illa van sorgir com a mínim fa uns 11 milions d’anys formant un escut central de tipus hawaià. Després, altres escuts se li van adossar lateralment: el sector del Roque del Conde al sud (12 Ma), la península d’Anaga al nord-est (6,5 Ma) i la península de Teno al nord-oest (6,5 Ma).

1.1. El sector del Roque del Conde

Les restes de l’escut del Roque del Conde encara afloren al massís del Roque del Conde a la cantonada sud-oest de l’illa, entre les poblacions d’Adeje i Arona, perllongant-se cap a l’est fins a la vall de San Llorenzo. Realment és una massa contínua d’uns 9 km de llarg per 6 km d’ample, però que es troba coberta en diversos punts per les colades de fases posteriors. No es coneix gaire bé la relació espacial amb el seu "homòleg", el massís de Teno, cosa que fa pensar que es tracta d’un antic escut central molt destruït. L’escassetat de dics fa pensar que la massa aflorant és la part distal d’un gran edifici que tindria el seu centre cap a Las Cañadas. L’edat més antiga determinada en les seves colades és d’11 milions d’anys i sembla vàlida perquè s’ha confirmat per una nova datació fa pocs anys. El pitó traquític del Roque de Vento, que talla l’apilament basàltic, té una edat molt més recent i coetània amb les edats més antigues obtingudes a l’Edifici Cañadas (3,8 Ma). En definitiva, Roque del Conde representa la resta d’un edifici les dimensions del qual es desconeixen, però on els escuts de Teno i d’Anaga es van recolzar en fases posteriors a un escut central format per aquest apilament de colades basàltiques travessades per pocs dics.

Tot el conjunt ha estat envoltat per laves d’èpoques posteriors. Segurament, i quan aquest escut central va sobrepassar el límit físic establert empíricament d’uns 3.000 m, les erupcions es van desplaçar als flancs, com passa avui dia als escuts de Hawaii. D’això que sorgissin, molt probablement, els escuts posteriors de Teno i Anaga fa entre 8,9 i 3,5 milions d’anys, mentre que la resta de l’illa quedava pendent d’un llarg període erosiu d’uns 5 milions d’anys.

1.2. L’escut de Teno

L’escut de Teno està constituït per un apilament basàltic de 6 a 6,4 milions d’anys lleugerament inclinat cap a l’oest i travessat per molts dics basàltics. El ràpid creixement d’aquests promontoris volcànics va propiciar forts i inestables pendents, cosa que al seu torn va comportar importants esdeveniments destructius, com el gran lliscament de part d’aquesta formació, que va generar unes bretxes de diversos metres de gruix. Aquests dipòsits d’allau són visibles a prop del poble de Masca amb edats de 6 a 5,5 milions d’anys. Després, i sobre la depressió que ocupava la bretxa, es van emetre colades basàltiques massives en disposició subhoritzontal que van cobrir l’anterior. Les colades al penya-segat dels Gigantes en són una mostra.

Foto: David Rabadà

1.3. L’escut d’Anaga

De l’escut d’Anaga només en queda la meitat sud a la península d’Anaga. Aquest escut s’estenia cap al nord, però l’erosió marina i els despreniments successius el van fer desaparèixer. La formació més antiga constitueix un substrat de laves basàltiques injectades amb molts dics. Tot això aflora al sector de Taganana. Sobre aquest substrat es van alçar grans edificis estrombolians amb cons piroclàstics massius dels quals van sorgir laves basàltiques que es van apilar inclinades, preferentment cap al sud i sud-est, a les parts altes. L’escut d’Anaga es creu que va assolir els 2.500 metres.

Aquest es conserva en part al massís d’Anaga situat a l’extrem nord-est de l’illa. Té una forma d’arc obert cap al nord, amb una longitud de 26 km de llarg, per 12 km d’ample, i tots els seus materials volcànics es disposen suaument cap al sud en posició periclinal. Hi ha una densa xarxa de barrancs molt encaixats que suen tot el massís. Aquesta xarxa de drenatge es deu a l’heterogeneïtat dels materials, entre els quals predominen els piroclastos de caiguda que, com que són fàcilment erosionables, han afavorit el desenvolupament de múltiples torrenteres.

També pertanyents a Anaga són els dos rocs marins que es troben a la costa nord: el Roque de Tierra i el Roque de Afuera. El Roque de Tierra és el de més grandària i també el més proper a terra. El Roque de Afuera, de menor superfície, presenta un perfil menys abrupte que el Roque de Tierra, del qual dista uns 800 metres.

Estratigràficament, el massís d’Anaga està format per dos cicles volcànics principals. El primer cicle està compost pel Complex de l’Arc de Taganana i un grup volcànic posterior que el cobreix discordantment, constituït fonamentalment per potents apilaments de colades i escòries basàltiques. El segon cicle està integrat per dues formacions a la part superior, la formació Chamorga i la formació Chinamada. Tot i que tots aquests apilaments estan tallats per una xarxa filoniana de densitat variable, i en la qual predominen els dics màfics, aquesta és molt menys densa a la unitat superior. Les edats obtingudes en el tram inferior varien entre fa 8,05 i 4,23 milions d’anys, mentre que el tram superior té una edat entre 3,7 i 3,2 milions d’anys. (https://www.idecanarias.es/resources/GEOLOGICO/TF_LITO_unidades_geologicas.pdf).

1.3.1. Els cicles anteriors de l’escut d’Anaga

El primer cicle volcànic de Tenerife va ser protagonitzat per colades basàltiques i bretxes travessades per una intensa malla de dics. Aquesta és la unitat més antiga del massís i aflora exclusivament a les parts baixes de l’arc de Taganana. Així, constitueix la roca prèvia de la xarxa de dics. Entre els tipus petrològics més freqüents que hi trobem, hi ha els basalts amb molta olivina i les ankaramites. Aquesta roca conté grans vidres d’olivina, de piroxens i plagiòclasi, tots aquests incrustats en una matriu que s’assembla a una bretxa de gra mitjà. A les roques anteriors hi ha també associats allaus de roques (detritus) pels lliscaments amb les seves estructures caòtiques i cants heteromètrics i polimíctics. Tot el conjunt està molt alterat i ha estat anomenat Complex de l’Arc de Taganana. Les dades geocronològiques d’aquesta formació són molt escasses a causa de la intensa alteració dels materials. Els pocs que encara resten assenyalen una edat d’uns 16 milions d’anys, tot i que és molt dubtosa.

Cal també destacar a la zona les colades màfiques alterades d’Afur i far d’Anaga, que constitueixen una les primeres emissions volcàniques sobre el Complex de l’Arc de Taganana. Són un apilament de colades de basalts olivínics i olivínic-piroxènics amb un fort grau d’alteració. Aquesta unitat està travessada per una malla de dics màfics.

Foto: David Rabadà

Un segon cicle volcànic va crear la formació Chamorga. Aquesta aflora principalment al sector oriental de la zona de cimeres (des del Roque de Limante fins a la costa oriental de Chamorga) amb bretxes, doms, gredes i colades. La naturalesa petrològica d’aquestes colades conté tefrítico-fonolítiques amb haüynes com a feldespatoide, un silicat de color blau cel.

2. La segona etapa de formació de l’illa

Mentre creixien tots els escuts anteriors (Conde, Teno i Anaga), es va anar formant una barreja de magmes a la base de Tenerife que va donar lloc a diverses cambres magmàtiques amb una acumulació dels materials menys fluids que van desencadenar una sèrie d’erupcions explosives en fases posteriors.

Prop dels 6 milions d’anys, els edificis d’Anaga i Teno van reduir en gran manera la seva activitat i l’erosió va predominar sobre els seus relleus durant uns 3 milions d’anys.

Fa uns 3,5 milions d’anys, l’activitat volcànica tenia lloc principalment al centre de l’illa, i era més explosiva. La causa d’aquesta activitat volcànica va ser la formació i l’emplaçament d’una cambra magmàtica fèlsica relativament somera a partir de la diferenciació de magmes basàltics profunds. Aquestes nombroses i successives erupcions sàliques explosives van anar construint un nou gran edifici gràcies a la combinació i superposició de molts cràters, l’edifici anomenat Cañadas, un estratovolcà compost que va superar els 3.000 metres d’altura.

Durant la seva evolució l’eix d’emissió es va anar desplaçant des del pla d’Ucanca, al sud-oest, cap a la Montaña Blanca al nord-est. I, fins i tot, els seus flancs es van estendre més enllà de l’actual línia de costa pel nord i sud de l’illa, cobrint progressivament altres parts dels antics edificis d’Anaga, Teno i Roque del Conde. Arribats a aquest punt, cal tornar a recordar que quan un volcà assoleix altituds elevades impedeix que els magmes inferiors ascendeixin fins al seu cim i la sortida d’aquests es dona de forma lateral en noves erupcions.

Al llarg de la construcció del Con o Edifici Cañadas s’han distingit tres fases. La fase I va succeir entre els 4 i els 3 milions d’anys, la fase II entre els 2,5 i l’1, i finalment la fase III a partir de fa menys d’1 milió d’anys amb diferents doms sàlics associats, com el de la muntanya de Guaza de 670.000 anys d’antiguitat.

Durant aquesta última fase, va succeir un gran lliscament a la cara nord de Las Cañadas III fa uns 169.000 anys. Això va donar lloc a El Abrigo, un conjunt de bretxes i ignimbrites com les que afloren a l’inici del barranc de Ruiz, o els de la localitat de Los Abrigos, a l’oest de l’aeroport Tenerife Sud. Les teories sobre la causa d’aquest fenomen no es posen d’acord. Unes parlen d’un col·lapse de la càmera magmàtica amb la seva explosió pliniana, i d’altres simplement d’una sobrecàrrega per pes i viscositat de les laves emergents amb la seva conseqüent explosió i lliscament. Segons la teoria de sobrecàrrega, l’erosió remuntant va agreujar la caldera i va delimitar diversos arcs de retrocés. Tanmateix, altres autors creuen que el col·lapse vertical va ser degut a tres calderes menors contigües que explicarien la configuració actual en tres arcs de la paret de la caldera.

Foto: David Rabadà

Les dels escuts antecedents de Las Cañadas van continuar treballant i permetent l’ascens de noves erupcions. A causa de l’ascens i pressió del sistema des de baix, es va fracturar el subsol en angles d’aproximadament 120 graus, i es van formar tres dorsals o rifts en forma d’estrella de 3 puntes o una "Y" que convergien a Las Cañadas. Aquestes dorsals són: la dorsal de Pedro Gil o de La Esperanza, al nord-est; la dorsal Nord-Sud i la dorsal d’Abeque, al nord-oest. Per elles es van anar alineant volcans monogènics en diferents moments posteriors.

Per exemple, fa un milió d’anys es va iniciar l’emissió d’una sèrie de volcans alineats que van unir el centre de l’illa amb el massís d’Anaga, el que avui es coneix com a Edifici o Serralada Dorsal. Aquesta posseeix dos vessants oposats que uneixen el massís d’Anaga amb Las Cañadas del Teide, i que està constituït per un potent apilament de colades basàltiques que s’inclinen suaument cap a la costa en tots dos vessants. El més curiós va ser que en cada vessant es van formar tres grans depressions obertes cap al mar, les actuals valls de La Orotava i Güímar, més el lliscament de Micheque avui cobert per erupcions posteriors. Tots aquests  grans lliscaments van formar, a més, grans ventalls d’allaus de roques (detritus) al fons del mar.

Això va passar perquè la fracturació de l’illa en un sistema de fissures que, a vista d’ocell, dibuixen l’estrella de tres puntes esmentada afavoreixen aquestes extenses superfícies de lliscament. I és per això mateix que Tenerife té una planta triangular.

Per si hi hagués cap dubte, els mapes d’anomalies gravimètriques dibuixen perfectament la geometria descrita anteriorment amb tres franges radials a 120 graus entre aquestes. I l’explicació a aquest fet és la gran concentració de dics densos que han ascendit per sota de les tres branques de l’estrella. A més, aquesta estructura de tres puntes prossegueix per sota del nivell del mar i en el seu fons marí.

Una curiositat més, els sediments provinents dels lliscaments  de les valls tinerfenyes  de l’Orotava i Güímar, fa uns 800.000 anys, afloren a Agaete (Gran Canària).

La caiguda d’uns 30 quilòmetres cúbics de roca en entrar al mar va poder desencadenar un tsunami que assolís la costa oest de Gran Canària. Aquesta costa, en posseir una plataforma àmplia, va afavorir el desenvolupament de les onades de tsunami que s’endegarien a través de les valls en què va poder penetrar grans distàncies i assolir cotes elevades. Els afloraments més accessibles a Gran Canària són els localitzats a Llanos de Turman, a prop de la benzinera (GC 293, DISA), al voltant dels aerogeneradors (a les parts altes del poble) i a la carretera a prop de La Aldea de San Nicolás.

El més fàcil d’accedir està, però, en sortir d’Agaete, a la carretera GC 293. Només a cent metres de la benzinera DISA, on podem aparcar. Ressalten els seus materials blanquinosos formats per còdols entre una matriu de llims i sorres fines de color beix clar.

3.  Darrera etapa: la formació del Teide

Fa 180.000 anys l’illa va patir un nou cataclisme. Mentre el rift seguia alimentant la Serralada Dorsal i els seus lliscaments, l’Edifici Cañadas va seguir creixent fins als 3.000 metres. L’emissió d’aquests dipòsits va suposar un brusc dèficit de la cambra magmàtica generant un buit en aquesta que va conduir a un col·lapse de la cavitat i a la formació d’una caldera el·líptica de 16 km d’eix major i 10 km d’eix menor que es va formar probablement en diferents fases. La caldera de Las Cañadas és incompleta, ja que la paret nord va col·lapsar i es va desplaçar cap al mar creant la vall d’Icod de los Vinos.

Tal conjunt de descàrregues va propiciar la descompressió i el consegüent ascens de magmes que anirien omplint la caldera de Las Cañadas fins a omplir-la. Així s’anà formant el Complex Teide-Pico Viejo, un conjunt d’estratovolcans compostos que creixien dins de la caldera, fa uns 180.000 anys. S’estima que a partir dels 120.000 anys van començar a sobresortir per sobre de la caldera tots aquests materials —roques clares amb gran quantitat de silicats sòdics i potàssics, sàlics i fonolítics)—, i fa uns 30.000 anys el Teide (Echeide o ’l’infern’ en guanxe) va assolir la seva alçada màxima, prop dels 4.000 metres. Les colades del Teide van arribar fins al mar a la costa nord.

Aquesta elevada alçada condiciona en els volcans una enorme pressió que impedeix l’ascens de magmes densos, però afavorint en els laterals del volcà inicial les erupcions de laves més lleugeres com fonolites i traquites, entre d’altres. Així s’explica l’erupció de Pico Viejo al costat oest del Teide, un altre estratovolcà de 3.134 m d’altitud compost de basalts i basanites que té el cràter més gran de tot l’arxipèlag. El pes del Teide impedeix l’ascens de magmes fins a la seva cúspide, però afavoreix la difusió de magmes més diferenciats i lleugers obligats a sortir pel perímetre basal de l’estratovolcà en forma de doms fonolítics perifèrics. Un altre exemple, i al seu vessant sud-oest, és una fissura de 1798, el volcà Chahorra. Aquesta efusió va ser, sens dubte, l’última de les del Teide, que va començar el 9 de juny de 1798 i va acabar 92 dies més tard. Probablement va haver de començar com un domàs per finalitzar amb les últimes emissions de les colades negres. El normal en aquests casos és que els gasos i volàtils sorgeixin per la part superior de l’estructura, els piroclastos i picons pel mig i les colades, més denses, en les parts properes a la base.

3.1. Com és el Teide ara

El Teide és un estratovolcà de basanites i fonolites màfiques que s’eleva fins als 3.718 m. S’hi observa un con perfecte de 720 m de diàmetre i 160 m d’alçada. Al seu cim té un cràter semicircular de 70 m de diàmetre i 45 de profunditat del qual sorgeixen petites fumaroles actives que expulsen gasos de sofre a 86 graus. Aquest sofre va ser explotat durant el segle XVIII, fet que va generar canvis en el paisatge en el cim del Teide. El cràter que veiem en l’actualitat és fruit de l’extracció  de sofre  durant més de 400 anys.

Avui dia l’activitat volcànica segueix existint al Teide i és visible en un gran nombre de cràters monogènics de poques setmanes d’erupció i que solen alinear-se al llarg de les zones de rift, sobretot a la dorsal nord-oest.

Foto: David Rabadà

Les erupcions històriques i registrades a Tenerife es limiten a cinc. La primera va ser el 1492 al volcà Boca Cangrejo que va ser observada per Cristòfor Colom. La següent va ocórrer l’any 1704, quan van entrar en erupció de forma sincrònica els volcans d’Arafo, Fasnia i Siete Fuentes. Dos anys més tard, el 1706, va tenir lloc l’erupció de més magnitud en entrar en erupció el volcà de Trevejo o d’Arenas Negras. Aquest va arrossegar grans quantitats de lava que van sepultar la ciutat i port de Garachico (en guanxe gara vol dir ‘elevació’), aleshores el més important de l’illa. Una altra erupció volcànica del segle XVIII es va produir el 1798 a Las Cañadas de Teide, concretament a Chahorra. Finalment, el novembre del 1909 l’activitat eruptiva es va produir al volcà de Chinyero, al municipi de Santiago del Teide. Posteriorment a aquesta data i fins a l’actualitat no s’han produït noves erupcions a l’illa. A més, malgrat la naturalesa absolutament volcànica de Tenerife, els cinc episodis eruptius històrics no han ocasionat cap víctima mortal. Com veiem, les erupcions històriques són de petites dimensions i la majoria localitzades a l’eix NO de Teno.

Però el Teide no és l’únic estratovolcà de l’illa. En el rift nord-oest de Teno, avui també actiu, també s’han donat petits volcans monogènics en els darrers 10.000 anys (Boca Cangrejo, Güímar, Garachico, Chahorra i Chinyero). En aquesta zona, moltes erupcions estrombolianes van emetre gran quantitat de colades basàltiques a banda i banda del vessant cobrint part del massís antic de Teno i emissions anteriors al de Las Cañadas. Igualment, al rift nord-sud també hi ha dos amplis camps de cons estrombolians que van cobrir part dels vessants de Las Cañadas i del massís antic del Roque del Conde. En aquest eix avui encara hi ha una intensa activitat sísmica a la capçalera del camp volcànic, a les proximitats de Vilaflor. En canvi, en el rift nord-est (dorsal de La Esperanza) a penes s’han donat erupcions recents, encara que aquesta fractura va propiciar el gran lliscament de Micheque fa aproximadament 830.000 anys.

4. En conclusió...

En resum, i a grans trets, l’evolució geològica aèria de Tenerife es pot dividir en una sèrie d’etapes. Una primera juvenil, que va tenir lloc entre els 11 i els 3 milions d’anys, a partir de la qual es van formar diversos escuts més alguns lliscaments. En finalitzar aquesta etapa, i a partir dels 3 milions d’anys, sorgeix un nou gran edifici volcànic, Cañadas, que es va esfondrar fa uns 180.000 anys. La caldera conseqüent de Las Cañadas va permetre l’ascens dels magmes residuals de la cambra magmàtica i així va anar creixent el Complex Teide-Pico Viejo des de fa uns 170.000 anys.

Cal dir també que durant l’últim milió d’anys van predominar les erupcions monogèniques estrombolianes, sobretot pels eixos del rift, que van anar cobrint gran part dels vessants illencs i del massís antic de Teno, els vessants de Cañadas i del massís antic del Roque del Conde.

Durant tota l’evolució anterior hi va haver un progressiu augment de l’alcalinitat dels magmes coherent amb taxes de producció magmàtiques cada vegada més reduïdes i explosives. És a dir, i amb el temps, els magmes es van anar espessint i provocant erupcions cada vegada menys fluides.