Empúries, la distorsionada

Empúries és, probablement, un dels jaciments arqueològics més famosos de la península Ibèrica. I també un dels més mitificats. Durant dècades se’ns ha presentat com la gran porta d’entrada de la civilització clàssica, com el punt per on els grecs van portar coses com la cultura, el comerç i, en definitiva, una suposada llum civilitzadora a unes societats locals descrites tradicionalment com a endarrerides, una mena d’unga-ungues amb taparrabos. És una història seductora, fàcil d’explicar i encara més fàcil de convertir en símbol. El problema és que té molt, però que molt més de relat construït que no pas de realitat històrica.

Per començar, Empúries mai no va ser una colònia en el sentit polític o institucional del terme. I, compte! No és que ells s’auto-enganyessin (això, ha estat cosa nostra): és que no va ser mai una colònia per als propis grecs que la van fundar. No va néixer amb aquesta categoria. El nucli depenia de la colònia (aquesta sí) focea de Massalia, l’actual Marsella, que actuava com a veritable centre de referència, la colònia mare, la seva metròpolis particular. Emporion, de fet, ni tan sols tenia un nom propi. El mot significa literalment “port comercial”, un terme genèric que els grecs utilitzaven per designar espais d’intercanvi repartits per diversos punts de la Mediterrània. Difícil imaginar un topònim més eloqüent sobre la funció real del lloc i la seva categoria i entitat.

La idea d’una Empúries convertida en gran focus irradiador de civilització respon, sobretot, a una construcció historiogràfica dels segles XIX i XX, profundament vinculada a discursos identitaris i polítics (de tots els bàndols, compte! Que sí, que també en això, els bàndols...). El món clàssic esdevenia un referent prestigiós i calia trobar-ne els orígens al territori, malgrat calgués, com és el cas, manipular la història. Empúries encaixava perfectament en aquest paper. El problema és que l’arqueologia dels darrers decennis dibuixa una realitat força menys grandiloqüent.

Si mirem les dimensions del nucli, per exemple, la imatge canvia radicalment. En el moment de màxim desenvolupament, cap al segle III aC, la ciutat tot just superava les 2,5 hectàrees. Per fer-nos una idea, l’assentament indiketa d’Ullastret, situat a pocs quilòmetres, ocupava aleshores prop de 20 hectàrees. I això sense tenir en compte que en una ciutat portuària una part molt significativa de l’espai es destinava a molls, magatzems, àrees comercials, espais públics, santuaris i vies de circulació. L’espai realment habitat devia ser molt, molt reduït. I això, inevitablement, limita també el volum de població que hi podia viure.

Fins i tot alguns dels elements més emblemàtics del jaciment semblen convidar a una lectura molt menys solemne que la que normalment els atribuïm. L’escultura atribuïda a Asclepi, sovint presentada com una de les grans mostres de l’art grec a la península Ibèrica, és en realitat (no ens enganyem) una mena de “Mr. Potato” arqueològic: una composició feta a partir de fragments de dues escultures diferents, i amb indicis, fins i tot, que la part inferior podria haver pertangut originalment a una figura femenina. Lluny de restar-li interès, aquest fet resulta extraordinàriament suggeridor sobre les dinàmiques reals de circulació, reutilització i adaptació d’objectes en contextos perifèrics del Mediterrani. I, especialment, sobre el poder econòmic real d’Empúries: què es podia permetre realment aquest port quan va necessitar una estàtua d’un Déu? Doncs això...

Estàtua d'Asclepi. Museu d'Empúries. Viquipèdia / Arxiu MAC-Empúries

Pel que fa a la seva influència sobre les comunitats indígenes, caldria també fugir d’esquemes excessivament jeràrquics i grandiloqüents. Les poblacions protohistòriques de la costa mediterrània peninsular no eren societats passives ni culturalment dependents. Quan Empúries es desenvolupa, aquestes comunitats disposen ja de sistemes socials complexos, xarxes comercials pròpies i capacitat per seleccionar, reinterpretar o ignorar els elements que arriben de fora. La relació amb Emporion devia ser intensa en alguns àmbits, però difícilment determinant en el sentit que sovint s’ha suggerit. Especialment, com més lluny ens situem d’ella.

Probablement, la clau per entendre Empúries no és imaginar-la com una petita Atenes a l’extrem occidental del món grec, sinó com allò que realment sembla haver estat: un microport de frontera. Un espai de trànsit, d’intercanvi i de convivència entre individus de procedències molt diverses. Mariners, comerciants, intermediaris, aventurers, prostitutes, població local, migrants arribats de diferents racons del Mediterrani. Un lloc que, com tants altres ports històrics, devia ser també escenari de tavernes, negocis més o menys legals, pactes comercials, conflictes i prostíbuls. La imatge d’una Empúries plena de filòsofs amb toga mirant l’horitzó és molt menys plausible (irreal, de fet) que la d’un port petit, sorollós, multicultural, amb mercaders discutint preus, mariners borratxos, intermediaris buscant negocis i putes cercant clients, com a part estructural de l’economia portuària. La nostra Mediterrània antiga és molt més Blade Runner que no pas Partenó, si se’m permet la metàfora.

Els ports acostumen a ser espais sorprenentment lliures, especialment quan es troben lluny dels grans centres de control polític que li serveixen de referència. Aquesta barreja humana devia generar una societat profundament mestissa, dinàmica i canviant. Amb tota seguretat, molt, però que molt menys refinada del que ens agrada imaginar quan pensem en el món grec clàssic, però probablement molt més real i molt més representativa de com funcionaven les xarxes mediterrànies antigues, especialment en el nostre cantó de la Mediterrània.

Paradoxalment, aquesta Empúries menys idealitzada, més petita, més híbrida, més bruta i embrutida, més pobre, més viva, més mestissa, més diversa i més portuària resulta molt més interessant que la imatge monumental i marmòria que hem heretat. No va ser la mare de la civilització al nostre territori. Va ser, probablement, un espai modest; però sens dubte també actiu, dins d’un sistema d’intercanvis que connectava comunitats molt diverses. I és precisament en aquesta complexitat, en aquesta condició de cruïlla cultural, on jo penso que hi rau el seu veritable valor històric. Empúries no és important pel mite que hem construït al seu voltant (i que estaria molt bé que desmuntéssim d’una punyetera vegada), sinó perquè ens permet entendre fins a quin punt la Mediterrània antiga fou, abans que res, un espai de contactes, de mestissatges i de negociacions constants. I això, ben mirat, la converteix en una peça ben fascinant de les moltes que, malgrat la Generalitat, disposa l’arqueologia catalana.