Quan la Mediterrània trucava a la porta

Fig. 1 Mapa de la xarxa comercial fenícia durant l'Antiguitat - Imatge: David Garcia

Imagina: ets un comerciant fenici del segle VIII aC.

Els teus ancestres (potser fins i tot també tu, en algun moment) han navegat tradicionalment per tot el Mediterrani, carregats de vi, bronze i productes exòtics. Ara, ets tu qui cerca un lloc nou, discret i estratègic per comerciar. No pretens crear un imperi, ni colonitzar res: busques oportunitats econòmiques. I al riu de la Sénia i a l’Ebre, l’oportunitat truca a la porta.

El tòpic diu que al nord-est de la península Ibèrica els fenicis hi van arribar tard, poc i, en certa manera, malament. Però les dades arqueològiques recents són tossudes: hi foren abans, més sovint i més profundament del que fins ara ens pensàvem.

Fig. 2 El poblament indígena de les terres del Sénia i les de l'Ebre durant la primera edat del ferro - Imatge: David Garcia

I enmig d’aquest panorama hi ha Sant Jaume d’Alcanar. Un lloc que, d’entrada, no sembla excessivament espectacular: un assentament petit, dalt d’un turonet… Però quan l’excaves, patapam: te n’adones (flipant molt, la veritat sigui dita) que aquest llogarret no fou mai un personatge secundari de la pel·lícula sinó un dels protagonistes que movien tota la trama al segle VIII aC. Perquè a hores d’ara ja sabem que Sant Jaume no fou, segur, un simple assentament indígena amb quatre importacions fenícies. No quadren les peces del puzle. Hi ha massa ceràmica fenícia, massa tecnologia i tècniques d’origen mediterrani, massa circuits comercials implicats per ser, tan sols, un lloc indígena amb contactes. De fet, el trencaclosques és tot un altre, molt diferent del que ens pensàvem.

I com més ho mires, més pren forma una hipòtesi suggeridora: que Sant Jaume fos una factoria fenícia (un maqōm) o, com a mínim, un establiment híbrid (en certa manera, mestís) engegat per iniciativa fenícia (amb el vistiplau imprescindible dels cabdills indígenes) i operat segons interessos mixtos i fluids. Un lloc així no era una ciutat colonial ni un enclavament militar. Era… pur negoci. Un espai molt petit, molt flexible, gairebé una “empresa emergent portuària” de la primera edat del ferro. Un lloc dissenyat per emmagatzemar, negociar, produir, intercanviar i gestionar productes.

I quin era el nucli del negoci? Doncs, el “combo” estrella del moment: vi fenici a canvi de plom indígena (en aquest cas, procedent del Priorat ebrenc). Però això no és tot. Un maqōm no té sentit si no està connectat. I Sant Jaume ho estava per tres vies alhora:

– El mar, la Mediterrània (a través d’una antiga llacuna-port natural situada als seus peus, al lloc que avui dia és les Cases d’Alcanar).

– El territori interior de les terres del Sénia.

– I l’Ebre, que en aquell moment funcionava com un autèntic corredor econòmic.

Sant Jaume fou moltes coses: també fou un port base... un hub dels segles VIII i VII aC en un context de llacunes i ports, de poblats i llocs de posta, de camins de riu i de terra, i de gent d’aquí i d’allà que sabia exactament què feia i per què ho feia. Sembla que els fenicis van saber llegir perfectament el paisatge humà i de recursos de la zona, però també el paisatge geogràfic, perquè van aprofitar estuaris antics, paleocanals i punts elevats de control visual. Geoestratègia pura, fa 2.700 anys.

Fig. 3 L'assentament de la primera edat del ferro de Sant Jaume d'Alcanar (Montsià, Catalunya) - Imatge: David Garcia

I tot plegat no fou una dinàmica de comerç bàsic; els fenicis van generar des de Sant Jaume una xarxa molt complexa i diversa d’interacció negociada amb els pobles indígenes. A la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià), per exemple, tot apunta que probablement la gent produïa teixits de llana a gran escala, possiblement per alimentar aquesta mateixa xarxa a una escala de tota la Mediterrània. A l’Ebre, altres comunitats locals oferien plom procedent de filons de galena argentífera. I entremig, un node com Aldovesta, a Benifallet, funcionaria probablement com una mena de duana, punt de control, parada logística i, en certa manera, benzinera fluvial del segle VIII aC. I per altra banda, mentrestant, el taller metal·lúrgic de Sant Jaume treballava a ple rendiment amb els lingots de bronze que hi arribaven des de l’actual Múrcia i Andalusia per produir petites peces de joieria que, posteriorment, venia als cabdills de la zona.

Fig. 4 El poblat indígena de la primera edat del ferro de la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià) - Imatge: David Garcia

És una Mediterrània, la d’aquestes costes i en aquells moments, on ningú no imposa res a ningú, on els fenicis no aterren com a colonitzadors omnipotents, sinó com a negociadors hàbils, i on les comunitats locals participen, decideixen i s’adapten o no en funció dels seus propis interessos. Res no es dona per fet; res no es dona per sabut.

Tot això trenca un vell relat: aquesta història que us explico no va pas d’arribades sobtades, de dominacions unilaterals i d’“impactes colonials”. Va de relacions fluides, híbrides i oportunistes. Va d’interessos creuats. Va de gent parlant, pactant i adaptant-se. I de la integració d’uns territoris, les terres del riu de la Sénia i les de l’Ebre, i la seva gent, en una xarxa comercial internacional. En la primera globalització de la Història. Així, Sant Jaume fou una peça precisa d’enginyeria comercial mediterrània. Una rodeta de rellotger dins el complex engranatge d’una xarxa econòmica global que unia paisatges que, fins fa poc, ni tan sols imaginàvem connectats. Una finestreta privilegiada des d’on observar un món antic i fins ara desconegut on un grup de comerciants fenicis, uns cabdills locals i els seus pobles respectius, i uns paisatges canviants van construir, junts, una nova manera de connectar territoris.

Fig. 5 Sant Jaume dalt del seu turó i la costa canareva al fons - Imatge: David Garcia

I això és l’arqueologia: no pas buscar tresors (quina cosa més avorrida i poc agraïda, per cert...), sinó descobrir històries perdudes que reescriuen el passat. I de vegades, com veieu, tot comença, inesperadament, en un discret turó d’Alcanar.