Eppur si muove (part I): Conviure amb els terratrèmols

La famosa expressió “Eppur si muove!” (‘i, tanmateix, es mou’) atribuïda a Galileo Galilei es presenta com un desafiament vers la Inquisició i les lleis de l’home, que l’havien forçat a abjurar de la llei natural que ell mateix havia descobert. Més enllà de l’episodi concret en què fou concebuda, l’“Eppur si muove!” de Galileu és un mem il·lustrat, similar en contingut al “Pale Blue Dot”, de Carl Sagan, o el “Don’t look up” postmodern: la constatació, més que crítica, de com són de fútils i banals les nostres voluntats davant els designis d’una natura obstinada, que es nega a sotmetre’s a les nostres lleis, codis morals o, senzillament, a l’interès oportunista que predomini en un instant determinat de la història humana.

La Terra es mou. I no només transitant al voltant del Sol. La Terra es belluga sota els nostres peus. Gairebé tot el volum de la Terra (el 87%) és constituït pel mantell, una polpa viscosa que batega, s’estira, s’arronsa i es remou caòticament sobre el nucli roent i inquiet del planeta. I, amb aquest moviment, el mantell tiba, empeny i deforma seccions gegantines de la fràgil escorça que el recobreix, les que entenem com a masses continentals o "Terra ferma", constituint només l’1% del volum total del nostre planeta.

En termes generals, el ritme d’aquests processos orogènics i tectònics és molt lent comparat amb l’escala humana. La fina escorça terrestre és sotmesa constantment a esforços tectònics que tenen lloc durant desenes o centenars de milions d’anys, i amb prou feines s’ha transformat uns pocs metres en el temps que triguen civilitzacions senceres a néixer, créixer i desaparèixer. Tanmateix, més sovint del que ens agrada recordar, aquestes tensions sobre l’escorça la fan espetegar de forma sobtada, esbotzant violentament l'aparença de “Terra ferma”.

A casa nostra, els terratrèmols són rars, però no absents, i prenen rellevància a mesura que adoptem una perspectiva històrica. Les esquerdes a l'església de Santa Maria de Guimerà (Urgell) són un de tants testimonis dels terratrèmols a casa nostra. Es considera que aquestes esquerdes es produïren a causa d’un fort terratrèmol de magnitud 6 el dia de la Candelera (2 de febrer) de l’any 1428, dins d’una crisi sísmica que sacsejà aquelles dècades el Pirineu català, a 150 km de distància de Guimerà, i causà devastació al conjunt de les nostres contrades.

A l’esquerra, les esquerdes de l'església romànica de Santa Maria a Guimerà (Urgell) (Font: www.guimera.info; al centre, esquema conceptual de l'escala del mantell, a partir d'una simulació de la dinàmica interna (Font: Concord Energy2D), i l'escorça on es produeix la tectònica de plaques (Font: NASA); i a la dreta, els mosaics deformats que es conserven a l’Hotel Museu Antakya, a Antioquia (Turquia) (Font: https://www.themuseumhotelantakya.com/).

Vestigis de terratrèmols passats maculen com cicatrius d’antigues batalles els llegats arquitectònics i, sobretot, arqueològics, d’arreu del món. La conca mediterrània, atrapada en el xoc entre les plaques eurasiàtica, africana i aràbiga, n’és especialment plena.

Un altre d’aquests testimonis són els mosaics majestuosos de la ciutat d’Antioquia. Fundada com a capital de l’Imperi selèucida, amb el pas del temps Antioquia ha esdevingut la corona d’orient de l’Imperi romà, capital d’un ducat bizantí, província parta, sassànida, raixidun i otomana, part del fugaç regne de Palmira de la reina Zenòbia, i capital de l'homònim regne llatí fundat per creuats. Durant tots aquests segles, Antioquia ha sobreviscut reis, sàtrapes, imperis, i la devastació causada per dotzenes de crisis sísmiques¹ de gran intensitat que pràcticament l’han esborrat del mapa, però de les quals sempre ha tornat a renàixer. L'última, que no darrera, ha succeït el 6 de febrer de 2023. Dos sismes, unes 500 i 200 vegades més forts que el del 1428 als Pirineus, han esquinçat centenars de quilòmetres d’escorça, desplaçant-la, de cop, quatre metres en sentit antihorari i trastocant el son, i la vida, de milions de persones en una regió altament poblada a la frontera entre Turquia, Síria, el Kurdistan i l’Iraq ja de per si trasbalsada per dècades de guerres.

Un cop finalitzades les tasques de rescat, i mentre encara dura l’amenaça de rèpliques, tot el que podem fer és mobilitzar la nostra solidaritat vers les víctimes, i preparar-nos millor de cara al següent. Experts en diversos àmbits, des de la geofísica fins a l'enginyeria i les ciències socials, combinen esforços per entendre el què i el com de la tragèdia, i millorar la nostra protecció contra els terratrèmols que, de ben segur, afectaran de nou àrees densament poblades en un futur no gaire llunyà.

Mentrestant, una pregunta molt òbvia circula per la densa xarxa que conforma l’era de la informació: com és possible que en ple segle XXI no puguem predir els terratrèmols? I si no els podem predir, què hi podem fer?

En els propers articles intentaré donar resposta a aquestes preguntes.

PER SABER-NE MÉS:

Terratrèmols històrics a la regió de l’est de Turquia, Síria i el Kurdistan (anglès):

[1] Sbeinati, Mohamed Reda, Ryad Darawcheh, and Mikhail Mouty. "The historical earthquakes of Syria: an analysis of large and moderate earthquakes from 1365 BC to 1900 AD." Annals of Geophysics (2005).

Sobre el terratrèmol de la Candelera de 1428:

https://www.guimera.info/wordpress/histories/1428-el-terratremol-de-la-candelera/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Terratr%C3%A8mol_de_Catalunya_de_1428

Infografies sobre el terratrèmol de Turquia (anglès):

https://www.reuters.com/graphics/TURKEY-QUAKE/RUPTURE/gdpzqdzwwvw/