Escalfament global i negacionistes: quan tenir raó no és cap bona notícia

El desembre del 1995, l’IPCC publicava un informe en què afirmava el següent: “L’estudi de les proves suggereix una influència apreciable sobre el clima mundial”.

No és que aleshores l’escalfament global i el fet que fos induït, en part, per les activitats humanes fos un fet molt controvertit en la comunitat científica. Ja n’hi havia força proves. Però els investigadors i, sobretot, organismes com l’IPCC solen ser prudents. L’IPCC no feia afirmacions contundents, sinó que, basant-se en les proves existents, manifestava que hi devia haver una influència humana apreciable en el canvi que experimentava el clima.

No calia esperar els 24 anys que han passat per ser més contundents. Progressivament, els informes van ser més clars. I el d’octubre de l’any passat afirmava:

“S’estima que les activitats humanes han causat aproximadament 1,0 °C d’escalfament global per damunt dels nivells preindustrials, amb un rang probable de 0,8 °C a 1,2 °C. És probable que l’escalfament global assoleixi 1,5 °C entre 2030 i 2052 si continua l’increment al ritme actual”. I si això és prou clar i preocupant, les possibles –o probables– conseqüències encara ho són més.

La prudència exhibida fins ara ha afavorit l’escepticisme de moltes persones i ha permès als que s’oposen al fet de l’escalfament global argumentar que no hi havia res segur.

En ciència hi deu haver poques coses segures al 100%. Per això, els científics solen ser poc contundents, si no estan segurs del tot d’una cosa, la presenten matisadament, alerten sobre possibles excepcions o canvis... Però això no significa que no hi hagi una gran certesa sobre determinats fets. I la incidència humana en el canvi climàtic n’és un. I ho és des de fa temps.

Si s’hagués fet cas de l’informe del 1994, per principi de precaució, no estaríem en la situació actual. I potser cal reconèixer que aquesta prudència en les afirmacions n'ha retardat les respostes.

És clar que hi ha qui s’atreveix a recordar una teoria dels anys 70 segons la qual el que s’acostava era un gran refredament de la temperatura mitjana, una altra era glacial. I fins i tot es pregunten què hauria passat si s’hagués fet cas dels científics, com a argument per ser prudents i no fer-los tant de cas ara. L’acudit es pot despatxar amb dos arguments. Primer: en contra del que volen fer creure, no era una postura majoritària. Segon: què proposaven els científics per fer-hi front i què hauria estat contraproduent? Perquè els que es pregunten què hauria passat deuen saber què es proposava en aquells moments. Però dubto que puguin respondre.

Però prudència i manipulacions a part, ja fa temps que de ciència n’hi ha més que suficient per prendre mesures. Davant del risc que comporta deixar que el clima evolucioni com ho està fent, fins i tot amb incerteses, era lògic i aconsellable prendre mesures.
 

La ideologia davant la ciència

Però aquí xoquem amb ideologies i amb interessos personals. Per a qui vulgui conèixer els esforços i diners invertits a desacreditar la recerca dels climatòlegs hi ha un llibre molt recomanable: Cortina de fum sobre el canvi climàtic. La creuada per negar l’escalfament global. Va ser escrit per James Hoggan, un guru de les relacions públiques, i Richard Littlemore. L’obra original és del 2009, i en català el va publicar el 2015 l’editorial Librooks.

Han passat anys, però el negacionisme segueix ben viu i està defensat des d’alguns dels estaments amb més poder del món. No és gens bona notícia, però el que s’entén molt menys és que algunes persones que negaven l’escalfament global ara, tot i reconèixer-lo, segueixen sent crítiques amb les mesures a prendre i acusen contínuament d’alarmisme i catastrofisme.

He dit incomprensible? No, ben bé. S’hi barregen opcions ideològiques i qüestions personals. A certes persones els costa molt reconèixer errors i prefereixen insistir en la posició equivocada abans de dir que potser es van equivocar. Per això hi ha alguns economistes i filòsofs que o bé segueixen negant l’escalfament global o bé ataquen els informes i l’activisme amb qüestions semàntiques o amb anècdotes històriques. Per raons que caldria analitzar en un altre moment, aquests opinadors tenen carta blanca per parlar o escriure sobre el tema que vulguin, sense necessitat de ser rigorosos ni d’estar informats. Segur que a un científic no se li permetria opinar sobre l’atur o sobre Nietzche amb la frivolitat amb què ho fan aquests.

Des del punt de vista ideològic, la postura està breument i encertadament descrita per Albert Pla Nualart en un article publicat a primers d’octubre al diari Ara i titulat “Pot ser científic el negacionisme?”. Els liberals no volen cap restricció ni cap intromissió dels governs, tot i que sí que accepten, com s’ha vist recentment, que un govern liberal com el de Trump doni molts diners públics a agricultors perjudicats per la guerra comercial amb la Xina que ell mateix ha promogut.

Però, aprofundim una mica més en aquestes postures i exigim-los també un mínim rigor, i ja no dic que escriguin i parlin només sobre el que coneixen i deixin estar temes que no dominen gens o que tracten amb prejudicis. Algú confon negacionisme amb postura científica crítica. No sabem què passarà el 2027 a Puigcerdà o a Amposta, per dir alguna cosa. Però sí que sabem que la temperatura augmentarà, que l’aigua serà un bé més escàs, que els incendis forestals tindran més recorregut i incidència, i que hi haurà molts problemes que poden ser irreversibles si no reduïm les emissions amb contundència i urgència. Pensem que com més es triga a actuar, les mesures que s’han de prendre són més complexes, costoses i doloroses, menys eficaces i desperten més queixes pels sacrificis que comporten.

Estaria bé que si aquests opinadors creuen que es fa alarmisme, diguessin quines conseqüències –avalades científicament– creuen que és aconsellable explicar. És alarmisme dir que el 2050 el clima de Londres serà com l’actual de Barcelona? És alarmisme dir que hi haurà més erosió del litoral i sequeres més intenses i llargues? És alarmisme dir que les persones amb pocs mitjans i amb problemes de salut patiran més l’augment de temperatura? Estaria bé que aquestes persones influents diguessin què els sembla alarmista i què els sembla versemblant. Si és que s’han parat a pensar-ho.

També hi ha qui es pregunta per què els països en desenvolupament no han d’assolir el benestar a què s’ha arribat en els països desenvolupats. Creuen que si es redueixen les emissions els deixem sense un futur confortable. Evidentment, el seu futur serà absolutament inconfortable si la temperatura augmenta, el desert avança, la producció agrícola disminueix –en una societat amb població creixent– i l’aigua escasseja encara més. Però, a banda d’això, l’afirmació també revela un desconeixement absolut sobre com es pot millorar sense consumir més energia o augmentar les emissions. Hi ha una cosa que es diu eficiència. I hi ha fonts renovables d’energia. I hi ha un benestar que no es mesura pel nombre de mòbils per mil habitants o el nombre de vehicles, sinó per l’accés a l’educació i als serveis sanitaris i per la nutrició.

Castrofistes i catastròfics

Staten Island, illa de l'estat de Nova York, on ja es noten efectes de l'escalfament global / National Parks Service

Com que molts dels efectes de l’escalfament global ja es noten, sembla que tot i les incerteses podem estar segurs que cal actuar. I una de les coses que s’ha començat a fer és canviar el llenguatge. L’expressió “canvi climàtic” porta a pensar que està passant una cosa que sempre s’ha produït. El clima canvia. Escalfament global és un fenomen que indica cap a on canvia. I crisi climàtica i emergència climàtica són termes més aconsellables per al·ludir al greu problema que tenim. Així ho han fet de forma pionera mitjans com el diari The Guardian i la BBC. I ho hem fet a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, de forma oberta i argumentada amb una Guia editorial.

Sempre m‘han semblat més perillosos els catastròfics que els catastrofistes. Aquests últims potser exageren, però almenys es basen en tendències i coneixements científics. Els catastròfics ho neguen tot i a més de no actuar impedeixen que s’actuï. I al final resulta que hi ha grans riuades que s’emporten cases a llocs on no s’havia d’haver construït o el temporal causa danys on resulta que era poc probable que en causés o els incendis s’escampen per on no s’ha treballat per tenir un bosc ben gestionat. Quan no interessa prendre mesures, es demana una certesa del 100% o gairebé. I quan es vol fer una cosa (un port esportiu, una autopista o un gran centre hoteler) amb indicis n’hi ha prou.

A mi m‘agradaria, sincerament, que els negacionistes i els escèptics tinguessin raó. Que l’escalfament global no fos tan greu ni tan ràpid i que les conseqüències fossin molt menys dolentes del que es preveu. Però, malauradament, sembla que els científics que ens avisen tenen raó. I en aquest cas, tenir raó no és cap alegria.