TEMES

Algunes lliçons del coronavirus

A part de tot el que ens ensenya sobre virologia i salut pública, la pandèmia del coronavirus SARS-CoV-2 –que causa la malaltia anomenada COVID-19–, permet extreure algunes lliçons més generals sobre la nostra societat i la ciència. Aquí en desenvolupo, breument, algunes.

1. Per molt que ens hàgim desenvolupat, som una espècie vulnerable.

Podem tenir la impressió que els humans podem amb tot, ja que hem superat moltes barreres i hem assolit un nivell tecnològic excepcional. Però no hem d'oblidar, com passa sovint, que, en el fons, som una espècie més –força sofisticada, això sí– i estem sotmesos a les lleis de la natura. Fa uns quants anys, una erupció a Islàndia va alterar profundament el trànsit aeri. Ara, un virus que no hem controlat a temps provoca una situació de pronòstic més que incert. Recordem sempre que som vulnerables, individualment i col·lectivament.

2. Amagar les coses o ignorar-les no fa res més que augmentar el risc i empitjorar les conseqüències.

No sabem què hauria passat si el govern xinès, en comptes d'amagar les coses els primers dies, d'amenaçar el metge que va avisar dels primers casos i de perseguir periodistes que informaven sobre la manca de mesures, hagués actuat de forma responsable i oberta. Probablement no s'hauria escampat tant, ni de bon tros. Això es pot aplicar a la majoria de problemes, com ara la crisi climàtica o els efectes de la contaminació. Alguns poden insistir que no existeixen, però amagar el cap com els estruços –si és cert que ho fan– no serveix de res.

3. La informació no s'amaga o s'ignora només en règims totalitaris.

Donald Trump va rebaixar la importància del tema, com fa amb tot allò que no li agrada, sigui l'escalfament global, les mesures ambientals o les vacunes. Però al final ha hagut de decretar l'estat d'emergència i mobilitzar mitjans públics, en un país que sempre presumeix de liberal i de voler poc Estat.

L'editor en cap de Science, H. Holden Thorp, publicava divendres un dur editorial que acabava dient: "Faci'ns un favor, senyor president. Si vol alguna cosa, comenci tractant la ciència i els seus principis amb respecte". Era una resposta a una petició de Trump als científics perquè obtinguessin una vacuna contra el coronavirus: "Facin-me un favor, afanyin-se, afanyin-se". Thorp li deia que no es pot insultar la ciència i, de sobte, demanar-li una cosa que, a més, és impossible de donar de seguida, perquè trobar una vacuna requereix molts mesos de treball i investigació. Recordava que Trump havia rebaixat els fons dels Centres de Control de Malalties, de l'Agència de Protecció Ambiental, de la NOAA (atmosfera i oceans)... I ara demanava urgentment una vacuna. Deu pensar que els científics són mags i que quan s'hi posen tot surt al moment.

4. La tecnologia no ho soluciona tot, ni de seguida.

El "tecnooptimisme" porta a afirmar que la ciència i la tecnologia ja trobaran la solució a tot. Que no cal preocupar-se. No cal entretenir-se gaire a dir que això és fals, però es repeteix tant que porta a rebaixar la importància dels problemes. Si el coronavirus s'estén, si la temperatura del planeta augmenta desmesuradament, la ciència i la tecnologia, al final, no hi podran fer res. I com més es triga a afrontar un problema, més costoses, dures i complexes són les mesures i menys eficients.

5. Sense inversió en ciència i en educació científica es redueixen les possibilitats d'afrontar amb més garanties aquests problemes.

Us retallo els fons de recerca, però ara trobeu-me una vacuna de seguida. La ciència no funciona així, però per a certes mentalitats és difícil comprendre-ho. Les troballes són fruit de molts anys d'investigació. Qui no vulgui fer inversions i després esperi el moment "eureka" no té ni idea de com funciona la ciència. D'altra banda, en moments així es troba a faltar la manca de cultura científica de la població i dels governants. I convé recordar, un cop més, que en els batxillerats només hi ha, com a obligatòries per a tothom, dues hores setmanals, a segon, sobre Ciències per al Món Contemporani. I després ens queixem que la gent no entén els missatges.

6. Les estadístiques no amaguen les desigualtats.

Afirmava el director general d'un conegut grup de valors que probablement l'impacte econòmic de la pandèmia durarà poc –per a ell, poc són 3 o 4 mesos–, que els mercats es recuperaran i que, en tot cas, el balanç serà neutre o positiu. Ho exemplificava així: "Si la gent no va de vacances a Itàlia, anirà al Marroc". És la teoria dels vasos comunicants, com si el mercat fos una mena de fluid que si no és aquí va cap allà i ja està.

Això presenta diversos problemes. Hi ha gent que sembla que viu en un altre planeta, anomenat "Mercat", on tot se soluciona. Hi ha gent que veu estadístiques, però no distingeix drames individuals. Es recuperaran els mercats? Molt probablement. I quanta gent quedarà pel camí? Ens hem recuperat de l'última gran crisi? No del tot, però, en tot cas, quanta gent ha perdut la casa, la feina, el negoci...?

Les mitjanes tapen les desigualtats, perquè si el president de Naturgy guanya 4,3 milions d'euros i un mileurista uns 12.000, això no significa que tots dos guanyin 2.156.000 euros anuals. Però a qui li afavoreixin les estadístiques sempre li semblaran bé les xifres generals.

7. Millor ser catastrofista que no pas catastròfic.

Sempre és una cosa complicada alertar sense alarmar. Però posats a ser, millor prendre mesures dràstiques que arribar a l'extrem que hem arribat. El catastrofista potser exagera, però el catastròfic, per no exagerar, acaba portant-nos a la pitjor situació. Una cosa és no ser catastrofista i una altra ser totalment irresponsable. Jo prefereixo algú exagerat en la prevenció que algú que acabi provocant una situació que exigeix mesures encara més dràstiques i doloroses que les proposades pels suposats catastrofistes. Un economista pronosticava, en un article recent al diari Ara, que al final la taxa de mortalitat oficial del coronavirus se situaria més a prop del 0,5% que del 3,4% que diu l'OMS. La raó principal, deia, és que hi ha molts casos existents que encara no han estat detectats i, per tant, el nombre de morts es calcula sobre un nombre inferior de malalts dels que realment hi ha. Pot ser que la mortalitat, al final, sigui molt més baixa. Però aleshores també caldrà analitzar quin paper hi han tingut les mesures dràstiques proposades pels suposats catastrofistes. Afirmar que el virus no és tan greu com diuen, en plena pandèmia, no sembla la millor manera d'aconseguir que la gent segueixi les mesures contundents de confinament que la situació requereix.

8. La imperiosa necessitat de dir alguna cosa no és gens positiva.

Escrivia Vicenç Villatoro que potser seria millor deixar en standby la seva columna diària perquè sobre el coronavirus, el tema que ara ens ocupa i preocupa més, no hi tenia res a dir: "Ens pot interessar molt l'opinió tècnica de qui en sap, que no és el meu cas". Malauradament, la majoria de columnistes i tertulians no són tan honestos i se senten obligats a dir alguna cosa. És igual si no hi ha rigor, si la podria dir qualsevol en una conversa de bar, si desentona amb el que diuen els científics... El coronavirus es pot enfocar des de molts àmbits i tots tenen interès: econòmic, psicològic, social, educatiu, ètic... Però aquesta necessitat de dir alguna cosa, simplement perquè no te'n pots estar, per ego o perquè si et paguen alguna cosa has d'escriure o dir, pot ser molt contraproduent.

9. Explicar bé no vol dir t'entenguin bé.

Deia una persona en un Telenotícies que havien anat a la Cerdanya perquè allà l'aire és més pur i hi ha molta menys gent. La periodista de TV3 acabava la crònica comentant: "Hi ha gent que encara no ha entès que el perill no és contagiar-te, sinó ser tu qui contagies en zones on fins avui el virus no s'havia estès". Pensar que a la Cerdanya serà més difícil agafar el virus significa ignorar que si el tens, sense símptomes, el portaràs a un lloc on ara no hi és. Potser no hem explicat prou bé què significa el coronavirus, què hem de fer i per què. O potser ho hem explicat i la gent no ho ha entès o no ho ha volgut entendre. Tot plegat hauria de fer reconsiderar com es transmeten els missatges i què podem fer perquè la gent els entengui millor. I com es pot forçar a fer que compleixin el que se'ls diu. Més cultura científica hi ajudaria una mica, segur. I més educació cívica, també.

Contacta amb Divulcat