Intel·ligència artificial i educació: entre la fascinació i el vertigen

Recentment he publicat l’estudi “Inteligencia artificial y educación: percepciones sociales, desafios y oportunidades”, que contribueix al debat acadèmic i social sobre l’alfabetització digital i la formació docent. A continuació, en comparteixo aquí un resum.

En menys d’una dècada, la intel·ligència artificial (IA) ha fet un salt espectacular: d’estar en laboratoris i novel·les de ciència-ficció a conviure amb nosaltres amb una naturalitat gairebé invisible. Ens suggereix quina música escoltar, ens millora el correu electrònic, ens recomana sèries i redacta textos, resol exercicis o respon preguntes amb una fluïdesa sorprenent.

Més del 90% de la població afirma haver sentit a parlar de la IA. Però sentir-ne a parlar no és el mateix que comprendre-la. Entre la familiaritat superficial i el coneixement profund s’obre avui un espai de desconcert que és el veritable camp de batalla cultural del nostre temps. La pregunta ja no és si la IA ha arribat per quedar-se, sinó si estem preparats per conviure-hi de manera crítica i responsable.

Un país connectat, però...

Si mirem l’ús empresarial de la IA a Catalunya, la fotografia és ambivalent. El 2024, el 24% de les empreses catalanes l’havien incorporat, el doble que l’any anterior, una xifra situada per sobre de la mitja de la Unió Europea (19,95%). Ens situem en una zona intermèdia: per davant de països com França, Itàlia o Portugal, però lluny de les economies que lideren la digitalització. Al capdamunt del rànquing europeu hi trobem Dinamarca, Finlàndia, Suècia i Bèlgica. No és casualitat. Són societats que fa anys que inverteixen de manera sostinguda en recerca, innovació i formació tecnològica. En canvi, el teixit productiu català —format majoritàriament per petites i mitjanes empreses— sovint no disposa dels recursos ni de l’assessorament necessari per integrar tecnologies emergents amb garanties.

Aquesta diferència apunta a una fractura que no és només econòmica, sinó també formativa. La digitalització no depèn únicament de tenir infraestructures, sinó de disposar de capital humà capaç d’interpretar, adaptar i emprar la tecnologia. I aquí és on l’educació es converteix en peça clau.

La paradoxa d’un ús massiu… però superficial

En l’esfera personal, la IA ja és present en el dia a dia de prop del 45% de la població: assistents virtuals, filtres d’imatge, sistemes de recomanació o bots de conversa. Tanmateix, gairebé el mateix percentatge declara no utilitzar-la mai. Aquesta coexistència d’ús intensiu i no utilització revela una nova forma de desigualtat: no només entre qui té accés a la tecnologia i qui no, sinó entre qui en sap extreure profit i qui en queda al marge.

Quan ens traslladem a l’àmbit laboral, l’ús baixa fins al voltant del 15%. Les raons són diverses: manca de formació específica, incerteses legals, resistències organitzatives o simple desconeixement de les possibilitats reals. En educació, el percentatge és encara lleugerament inferior. La IA és present a les aules, però sovint de manera espontània, fragmentària i sense un marc pedagògic compartit.

S’hi dibuixa una paradoxa reveladora: la tecnologia s’integra amb rapidesa en l’entreteniment, però avança amb més lentitud en l’aprenentatge i el treball, és a dir, en els àmbits que podrien transformar més profundament la societat.

Comprendre sense dominar

Quan es pregunta a famílies, docents i alumnat què senten davant la IA, la resposta majoritària és una zona grisa: “Entenc alguna cosa”. No és entusiasme desbordat ni rebuig frontal, sinó una percepció difusa. Només una minoria —especialment entre el professorat— afirma entendre-la perfectament, mentre que un percentatge significatiu admet que li resulta confusa o aclaparadora.

Ens trobem en un moment històric molt concret: el d’una tecnologia omnipresent però culturalment no assimilada. És el mateix que va passar amb Internet als anys noranta o amb els telèfons intel·ligents a principis de la dècada del 2010. La societat percep que s’està produint un canvi profund, però encara no disposa del vocabulari conceptual ni dels marcs ètics per interpretar-lo amb serenor.

Entre els estudiants destaca un fenomen interessant: la indiferència. Aproximadament un de cada cinc declara que la IA no li desperta cap interès especial. Pot semblar sorprenent, però potser és un símptoma de normalització. Per a una generació que ha crescut envoltada de pantalles, algoritmes i notificacions, la IA no és una revolució: forma part del paisatge.

Expectatives optimistes… i cautela pedagògica

Quan es planteja el paper de la IA en l’educació, les famílies solen mostrar-se més optimistes. Veuen en aquestes eines una oportunitat per modernitzar l’ensenyament, personalitzar l’aprenentatge i preparar millor els fills per al mercat laboral.

El professorat, en canvi, acostuma a adoptar una actitud més prudent. Aquesta cautela no és resistència al canvi, sinó consciència dels riscos. Els docents saben que integrar tecnologia sense formació adequada ni criteri pedagògic pot generar més problemes que solucions. Els preocupa el plagi automatitzat, la dependència excessiva de les eines, la pèrdua d’esforç cognitiu o la simplificació del pensament.

Tanmateix, quan la pregunta es trasllada al futur professional dels estudiants, les diferències s’escurcen. Tant famílies com professors coincideixen que la IA tindrà un impacte en l’ocupació i la competitivitat. El desacord no és sobre el potencial, sinó sobre el ritme i les condicions de la seva integració.

L’aula com a laboratori social

El centre educatiu s’ha convertit en un microcosmos on es reflecteixen totes les tensions associades a la IA. Hi ha estudiants que utilitzen bots de conversa per resumir textos, generar idees o practicar idiomes. Hi ha professors que redissenyen activitats per fomentar el pensament crític i evitar respostes mecàniques. I hi ha famílies que observen el fenomen amb una barreja d’esperança i inquietud.

L’aula és un laboratori per explorar preguntes de gran abast: què significa aprendre en un món on la informació és instantània? Quin valor té memoritzar quan es pot consultar en segons? Quines habilitats seran realment essencials en un entorn on les màquines poden executar tasques cognitives complexes?

Potser la resposta no demana abandonar el coneixement, sinó per redefinir-lo. Si la IA pot generar respostes, el docent ha d’ensenyar a formular bones preguntes. Si pot resumir textos, cal aprendre a interpretar-los i contextualitzar-los. Si pot produir continguts, hem d’aprendre a avaluar-ne la qualitat i l’ètica.

Alfabetització digital crítica: una nova urgència

Parlar d’alfabetització digital avui ja no és parlar només de competències tècniques. És parlar sobre quins biaixos poden reproduir, com afecten la privacitat i com poden influir en l’opinió pública. És una alfabetització comparable a aprendre a llegir i escriure: no n’hi ha prou amb descodificar paraules; cal interpretar, contrastar i qüestionar. Sense aquesta dimensió crítica, la tecnologia corre el risc d’amplificar desigualtats preexistents en lloc de reduir-les.

Això implica repensar currículums, metodologies i sistemes d’avaluació. Implica invertir en formació docent i garantir infraestructures adequades. Però, sobretot, implica assumir que la tecnologia no és neutra: reflecteix valors, decisions i interessos humans.

Un futur obert

Estem en una cruïlla. La IA és visible, popular i cada vegada més accessible, però encara no està plenament integrada ni compresa. Aquesta situació és alhora un risc i una oportunitat.

El risc és que la bretxa entre ús i comprensió s’ampliï, generant noves desigualtats. L’oportunitat és construir un model d’adopció tecnològica que combini innovació amb equitat, eficiència amb esperit crític.

En última instància, la pregunta no és què farà la intel·ligència artificial amb nosaltres, sinó què volem fer nosaltres amb ella. Perquè aquesta transformació no és només tecnològica. És cultural. I, com tota revolució cultural, té en l’educació el seu escenari principal.

Fotografia: Mohamed Hassan.