L’aigua, benestar i desigualtat en temps de sequera

L’aigua, benestar i desigualtat en temps de sequera

A l’Estat espanyol, també a Catalunya, la sequera condiciona la vida de més de 700.000 persones. Mentre que en algunes ciutats l’aigua surt de les fonts públiques, en altres territoris està restringida per l’escassetat. Aquestes xifres no només parlen d’una crisi hídrica, sinó també d’una crisi social: l’aigua s’ha convertit en un recurs en disputa i en un indicador de desigualtat.

L’aigua ha acompanyat la humanitat des dels seus orígens. No només és indispensable per a la vida, també ha estat una font de significats culturals, espirituals i emocionals. Al llarg de la història i en diverses cultures, l’aigua s’ha vinculat amb la fertilitat, la calma, la renovació o la transcendència. Molts mites de creació la situen com el principi del món, de la mateixa manera que nombrosos rituals de purificació la fan servir com a mitjà per recomençar i netejar. Rius, llacs i mars han estat escenaris privilegiats de contemplació i recolliment. Espais per prendre distància del soroll quotidià i retrobar-se amb el que és essencial.

Avui, en ple context de crisi climàtica, amb sequeres prolongades, onades de calor extrema i episodis de contaminació que afecten directament rius i costes, aquesta relació amb l’aigua adquireix una rellevància nova i urgent. L’aigua és un recurs en disputa i un reflex de la nostra vulnerabilitat com a societat.

L’aigua en la vida contemporània

En ple segle XXI, aquesta relació persisteix, encara que amb matisos. L’aigua apareix en la vida urbana i quotidiana de maneres diverses: qui corre vora un riu busca tant exercici com introspecció. Haruki Murakami diu literalment al seu llibre De què parlo quan parlo de córrer, en referència al riu Charles (Boston, Estats Units): “La gent es reuneix a la ribera d’aquest riu com atreta per un imant”; fins i tot, el so d’una font a la ciutat ofereix un respir, una pausa enmig de les presses. Les platges, els passejos fluvials o els espais de jocs aquàtics aporten benestar a milers de persones.

Estudis recents sobre els blue spaces (espais blaus) han demostrat que el contacte regular amb entorns relacionats amb l’aigua (fins i tot dins de les ciutats) redueix l’estrès, millora l’ànim i fins i tot contribueix a la recuperació psicològica després de períodes de malaltia, estrès, solitud, dol… L’aigua proporciona descans, benestar i una manera de reconnectar amb un mateix i amb l’entorn. Els beneficis no són només emocionals, sinó també fisiològics.

Lloc de trobada i socialització

La relació de l’ésser humà amb l’aigua va molt més enllà del material. L’aigua organitza la convivència: genera vincles, facilita trobades i ofereix marcs comuns per celebrar, recordar o simplement estar junts. Les vores de rius, llacs i mars han estat espais on les comunitats es reconeixen i socialitzen. A les ciutats, l’aigua conserva aquesta funció de socialització: una font convida a aturar-se, un estany al parc es converteix en un lloc on els infants juguen, i les ribes d’un riu atreuen tant els qui busquen calma com els qui practiquen esport. Als entorns rurals, els llacs, embassaments i fonts són espais comunitaris, acullen festes, reunions veïnals i reforcen la identitat local. Les platges representen l’exemple més universal d’aquest caràcter compartit: milions de persones coincideixen cada estiu, compartint experiències. Hi conflueixen usos privats i públics, fet que converteix el litoral en un punt de trobada massiu.

Així, l’aigua no és només part del paisatge: és un element social clau. Marca ritmes (temporades, horaris i usos), multiplica les oportunitats de trobada i aporta identitat cultural. Des del bany quotidià fins a les festes populars, l’aigua continua essent un bé comú on es construeixen les comunitats i es transmeten experiències.

Aigua i societat al segle XXI

En un món accelerat, hiperconnectat i dominat per les pantalles, l’aigua ofereix el contrari: convida a la pausa, al ritme lent, a la contemplació i a la trobada. Ens recorda tant la nostra vulnerabilitat davant l’escassetat com la nostra capacitat de resiliència. Cada cop se sent més a parlar d’una “nova cultura de l’aigua”, un canvi de paradigma: de l’aigua entesa com un recurs productiu a un bé comú, la gestió del qual requereix enfocaments sistèmics, participació ciutadana i principis d’equitat social. Aquest enfocament amplia la mirada amb les perspectives següents:

• Accés just i segur als espais aquàtics. Garantir l’accés quotidià a riberes, platges, canals i fonts actua com a element de benestar per la comunitat.
• Protecció ecològica amb reconeixement del valor cultural i social de les riberes. Cuidar rius, llacs i costes no és només conservació biològica; és també salut pública, cohesió i identitat.
• Del recurs al dret. L’aigua no és únicament natura: estructura la vida comunitària i està reconeguda com a dret humà (aigua potable i sanejament), fet que implica obligacions de no-discriminació i accessibilitat. Aquesta visió situa l’aigua en el centre de les polítiques socials.

Des d’aquesta perspectiva, dissenyar ciutats amb riberes accessibles, fonts o platges segures deixa de ser un luxe per convertir-se en una política pública de salut i benestar.

Aquest debat també planteja una pregunta clau sobre planificació urbana i justícia ambiental: qui té accés als espais aquàtics i qui en queda exclòs? En moltes ciutats, les zones riberenques es privatitzen o es transformen en espais de consum, limitant la seva funció com a béns comuns. Incorporar aquesta dimensió permet entendre l’aigua no només com a recurs natural, sinó com a dret col·lectiu. És una qüestió que definirà el futur de les ciutats i de la qualitat de vida de les generacions següents.

NOTA:

Article publicat a The Conversation: “El agua que nos une” (9 de novembre de 2025).