La cerca del benestar humà dins dels límits planetaris

Comencem a ser conscients en el nostre dia a dia que el model econòmic del creixement il·limitat està condemnat al fracàs. I això és indiscutible perquè la població humana no cessa de créixer, produir i generar residus mentre que els recursos del planeta Terra són limitats. Molts llocs del planeta convertits en abocadors atesten aquests problemes del creixement. En aquest context, més enllà de visions apocalíptiques, la ciència reacciona creant un camp emergent, l’anomenada recerca o investigació postcreixement.

En aquest context, s’ha publicat un nou estudi a The Lancet Planetary Health, “Post-growth: the science of wellbeing within planetary boundaries” (2025, Kallis et al.), liderat des de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB), que exposa la situació actual, proporciona arguments per canviar la nostra manera de viure i proposa donar prioritat al benestar humà i a la sostenibilitat ecològica per sobre de l’expansió econòmica il·limitada. Val la pena que llegim aquest estudi i que ens en fem ressò perquè fixa les bases per a una nova perspectiva en què el progrés humà s’ha d’ajustar i reinventar d’acord amb els límits planetaris. Es tracta d’un treball de revisió profunda que mereix una lectura pausada i detallada, però que recullo i sintetitzo a tall de necessari debat.

Figura 1. Imatge nocturna presa des del Montseny, amb la torre de Collserola al fons, on es poden veure els nombrosos complexos industrials que hi ha a la comarca del Vallès - Imatge: @ Josep M. Trigo (31 d’agost de 2024)

La recerca o investigació postcreixement

En tant que seguim en la voràgine del consumisme —perquè la majoria encara no hem reaccionat al consum desmesurat—, un cop som conscients de les limitacions planetàries, la sostenibilitat es presenta definida sobre la base de la construcció d’una nova economia que aporti coneixements interdisciplinaris ecològics, antropològics, històrics, sociològics i polítics per optimitzar la producció i l’aprovisionament. Així, la recerca postcreixement emfatitza la independència del creixement, buscant el benestar en la satisfacció de les necessitats humanes bàsiques, i un alt benestar dins dels límits planetaris. Això és importantíssim en un moment en què es comença a parlar de projectes extraplanetaris per cercar recursos en altres cossos planetaris.

Per entendre la situació actual i les solucions proposades fins ara, cal mencionar breument quines són les alternatives: 1) l’anomenada economia de l’estat estacionari, que busca estabilitzar l’ús dels recursos de les societats en un nivell relativament baix i sostenible; i 2) l’economia de la rosquilla, que es basa en la regeneració del planeta i la distribució del benestar. Totes dues posicionen les seves propostes dins del sistema capitalista actual, mentre que el decreixement, una altra de les solucions proposades per revertir la situació actual, critica les possibilitats d’una desacceleració igualitària dins del capitalisme. Per tant, el decreixement emfatitza la necessitat d’una transformació planificada i democràtica del sistema econòmic per reduir dràsticament l’impacte ecològic i la desigualtat i millorar el benestar. Hi ha alguns països que no volen ni tan sols sentir parlar del decreixement, però en realitat el planeta evidencia la necessitat d’un frenat econòmic que ens retorni a la realitat.

Els límits del creixement humà

Atès el detall i la profunditat del treball de recerca del qual em faig ressò, a continuació faré un resum dels diferents límits que s’han establert al sistema capitalista actual.

El 1972 es va redactar un famós informe conegut com a Limits to Growth en què ja es qüestionava l’existència de límits relacionats amb el sistema de la Terra que podrien imposar restriccions al desenvolupament industrial. Aquest estudi pioner va emprar un model de dinàmica de sistemes que sobre la base de les dades disponibles llavors, des del 1900 al 1970, va permetre simular diversos escenaris de població, aliments, recursos, contaminació, producció industrial i serveis fins l’any 2100.

Figura 2. Quatre escenaris diferents del model original de Limits to Growth (1972) en comparació a les dades reals que existeixen actualment – Imatge de Kallis et al. (2025), publicada amb permís dels autors.

Malgrat els diferents models, hi ha moltes variables en joc que aporten incertesa sobre les perspectives futures. En general, s’ha proposat l’anomenat creixement verd com a escenari de mitigació climàtica per a un augment de temperatura global del planeta entre els 1,5°C i 2°C modelats pel Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Entre aquests escenaris, destaca els proposats per Paul Ekins i col·laboradors, que a “The 1.5°C climate and energy scenarios: impacts on economic growth" concilien el creixement econòmic amb els objectius climàtics emprant tecnologies hipotètiques d’emissions negatives a gran escala i millores sense precedents en l’eficiència energètica, així com ignorant l’impacte climàtic tant en l’economia com en la societat.

Finalment, també hi ha desigualtats molt importants en el model econòmic global. Només per posar un exemple: a mesura que les economies d’alts ingressos de l’anomenat Nord Global creixen i tendeixen cap als serveis, deslocalitzen la producció agrícola i industrial i depenen més de les importacions; de fet, en l’agricultura, el Nord Global importa terra incorporada i biomassa del Sud Global, tal com assenyala l’estudi “The material footprint of nations“ de Wiedmann et al. (2013).

Principals conclusions de l’estudi de Kallis

Així doncs, l’estudi que veu ara la llum, promogut des de l’ICTA-UAB, conclou que el creixement econòmic continuat als països de renda alta no només és insostenible ambientalment, sinó que tampoc resulta viable econòmicament ni socialment.

Aquest estudi porta a una sèrie de conclusions que haurien de fer-nos reflexionar:

• Existeix una estreta relació entre el creixement del PIB i els danys ambientals. Tot i que el producte interior brut (PIB) sembla vinculat a l’ús de recursos, el desacoblament amb l’impacte medioambiental és insuficient. Els models suggereixen que és difícil pal·liar-lo, fins i tot amb hipòtesis optimistes sobre la tecnologia.
• Existeixen uns límits socials al creixement: per sobre d’un determinat nivell d’ingressos, el creixement econòmic no millora el benestar humà, i els costos del creixement (com la contaminació i els conflictes socials) poden superar-ne els beneficis.
• És fonamental el desenvolupament de noves polítiques postcreixement: calen models macroeconòmics ecològics que posin a prova polítiques de gestió sense creixement, és a dir, capaços de reduir la dependència del creixement i promoure el benestar (serveis bàsics universals, reducció de la jornada laboral, garantia d’ocupació i els impostos sobre la generació del carboni i la riquesa).
• S’ha de perseverar en la recerca del benestar dins dels límits planetaris: en general sembla possible assolir un bon nivell de benestar emprant menys recursos i això repercutiria en bones pràctiques per al nostre entorn natural.

En definitiva, cal prendre consciència que, malgrat els recents avenços en la recerca del postcreixement que descriu aquest article, encara queden qüestions obertes molt rellevants, tant sobre les polítiques de transició com sobre  les transformacions en la relació entre el Nord i el Sud Global. Garantir els serveis públics, la igualtat d’ingressos i la qualitat democràtica dels països pot satisfer les necessitats humanes amb un ús molt menor d’energia. D’això dependrà el futur de la nostra espècie a mitjà termini. Arriba el moment de decidir sobre el nostre futur: caldrà optar pel decreixement o bé per polítiques postcreixement?