La flexió basicranial i l'èxit reproductiu d’Homo

L’evolució humana no ha estat un procés gradual i lineal, sinó un mosaic d’adquisicions independents i salts evolutius que han configurat el gènere Homo. Entre aquests canvis, la flexió basicranial, la reducció facial i l’augment encefàlic formen una xarxa de retroalimentació fonamental que ha permès l’aparició de capacitats cognitives superiors i un èxit reproductiu sense precedents.

Un dels canvis anatòmics més decisius en el nostre llinatge és la flexió basicranial o l’augment de la curvatura de la base del crani, centrada específicament en l’os esfenoide. Aquesta flexió basicranial ha estat identificada en tres grans reorganitzacions: des dels australopitecs fins als primers Homo, des dels Homo erectus fins als H. heidelbergensis, i finalment cap a l’Homo sapiens. Aquest escurçament i flexió de l’esfenoide va tenir una conseqüència mecànica directa: va deixar més espai per a la laringe i la possible parla articulada. Mentre que en altres simis i en els nostres nadons la laringe és elevada per permetre empassar i respirar simultàniament, en l’adult humà descendeix, creant una caixa de ressonància que permet l’emissió de sons vocàlics complexos. Aquest canvi anatòmic és el que va establir les bases per a la parla articulada, i això permet passar de simples fonemes a una sintaxi complexa.

El bucle de la reducció facial i l’expansió cerebral va estar associat a l’augment del volum del cervell (encefalització), tret íntimament lligat a la reducció de la cara i la mandíbula. A mesura que els nostres avantpassats van incorporar més proteïna animal a la dieta i van començar a utilitzar eines lítiques per processar els aliments, la necessitat de grans mandíbules i potents músculs mastegadors va disminuir. Aquesta reducció del prognatisme (projecció facial) va permetre que la volta cranial s’expandís potenciant un “bucle positiu” en què una dieta més energètica va comportar alimentar un òrgan com el cervell, que consumeix fins al 22% de l’energia en l’Homo sapiens. De fet, aquest nou cervell més gran va permetre dissenyar millors eines i estratègies per aconseguir més aliment i recursos, en definitiva, augmentar la reproducció com a motor de tota evolució. I en el cas de l’Homo sapiens l’esfenoide es va tornar més curt i flexionat, donant lloc al nostre crani globular característic i a un pensament abstracte sofisticat (PAS), i a una capacitat de reproducció més gran. És a dir, l’encefalització no només va portar més volum, sinó una major complexitat social i la capacitat d’un PAS que va augmentar la capacitat d’anticipació, la planificació a llarg termini i el simbolisme. El PAS va permetre als humans preveure futurs, organitzar millor les caceres i enfortir la cohesió del grup.

En definitiva, aquestes novetats biològiques i culturals es van traduir en un augment de la capacitat reproductiva. Tot i que els simis seguim una estratègia reproductiva K (pocs fills amb molta inversió), l’encefalització i la cultura van potenciar una major flexibilitat davant els canvis ambientals, assegurant que més descendents arribessin a l’edat adulta. A més, la pèrdua del zel en les femelles i la reducció del dimorfisme sexual van fomentar la cohesió familiar i el sexe com a reforç afectiu, millorant les taxes de fecunditat.

Cada nova varietat de gènere Homo que presentava un salt en aquesta flexió basicranial i encefalització tendia a expandir-se ràpidament per “assimilació genètica” dels seus ancestres i no pas per l’extinció violenta de les varietats anteriors. Simplement les noves poblacions, més nombroses i eficients gràcies a la seva tecnologia i organització social, acabaven assimilant els grups més petits i els antecedents dispersos. Així l’Homo erectus va assimilar varietats de l’Homo habilis i rudolfensis ara fa uns 2 milions d’anys. També l’Homo sapiens arcaic va fer el mateix amb l’Homo erectus fa uns 600.000 anys. I finalment, l’Homo sapiens modern va assimilar els neandertals, denissovans i Homo sapiens arcaics ara fa uns 40.000 anys, integrant el seu ADN en el nostre genoma actual.

En conclusió, el gènere Homo ha evolucionat a través d’una reorganització anatòmica on la base del crani s’ha corbat per donar pas a la parla, mentre que la cara s’ha retret per permetre un cervell més gran i capaç de crear més flexibilitat cultural convertint-nos una espècie molt prolífica que ha substituït les anteriors amb menor taxa de reproducció.

NOTA DE L'AUTOR

Aquest tema, juntament amb altres qüestions relacionades amb l’evolució humana, es desenvolupa amb més amplitud al llibre Evolución o involución humana (Universitat Autònoma de Barcelona, 2026). L’obra es presentarà el 8 d’octubre, a les 19.00 h, a la llibreria Documenta de Barcelona.

Bibliografia

• Bermúdez de Castro, J. M., et al. (1997). “A hominid from Pleistocene of Atapuerca, Spain: possible ancestor to neandertals and modern humans”. Science.
• Botelho, R. V., et al. (2020). Where does the cranial base flexion take place in humans?
• Gould, S. J. (1977). Ontogeny and Phylogeny. Harvard University Press.
• Lieberman, D. E. (1998). “Sphenoid shortening and the evolution of modern human cranial shape”. Nature.
• Lieberman, D. E. (2000). “The evolution and development of cranial form in Homo sapiens”. PNAS.
• Nevell, L. & Wood, B. (2008). “Cranial base evolution within the hominin clade”. PMC.
• Rabadà i Vives, D. (2026). Evolución o involución humana: un viaje de seis millones de años. Edicions UAB.
• Wolpoff, M., et al. (2000). “Multiregional, Not Multiple Origins”. American Journal of Physical Anthropology.