La nutrició, dels neandertals als astronautes

Recreació d’un grup de neandertals menjant - Imatge generada amb IA

Els aliments i la seva preparació han estat objecte de moltes recerques al llarg del temps. Recentment han aparegut dos estudis que ens porten, d’una banda, milers d’anys enrere i, de l’altra, cap a un futur més o menys proper.

Comencem pel viatge enrere i anem fins a l’època en què encara vivien els neandertals. Què menjaven? Se sap que practicaven la caça major, però es creu que també devien menjar ocells. El problema per demostrar aquesta darrera possibilitat és que els animals tan petits, i més si han estat cuinats, deixen pocs rastres arqueològics.

Per això, tres investigadores han provat de cuinar com els neandertals. Es tracta de Mariana Nabais, de l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) i de la Universitat Rovira i Virgili, Anna Rufà, de les Universitats de l’Algarve i de Bordeus, i Marina Igreja, de la Universitat de Lisboa que han publicat el seu estudi a Frontiers in Environmental Archaeology sota el títol “Experimental replication of early human behaviour in bird preparation: a pilot-study focusing on bone surface modification and breakage paterns”.

Les tres científiques van recollir cinc ocells salvatges que havien mort per causes naturals en un centre de rehabilitació: dos corbs carronyers, dues tórtores i un colom, que són semblants a les espècies que menjaven els neandertals. També varen seleccionar mètodes de cuina mitjançant proves arqueològiques i dades etnogràfiques, tal com s’explica a l’article “Cuina com un neandertal: els científics intenten replicar mètodes antics de carnisseria per entendre com els neandertals menjaven els ocells” del web de l’IPHES.

Així, els varen desplomar a mà. Dos exemplars, un corb i el colom, els van treure la pell i els van esquarterar en cru amb eines de sílex. Els altres tres restants els van rostir sobre brases calentes i després els van preparar com el corb i el colom en cru, cosa que va resultar més fàcil que fer-ho en cru. Tot i així, per cuinar-los van haver de mantenir una temperatura constant i controlar acuradament la durada de la cocció.

Un cop netejats i assecats els ossos, els varen examinar al microscopi per detectar marques, trencaments i cremades. I varen veure que en alguns casos els talls amb les eines de sílex deixaven marques similars a les dels ocells trobats en jaciments arqueològics. També van comprovar que els ossos dels ocells rostits eren més trencadissos.

Una de les conclusions a la qual van arribar és que el rostit facilita l’accés a la carn, però augmenta la fragilitat dels ossos i fa que els arqueòlegs no en puguin trobar les restes.

Les autores en els seus estudis adverteixen que la recerca s’hauria d’ampliar amb més espècies. A més, reconeixen que les condicions experimentals no poden replicar completament els contextos ambientals i culturals exactes de la vida dels neandertals.

En tot cas, la recerca és ben original i intentar cuinar com ho feien els neandertals per comprovar com quedarien les restes ha merescut l’atenció de revistes divulgatives com New Scientist i Archaelogy Magazine.

Menjar asteroides

I dels neandertals, als astronautes. Aquí ja no intentem reproduir com devia ser el passat, sinó com pot ser el futur.

Recreació d’astronautes obtenint material d’un asteroide - Imatge generada amb IA

Tres investigadors de la Western University de London (Ontario, Canadà), Eric Pilles, Richard I. Nicklin i Joshua M. Pearce, varen partir d’una obvietat: per explorar en profunditat el sistema solar, els astronautes han de dependre molt menys dels subministraments que els puguin arribar de la Terra. I se’ls va acudir que una possibilitat seria que obtinguessin aliments a partir dels hidrocarburs presents en els asteroides.

Varen comparar productes obtinguts per piròlisi i varen emetre la hipòtesi que compostos químics dels asteroides podrien ser convertits en biomassa comestible, de la qual han calculat les calories que aportaria.

El seu estudi “How we can mine asteroids for space food”, publicat a l’International Journal of Astrobiology, descriu, primer, com fer servir bacteris per trencar els plàstics després d’escalfar-los en absència d’oxigen —el que s’anomena piròlisi—, un procediment assajat per altres investigadors amb l’objectiu de reduir els residus plàstics. En canvi, aquí es tractava d’avaluar si el mateix procés podria permetre obtenir aliment.

Segons els autors, es tracta d’un exercici matemàtic que explora la quantitat de menjar que es podria obtenir així. Els seus resultats indiquen que, segons l’eficiència del procés d’extracció, de l’asteroide Bennu en sortirien entre 50 i 6.500 milions de grams de biomassa comestible. Això proporcionaria entre 570 i 15.000 milions de calories, suficients per mantenir entre 600 i 17.000 astronautes durant un any.

Però també calculen que això requeriria entre 5.000 i 160.000 tones de material de l’asteroide. Potser per això conclouen, prudentment, que si bé aquest mètode és prometedor “es requereix més treball en diverses àrees substancials”. I una de les primeres coses a solucionar és com poden capturar un asteroide, cosa més complicada que la captura d’ocells per part dels neandertals.