La revolució del carboni blau: explotació del plàncton per combatre les emissions de CO₂

A mesura que el nostre planeta fa front als impactes creixents del canvi climàtic, la recerca de solucions efectives mai ha estat més urgent. Enmig de la infinitat d'estratègies que s'estan explorant, una via en particular està cridant l'atenció: el carboni blau (blue carbon). Aquest concepte destaca el paper fonamental que tenen els ecosistemes oceànics i costaners en la captura i emmagatzematge del diòxid de carboni (CO₂) atmosfèric, mitigant així el canvi climàtic. Aprofundint en la ciència que hi ha darrere del carboni blau i entenent-ne el potencial, podem apreciar l'oceà com a més que una font de bellesa i biodiversitat; també és un aliat essencial en la nostra lluita contra l'escalfament global.

El carboni blau es refereix al carboni capturat pels ecosistemes costaners i marins del món, inclosos els manglars, les maresmes, les herbes marines i la gran extensió de l'oceà obert. Aquests ecosistemes són increïblement eficients per segrestar carboni, sovint superant els boscos terrestres per àrea. Mitjançant la fotosíntesi, les plantes marines i les microalgues planctòniques absorbeixen el CO₂ de l'atmosfera i el converteixen en matèria orgànica. Quan aquests organismes moren o entren a la xarxa tròfica i, finalment, s'enfonsen fora de la zona fòtica, els seus residus rics en carboni s'enterren al sediment, sovint romanent tancats durant segles o fins i tot mil·lennis. Recordeu la bomba biològica.

Aleshores, per què no donar un impuls al plàncton i augmentar l'eficiència d'aquest procés per mitigar el canvi climàtic? En aquest sentit, una estratègia innovadora que ha despertat un interès important és l'ús comercial del plàncton per segrestar carboni de l'atmosfera. En altres paraules, podem ajudar l'oceà a acumular més carboni blau mitjançant mitjans artificials. Aprofitar aquest procés natural a escala comercial sembla prometedor, però és essencial examinar acuradament les dimensions científiques, ambientals i socioeconòmiques abans de submergir-se de cap. En altres paraules, serà tan net i sense riscos com es suggereix? A veure.

Un mètode per aprofitar el poder del plàncton és la fertilització amb ferro. Uns investigadors van descobrir que en alguns ecosistemes grans, la producció de fitoplàncton estava limitada no pels nutrients habituals, nitrogen i fòsfor, sinó pel ferro. Per tant, per què no afegir ferro a l'aigua per produir creixements massius d’algues artificials? De fet, el ferro actua com un nutrient vital, provocant grans creixements de fitoplàncton que absorbeixen més CO₂. Tot i que alguns (no tots) els primers estudis han demostrat ser prometedors, hi ha preocupacions ecològiques molt, molt greus. La fertilització amb ferro a gran escala podria alterar els ecosistemes marins, donant lloc a creixements massius d'algues nocives que esgoten l'oxigen o produeixen toxines. Aquestes interrupcions podrien afectar la biodiversitat marina i provocar el col·lapse de la pesca local, posant en perill la seguretat alimentària i els mitjans de vida. A més, l'eficàcia a llarg termini de la fertilització amb ferro encara està sota escrutini. Algunes proves suggereixen que gran part del carboni absorbit pel plàncton podria no enfonsar-se prou a l'oceà per romandre segrestat durant llargs períodes. En canvi, podria tornar a l'atmosfera, disminuint l'eficàcia de l'estratègia. A més, la logística de distribució del ferro a través de grans extensions oceàniques i el seguiment dels seus impactes presenta reptes importants. També hi ha el risc d'alliberar altres gasos d'efecte hivernacle com el metà durant la descomposició de la matèria orgànica, potencialment contrarestar els beneficis.

Fertilització de l'oceà. Imatge generada amb IA. Albert Calbet.

El cultiu directe de fitoplàncton ofereix un altre enfocament interessant. Això implica fer créixer el plàncton en entorns controlats com bioreactors o zones oceàniques designades. Mitjançant l'optimització de les condicions de creixement, aquests sistemes tenen com a objectiu maximitzar l'absorció de CO₂. La biomassa de plàncton collida es pot utilitzar en diversos productes comercials, com ara biocombustibles o pinsos per a animals, o segresta en ambients d'aigües profundes. Tanmateix, aquest mètode no està exempt de problemes. Mantenir les condicions òptimes per al creixement del plàncton a gran escala és tècnicament exigent i consumeix molta energia, possiblement compensant alguns beneficis ambientals. La viabilitat econòmica del cultiu directe depèn de la demanda del mercat de productes derivats i de la disponibilitat de subvencions o crèdits de carboni. Desenvolupar la infraestructura necessària és car, i sense forts incentius financers, les empreses podrien tenir dificultats per obtenir beneficis. També entren en joc les consideracions ètiques; manipular els sistemes naturals per obtenir beneficis comercials requereix un acurat equilibri entre innovació i integritat ecològica. Garantir que les operacions no danyin els ecosistemes marins requereix un seguiment rigorós i una planificació atenta.

L'aflorament artificial és un altre mètode proposat per millorar el creixement del plàncton per al segrest de carboni. Aquesta tècnica consisteix a bombejar aigües profundes riques en nutrients a la superfície de l'oceà, promovent així els creixements del fitoplàncton i augmentant la productivitat primària imitant els processos naturals de surgència. Tanmateix, l'impacte d'aquest mètode en els ecosistemes marins és complex i no s'entén del tot. Tot i que pot augmentar la productivitat, també pot alterar la distribució de les espècies i crear conseqüències ecològiques imprevistes. Per posar-ho en perspectiva, abocaries tones d'adobs en un bosc per augmentar-ne la productivitat? Sovint, oblidem que els ecosistemes de l'oceà, al igual que els terrestres, han estat finament equilibrats i ajustats per la selecció natural durant milions d'anys. Més enllà dels evidents problemes ecològics, el consum d'energia també és un factor crític per a l'aflorament artificial. Si l'energia necessària per bombejar aigües profundes a la superfície prové de combustibles fòssils, podria negar els beneficis de segrest de carboni. A més, l'estabilitat del carboni segrestat pel creixement del plàncton induït artificialment segueix sent incerta.

Bioreactor. Imatge generada amb IA. Albert Calbet.

Des d'una perspectiva socioeconòmica, l'ús comercial del plàncton per al segrest de carboni presenta tant oportunitats com reptes. El desenvolupament i el desplegament de tecnologies per al cultiu i el segrest de plàncton és costós. La viabilitat econòmica depèn de la demanda del mercat, les subvencions i els crèdits de carboni, la qual cosa penso especialment que és una aberració. La compra de crèdits "blaus" per permetre que una empresa contamini s'hauria de prohibir absolutament. No obstant això, les empreses han de navegar per aquestes variables per garantir la rendibilitat. Les indústries basades en el plàncton podrien estimular el creixement econòmic i crear llocs de treball, especialment a les comunitats costaneres. Tanmateix, és crucial implicar els actors locals i garantir una distribució equitativa dels beneficis. La comunicació i la participació de la comunitat són clau per obtenir el suport públic i evitar conflictes. Però, les consideracions ètiques més importants relacionades amb la manipulació dels sistemes naturals per obtenir beneficis comercials requereixen un enfocament reflexiu i inclusiu.

En resum, per avançar de manera responsable amb l'ús comercial del plàncton per al segrest de carboni, és imprescindible adoptar el principi de precaució, dur a terme una investigació científica exhaustiva i establir marcs reguladors sòlids. La col·laboració entre científics, responsables polítics, líders de la indústria i la societat civil és essencial per garantir la sostenibilitat ambiental, la viabilitat econòmica i la justícia social. Procedir amb extrema precaució i fomentar el diàleg interdisciplinari ens permetrà aprofitar el potencial del plàncton, contribuint de manera significativa a la lluita contra el canvi climàtic i alhora preservar la salut i la resiliència dels nostres oceans per a les generacions futures.