La sequera de 1640 a Barcelona i el paral·lelisme amb l'actualitat.

Hem sentit diverses vegades que la sequera actual era la pitjor sequera a la que ens enfrontàvem, i que no teníem precedents des que hi ha dades instrumentals.

Tècnicament, aquesta afirmació és certa, ja que dades diàries de l'estat dels embassaments de forma sistemàtica apareixen a partir de llur construcció, és a dir, durant les dècades del anys 60 (Sau i Susqueda); la dels 70 a la Muga (Darnius-Boadella), i al Llobregat (La Baells i Sant Ponç; la Llosa del Cavall entra en funcionament al final dels 90). De fet, l'inici del registre de dades sistemàtic i instrumental del cabals dels rius a Catalunya es pot establir al 1912, i la primera estació fou la del Cardener a Cardona.

Però tot i això, i malgrat semblar un perídoe llarg, és clarament insuficient per conèixer la variabilitat climàtica a la qual ens sotmet la natura. I és que la riquesa documental dels arxius eclesiàstics o civils han permès reconstruir l'evolució de la nostra climatologia durant períodes històrics. En aquell moment no existia un registre continuat de dades, però si que existien registres de les decisions i de les actuacions de l'administració o de l'església per fer front a situacions extremes de riuada o sequera (Veure bibliografia al final del post).

Ha estat d'aquesta manera que hem conegut que una de les pitjors sequeres que va assolar la ciutat de Barcelona es va produir entre els anys 1620 i 1650 com destaquen els autors de l'artcle (Gorostiza et al. 2021).

Les mesures preses per l'administració de la ciutat del s XVII (El COnsell de Cent), es basaven en augmentar la disponibilitat d'aigua per abastir la població de fonts per al consum domèstic. Mentre al segle XVII les opcions es basaven en perforar nous pous al pla de barcelona o excavar mines d'aigua al peu de la serra de Collserola per augmentar la dotació del recurs, l'administració en la sequera actual està augmentant el recurs hídric mitjançant la construcció de plantes dessalinitzadores o bé reciclar l'aigua ja consumida per a dotar-la de nous usos. És clar que hi ha diferències, al segle XVII BArcelona coptava amb 140.000 habitants i en l'actualitat l'administració ha de garantir el subministrament d'aigua a 5,5 milions de persones que habiten a BArcelona i a tota l'àrea metropolitana. També és interessant conèixer que el Consell de Cent va portar vaixells amb gra, no pas amb aigua, però si que va portar aliments atès que escasejaven i produien una fort malestar social. Enguany es proposava portar aigua en vaixells per suplicr-ne la manca del recurs. Malgrat el gra arribava, la manca d'aigua feia inviable mpure els molins, i per tant, es van haver de buscar fonts d'energia alternatives, com el vent, pero aconseguir moure els molins i obtenir la farina. és també en aquest perídoe que s'esperona el coneixement i el recull de tota la inforamció possible sobre les conduccions hidràuliques i les fonts que abasteixen la ciutat per a poder "gestioanr" el recurs amb coneixement i de forma més "àgil". Els autors revelen l'existència del Llibre de les Fonts, de....Sossies, i que va descriure i il·lustrar la xarxa dabastament d'aigua de la BArcelona del segle XVII. Aquest document, consideren els autors, -es un dels documents civils mé simportants del segle XVII i més per la quantitat i detall de la informació.

Però el fet és el mateix, al final estem augmentant el recurs hídric. El segle XX es va caracteritzar per construir embassaments per emmagatzemar l'aigua i en el Segle XXI hem de apostar per la diversificació de l'origen del recurs hídric i no dependre'n dels anomenats recursos conveniconals (rius i pous) i desplegar la tecnologia de la dessalació, i sobretot de la reutilització.

La situacio de la BArcelona del 1640 era dramàtica i això va propiciar revoltes per manca d'aliments i manca de fam. L'administració treballava per augmentar els recursos hídrics i també aportar aliments, així com produir documents tècnics per a millorar i perpeturar el coneixement.

L'administració actual treballa de forma semblant, augmentant sobretot la quantitat de recurs disponible mitjançant la tecnologia que està domininant el segle XXI, la dessalació i la regeneració d'aigua, però cal que tinguin en compte que els episodis de la història ens poden ensenyar lliçons, i és el fet de mirar les sequeres més enllà de les dades instrumentals i que tinguin en compte que han estat pìtjors en durada i magnitud.