Leònids

Dibuix de la gran tempesta dels Leònids del 1833

Ens remuntem a la matinada del 13 de novembre de 1833, quan milers de persones de l’est d’Amèrica del Nord van contemplar un espectacle que semblava impossible. El cel era travessat per una pluja incessant de llums, amb desenes de meteors apareixent cada segon. Alguns testimonis ho van descriure com una autèntica tempesta d’estels fugaços, tan intensa que molts van pensar que passava alguna cosa extraordinària al cel. Aquella nit, coneguda com la gran tempesta dels Leònids, va marcar un abans i un després en la manera d’estudiar aquests fenòmens. 

Més d’un segle després, el 17 de novembre de 1966, el cel va tornar a oferir un espectacle monumental. A l’oest dels Estats Units els meteors van arribar a aparèixer a un ritme de desenes per segon durant uns vint minuts, amb la sensació que “plovien estels”. Aquest novembre farà exactament seixanta anys d’aquella tempesta, una de les més espectaculars registrades en època moderna. 

Però, què provoca aquestes pluges tan extremes? Els Leònids són simples fragments de pols i material deixats pel cometa 55P/Tempel-Tuttle al llarg de la seva òrbita. Cada any, durant el mes de novembre, la Terra travessa aquesta òrbita i un munt de partícules entren a gran velocitat a l’atmosfera desintegrant-se i generant els meteors. Però no és cada any que tenim aquesta alta intensitat, el cometa completa una volta al Sol cada 33 anys i normalment, en els anys posteriors al seu pas, la quantitat de pols que la Terra intercepta és més gran i pot donar lloc als fenòmens extrems.

Durant segles, l’origen dels estels fugaços va ser un misteri. Després de l’espectacle del 1833, diversos investigadors van començar a estudiar la direcció aparent dels meteors. Van descobrir que semblaven provenir d’un mateix punt del cel, situat a la constel·lació del Lleó: d’aquí el nom de Leònids. Avui sabem que és un efecte de perspectiva, semblant al que experimentem quan mirem unes vies de tren que semblen convergir a l’horitzó. 

I com seran els Leònids del 2026? Doncs seran visibles i amb el màxim d’activitat prevista al voltant de la nit del 17 al 18 de novembre. No s’espera una tempesta com les del passat, sinó una pluja molt més modesta, d’uns quinze meteors per hora en condicions ideals. Per observar-les no cal telescopi ni cap instrument: només un indret fosc, paciència, roba d’abric i deixar que els ulls s’adaptin a la foscor. 

Sabies que…?

Després de la tempesta del 1833, el professor i astrònom Denison Olmsted va publicar una crida als diaris perquè els lectors li enviessin les seves observacions: a quina hora havien vist els meteors, cap a on es movien i com apareixien al cel. Va rebre testimonis de llocs molt allunyats i els va poder comparar per intentar entendre el fenomen. Avui en diríem ciència ciutadana: moltes persones, sense ser científiques professionals, ajudant en la recerca científica.

Nota: La versió inicial d’aquest article va ser publicada al suplement “Lectura” del diari Segre l'1 de novembre de 2026.