Les llàgrimes de Sant Llorenç i l'univers transitori

En aquesta època de l’any, la Terra és en un punt en què la seva òrbita es creua amb la del Swift-Tuttle, un cometa amb un nucli rocós d’uns 25 km de diàmetre. L’òrbita d’aquest cometa és el·líptica com la dels planetes, però molt més gran i estirada. En un extrem, quan és més a prop del Sol, passa a tocar de l’òrbita de la Terra, però en l’altre extrem arriba gairebé tres cops més lluny que l’òrbita d’Urà, el planeta més llunyà del Sol. Triga 133 anys a recórrer tota aquesta òrbita, l’últim cop que ens va passar a prop va ser l’any 1992, i per tant no hi tornarà fins al 2126.

A les òrbites d’aquests cometes, aquestes carreteres per on passen mentre giren al voltant del Sol, hi ha un munt de petites roques, sorra, pols i partícules que es desprenen, primer formant part del que anomenem la cua, i que després segueixen vagant dins la mateixa trajectòria. Doncs bé, com deia, aquests dies la Terra passarà a prop d’aquesta òrbita i aquests objectes que vaguen tranquil·lament s'hi veuran atrets i s’aniran desintegrant, cremant i desfent mentre freguen amb l’aire de l’atmosfera. Veurem una pluja de meteors al cel que aquest any tindrà un màxim la nit de dissabte 12 d’agost, i a la qual se li dona el nom de llàgrimes de Sant Llorenç, tot i que el dia del sant és el dia 10.

Ara que potser hi estarem més pendents, és un bon moment per reflexionar sobre l’univers transitori, el que canvia, el que no hi era i ara hi és, o el que ja no hi serà, en escales de temps humanes. Tot això en contraposició a l’univers estàtic, el que no canvia o més aviat el que triga milions d’anys a canviar, que sempre ha estat allà i que fins i tot els nostres avantpassats (des del neolític poc ha canviat) van veure igual que nosaltres.

Cada nit, diversos telescopis d’arreu del planeta observen el cel per descobrir-hi canvis. Punts de llum nous que resulten d’explosions estel·lars, estrelles que han dit prou. O més aviat, que la física que ens governa a tots per igual, humans, però també cossos celestes, ha determinat que ja no era estable que l’estrella estigués en aquesta configuració d’equilibri, i que, per tant, era hora de repartir el material sintetitzat a l’interior pel medi interestel·lar.

Figura 1: Imatge d’una supernova descoberta pel Zwicky Transient Factory (ZTF) a través del broker Alerce. La imatge de l’esquerra és la més recent, obtinguda l’última nit d’observació. La del mig és la imatge de referència aconseguida de la suma de moltes imatges anteriors. La de la dreta és la resta de les dues, on es veu clarament un punt al centre que representa la supernova que no hi era i ara hi és.

Cada nit amb aquests telescopis relativament petits d’un o dos metres de diàmetre, descobrim centenars d’aquestes explosions, totes al conglomerat de 100.000 galàxies, que representaria l’àrea metropolitana de la qual forma part la Via Làctia, el Supercúmul de Laniakea, del hawaià lani, que significa ‘cel’, i ākea, que vol dir 'incommensurable'.

Però això només és un petit racó de l’univers visible. L’any vinent, a l’Observatori Vera Rubin, a Xile, començarem una cerca de transients amb un telescopi de 8 m de diàmetre, que ens permetrà descobrir noves explosions molt més llunyanes.

Es preveuen cent mil deteccions cada nit... i és que d’això tracta l’univers transitori: uns focs artificials a càmera lenta, mil i una fogueres de Sant Joan enmig d’aquest cosmos assenyat i ordenat per les lleis de la física. I aquí som nosaltres per gaudir de l’espectacle, i parar atenció a la veu còsmica de l’univers, aquest únic vers del qual formem part.

Representació de la instal·lació de l’Observatori Rubin i el telescopi de calibratge que s’utilitzarà per controlar l’atmosfera a dalt del Cerro Pachón a Xile - Crèdit: Observatori Rubin/NSF/AURA

(Emès al programa No ho sé de RAC1, el dia 11 d’agost de 2023. Podeu escoltar la meva intervenció, que comença al minuts 27:25, en aquest enllaç).