Minories i marginats a l'edat mitjana

La marginació com a concepte, referit a uns grups als quals Le Goff anomenarà els exclosos per trobar-se al marge de la societat, inclou el grup de persones que la societat mateixa margina en alguna de les seues facetes, però també aquelles altres que estan excloses de la societat i que en funcionen al marge.

No obstant això, el dels marginats no es tracta d'un grup homogeni, perquè no totes les persones que es troben en l'àmbit de la marginació compten amb els mateixos mitjans, ni és igual la valoració social que sobre ells tenen els seus contemporanis, ni tan sols el camí que han recorregut fins a aconseguir-la, és per a tots igual, i el principal, no tots els integrants d'este grup compten amb les mateixes possibilitats per poder eixir d'esta situació.

Els marginats no apareixen explícitament en els documents medievals, excepte en els arxius de la repressió. Això no obstant, el marginat està present en la vida de les societats medievals com a resultat de la negació individual, o de grup de l'ordre dominant, de les normes acceptades de convivència i de les regles i lleis vigents.

La gamma d'esta diferenciació és rica, tant pel que fa a les distintes activitats o categories, com en referència al grau de separació respecte a la societat. Les condicions polítiques, socials, econòmiques, ideològiques, etc., així com les catàstrofes naturals, poden acostar determinades persones a situacions emmarcables dins de la marginalitat. De la mateixa manera, en l'àmbit particular, esdeveniments que ocorren en el dia a dia de cada individu poden portar-lo d'una posició més o menys privilegiada a un dels escalons de la marginació, com pot ser la pobresa.

Però, cal fer una distinció entre el que serien els marginats i les minories. Estes últimes estarien dins de la marginació degut especialment a la religió que professen, a les formes de vida que les fa diferents de la resta de la societat, que les engloba però no les assimila. Sempre que ens aproximem a les minories cal tindre en compte l'existència de dos grups, el dominant i el sotmés.

Els marginats per la religió

Per a jueus, mudèjars i moriscos, el motiu fonamental de la seua diferenciació és la seua religió. La convivència d'estes minories amb la resta de la societat presenta etapes de major o menor tolerància depenent de les circumstàncies que es donen en cada moment: la importància que tinga la majoria dominant, la consciència de marginat (o no marginat) que tinga el grup minoritari, la situació de bonança o de retrocés econòmic que es viu, etc.

Açò respecte al rebuig del poble en general, però també hi ha una marginació exercida des de l'estat. La comunitat jueva és una minoria religiosa, no ètnica, instal·lada en el seu territori, en juxtaposició amb la societat cristiana, que constituïa, exclusivament, la legitimitat. Encara així, per a ells no sols s'aplica el motiu religiós com a raó d'exclusió, sinó que també s'introduïxen causes d'índole política, social, econòmica i ideològica.

Quan es va tractar de solucionar, per mitjà de l'expulsió del 1492, el que per a alguns era “la solució final”, va aparéixer un nou problema, el dels conversos a Espanya.

Els marginats per l'ètnia

Els gitanos formen un grup ètnic distint, una minoria més, inclosa dins de la societat, però mai assimilada per ella. Els grups gitanos s'extrapolen als territoris perquè van estenent la seua forma d'organització tribal, recreant el seu tipus de vida nòmada, la seua llengua, la seua dedicació a activitats relacionades amb el treball del ferro, amb el comerç de bestiar, unit al fet que en la seua cultura ocupen un lloc important les pràctiques relacionades amb la bruixeria, l'endevinació, etc., activitats estes que alçaven la por i el ressentiment entre els seus contemporanis, tant laics com eclesiàstics.

Tot això, junt amb el fet que constituïxen un grup difícil de controlar per part dels poders públics, els ha portat a crear-se una llegenda negra que els fa ser acusats moltes vegades de comportaments delictius relacionats amb el furt, la bruixeria, l'endevinació, etc.

Els marginats per la condició jurídica

Estes minories presenten una marginació respecte a alguns camps de la seua vida diària, com pot ser el jurídic, però en altres la seua consciència, les seues relacions i la seua situació econòmica no pot emmarcar-se dins d'un patró general de marginació.

El primer per nombre és el de les dones, encara que era un grup més prompte oprimit que marginat, trobant-se dins dels denominats grups perifèrics, sent vistes pels seus contemporanis com a persones disminuïdes de la seua capacitat, necessitades de protecció i, de fet, protegides, al mateix temps que oprimides en la seua pròpia condició de dona.

La seua ocupació o activitats anaven especialment enfocades a les tasques domèstiques o les relacionades amb l'atenció dels xiquets. Quant a les seues expectatives de futur, dos eren les fonamentals: el matrimoni o la professió en la fe, per la qual cosa la dona passava de la tutela del pare a la del marit o a la de Déu.

No obstant això, si investiguem més profundament, es veu que són moltes les activitats a què es dedica la dona, i el problema estaria en el poc reflex que d'açò ha quedat en la documentació.

Els xiquets es troben en una situació de tutela i protecció semblant a la de la dona. Segons la relació que tinguera amb el seu amo, patró o inclús si es trobaven sense cap tipus de tutorització, hi ha quatre grups: els xiquets i xiquetes esclaus, els aprenents, els criats i els expòsits i òrfens.

Els esclaus constituïxen un dels escalons més clars i palpables de marginació dins de la societat. Formen un col·lectiu, la majoria de les vegades anònim, però real. La seua ocupació més corrent estava relacionada amb les tasques domèstiques, la qual cosa no implica que no pogueren dedicar-se a altres treballs relacionats amb l'agricultura, l'artesania, etc. No participen de la societat, però sí que li són útils.

Els marginats pel seu nivell econòmic

La pobresa és l'estat en què es troba una persona que no té els mitjans mínims, variables segons les èpoques, necessaris per a la seguretat i la dignitat de l'existència. No es tracta d'un grup uniforme, sinó que dins d'este hi ha diferents graus. Hi ha factors externs a l'ésser humà que marquen un camí directe cap a la pobresa com són les catàstrofes naturals, que propicien que persones amb recursos limitats patisquen situacions d'indigència; períodes de fam canina, d'epidèmies, d'enfrontaments bèl·lics, etc. A estes causes cal afegir-ne d'altres d'intrínseques a l'ésser humà, bé derivades d'una deficiència física o d'una situació social desprotegida, com són la vellesa, la invalidesa, la malaltia, la viudetat, l'orfandat, etc.

Durant l'edat mitjana la pobresa tenia dos tipus de consideracions, una positiva quan es tracta d'una pobresa voluntària, que queda sacralitzada, i una altra negativa o pejorativa, dirigida al captaire, vist com un mal exemple, que perd el seu caràcter familiar i consentit, per convertir-se en un ésser anònim i perillós, generador potencial d'epidèmies, de revoltes, de vicis, a la qual cosa cal afegir que són una càrrega social, un paràsit.

Grups marginats per la seua pròpia condició

En primer lloc tenim els exiliats. L'exili significa viure fora de la pròpia terra, fora dels confins de la pàtria. La condició natural és viure en el territori d'origen, on les tombes dels pares constituïxen la continuïtat, i viure en l'àmbit d'una continuïtat d'acostats, unida pels vincles de parentiu i pels ambientals, per la qual cosa tot aquell que no complix este precepte s'ix del concepte de normalitat dels seus contemporanis i s'arriscar a la marginació. Quan una persona és exiliada per decisió d'una comunitat, disposició d'una llei o la sentència d'un tribunal, l'exiliat és un desterrat, expulsat d'una comunitat.

Estarien també els excomunicats, que són els individus que han sigut expulsats per l'Església del si de la comunitat cristiana. El fet de ser exclòs de la comunitat, els seus ritus i llocs de culte feien que l'excomunicat quedara al marge de la seua societat.

Grups marginats per la seua professió

En l'edat mitjana hi havia una sèrie d'activitats que per llei o per la consciència social són considerades “deshonestes” o “indignes”. Els seus practicants eren titlats d'indignes.

Els artistes i joglars van ser considerats portadors del mal i aliats del diable, i són constantment condemnats pels membres de l'Església, com a sant Agustí i sant Tomàs. Estaven al marge de la societat en funció de la seua forma de vida real, perquè encara que els podies trobar a les corts, o inclús agremiats en algunes ciutats, també n'hi havia que seguien una manera de vida nòmada, la qual cosa els feia ser identificats com a vagabunds. La desconfiança ideològica de l'Església, que considerava que perjudicaven el seu monopoli cultural, així com tota una tradició difamatòria que pesava sobre estos oficis van trobar la seua justificació per a la marginació en el seu estil de vida no estable.

La guerra afavorix un procés de marginació molt important, en crear possibilitats d'existència fora de l'estil de vida normal dels llauradors i artesans. A més, entre el servici militar i el bandidatge no hi havia gran diferència.

També, la condemna social i moral que requeia sobre les prostitutes i, com a conseqüència d'això, la seua exclusió social eren fets que es donaven per descomptats. Contrasten radicalment amb l'ordre social, quan romanen fora de l'àmbit familiar. La prostitució es veu com el reflex negatiu de la relació matrimonial.

Grups marginats per malaltia

Alguns problemes propis del cos determinaven els efectes “marginadors” de la malaltia i la condició social dels malalts. En l'edat mitjana pel que fa als malalts veiem una ambivalència d'actituds, una mescla entre compassió i marginació. La malaltia té un efecte socialment degradant, almenys en el sentit que produïx una identificació de la malaltia amb la misèria.

Els leprosos, que tant l'Església com les institucions polítiques actuaven de comú acord a fi de separar-los totalment de la resta de la societat, gaudien, tanmateix, de l'auxili de la societat. Les leproseries estan fora dels centres habitats i el seu pas ha de ser avisat amb una carraca o campaneta. L'opinió pública els mira amb temor, i també amb odi. Els atribuïx desenfrenament sexual i són sospitosos de tramar plans criminals contra la societat dels sans.

Epíleg

En finalitzar l'edat mitjana el problema dels marginats no desapareix, sinó que es prolonga, el que sí que varia és l'actitud dels que feien este tipus de pràctiques, de manera que si en l'edat mitjana hi ha un cert sentiment de consentiment, de certa naturalitat cap a ells, a l'edat moderna la incomprensió és major.