TEMES

Nissaga Flàvia en femení

A finals de l’any 69 dC, un cop conclòs el llinatge dels julioclaudis i després d’un període d'inestabilitat política i guerres civils, es va instaurar al capdavant del govern de Roma la nissaga Flàvia, que va governar de manera continuada durant el període 69-96 dC.

Amb Vespacià (Vespasianus), el primer dels emperadors flavis, es va produir un canvi de Princeps i de nissaga. Un homo nouus (primer de la família amb càrrec polític rellevant) es convertia en el nou emperador, amb un origen provincià del qual mai va renegar. El seu cursus honorum (carrera política) va ser impecable i va assolir el comandament de l'Imperi, amb una bona estratègia d'aliances i suports politicomilitars que el van catapultar al cim del poder. Va dur a terme una política assenyada i realista, així com una bona gestió dels recursos, que va mantenir amb solidesa i coherència. Aquestes virtuts van assegurar l’estabilitat a Roma. En iniciar el seu mandat, va associar al poder als seus dos fills: Tit (Titus) i Domicià (Domitianus), que el van succeir a la seva mort, respectivament. En aquest context, els flavis van engegar la seva propaganda institucional i, en aquest punt, és on interessa posar llum sobre les flàvies.

Qui eren les flàvies?

Diferents fonts primàries ens apropen a les flàvies[1]. Pel que fa a les fonts literàries, autors clàssics com Suetoni (Suetonius) o Cassi Dió (Cassius Dīo) les presenten de manera tangencial i en destaquen un retrat de comportament i, fins i tot, una valoració pública que no està exempta de judicis misògins corresponents al context social i històric del moment. De tota manera, són fonts valuoses, perquè permeten identificar-les i contextualitzar-les. Són un total d’onze les dones relacionades amb els flavis amb diferents vincles: consanguini, matrimonial o de concubinat. No van ser un grup homogeni, perquè cadascuna d'elles va tenir una visibilitat i un pes dins de la família d’intensitat variable, segons la seva pervivència, el vincle o la representació assumida.

generaoogia_flavia.jpg

L'arbre genealògic mostra les flàvies amb un vincle de consanguinitat o matrimonial, però va haver-hi altres dones en la vida dels flavis: les concubines. En són dues les conegudes: Antònia Cenis (Antonia Caenis) i Júlia Berenice (Iulia Berenice). Dones excloses de la imatge oficial de les emissions de moneda conegudes fins ara, tot i que sí que van quedar reflectides en els textos literaris.

Suetoni ens explica que quan Vespacià va assolir el Principat era vidu de Flàvia Domitil·la (Flavia Domitilla), mare dels seus fills. Antònia Cenis va ser la seva concubina. Era lliberta i havia exercit com a secretària d'Antònia la Menor (Antonia Minor), mare de l'emperador Claudi (Claudius). Va mantenir amb l’emperador una relació de facto fins a la mort. D’altra banda, Júlia Berenice, que era jueva i filla d’Agripa I, va ser concubina de Tit. Destaca el seu paper en les accions que els flavis van dur a terme en la pacificació de Judea. Pare i fill gran van mantenir amb aquestes dues dones una relació sine affectio maritalis (unió estable no matrimonial). Les dues eren dones influents i van contribuir al desenvolupament del cursus honorum de pare i fill, atès que van vehicular i facilitar suports polítics determinants en l’ascens dels flavis. Un autèntic poder a l’ombra.

Propaganda política en femení

Una de les altres fonts primàries per al coneixement de les flàvies són les monedes. L'emissió de moneda es produeix quan una comunitat política n’ordena l’encunyació amb un seguit de característiques concretes. D'aquesta manera, s'estableix una relació directa entre el dret d'encunyació i la comunitat política que n’ordena l’emissió.

La moneda ens disposa a observar i llegir un missatge que ens arriba directament des de la comunitat política que n’ordena l’encunyació. A l'Imperi romà, la seva funció va ser fonamental per a la transmissió de missatges polítics. Amb el pas de la República a l'Imperi, la utilització de programes iconogràfics en l’amonedament imperial garantien la difusió per tot el territori de la política i dels valors del Princeps. És per això que la iconografia i les llegendes copsaven la intencionalitat propagandística de l'autoritat governant. La propaganda institucional mitjançant les imatges va ser una estratègia iniciada i explotada per l'emperador Cèsar August (Caesar Augustus) i seguida per la resta d’emperadors de l’Alt Imperi.

En la societat patriarcal romana del moment la imatge de les dones de la Domus Augustae tenia un paper important en el discurs iconogràfic de les emissions de moneda. La construcció social de la feminitat, que s’establia des del missatge institucionalitzat, les atorgava un paper estereotipat i vinculat al rol de l’ideal femení virtuós d’esposa o de mare. Eren les portadores del llinatge dels Princeps i evocaven la continuïtat de la nissaga. Representaven, vehiculaven i reforçaven el poder institucional i els valors religiosos. Van assumir els valors socials i cívics i, al seu torn, projectaven la seva figura més enllà dels murs de la Domus Augustae.

Centrant-nos en les emissions de moneda dels flavis, en el període inicial, Vespasià no va emetre moneda amb la imatge de les dones de la família, ja que havia associat immediatament al poder els seus dos fills en accedir-hi. Una interpretació d'aquest fet ha estat que la seva política d’amonedament va seguir tradicions republicanes, que tendien a excloure la imatge de la dona en l'encunyació de moneda.

Durant el mandat de Tit, va haver-hi un viratge en la política d’amonedament, amb la incorporació en els tipus monetaris encunyats a la seca de Roma de la imatge de tres flàvies: Flàvia Domitil·la, Júlia Flàvia Tit (Iulia Flavia Titi) i Domícia Longina (Domitia Longina). Aquest gir pot interpretar-se com la necessitat de projectar una imatge social d'estirp, per la qual cosa calia incloure la imatge de les flàvies en les emissions de moneda com a garants de la transmissió del poder imperial. Aquesta política d’amonedament va tenir continuïtat durant el mandat de Domicià, que va incorporar la connotació divina de la seva nissaga en les encunyacions.

La narrativa visual de les monedes servia per projectar un missatge de bon govern. Existia una relació directa entre la iconografia, les llegendes i l’essència de la seva política i de govern. Van emetre moneda amb la imatge de les flàvies relacionades amb els valors tradicionals romans com la Pax o la Pietas. En el programa oficial numismàtic de la Domus Augustae, també van ser assimilades a la Fortuna, Salus o Concordia, entre d’altres, per transmetre un missatge propagandístic que contribuïa a l’enfortiment de la nova nissaga en l’imaginari social, per la qual cosa es va incloure l'epítet d’Augusta que les vinculava a l’emperador. Així mateix, les flàvies van ser vinculades a abstraccions de la religió romana com Ceres, Venus, Minerva, Vesta o Juno, entre d'altres, amb connotacions de culte imperial.

iulia_flavia_titi_ric_ii_54.jpg domitia_longina_ric_ii_215_0.jpg
Júlia Flàvia Tit. RIC II, 54 Domícia Longina RIC II, 215

En relació amb la divinització, l’amonedament flavi ens ofereix diferents evidències vinculades a la imatge o referència de les flàvies:

flavia_domitilla_maior_ric_153.jpg iulia_flavia_titi_ric_ii_218.jpg domitia_longia_ric_ii_213.jpg
Flàvia Domitil·la Major. RIC II, 153 Júlia Flàvia Tit. RIC II, 218 Domícia Longina. RIC II, 213

La primera correspon a l'emissió de moneda amb el nom o l’efígie d'una dona anomenada Flàvia Domitil·la i la seva evocació, in memoriam. Tot i que existeix controvèrsia en l'atribució d’aquesta moneda, adquireix especial consistència en disposar de l'evidència epigràfica (CIL, VI, 8/2, 40452), que evoca la divinització d’una Flàvia Domitil·la. En aquest sentit, existeix la tesi d’atribuir l’homenatge pòstum d’aquesta Flàvia Domitil·la a l'esposa de Vespasià i mare de dos emperadors: Tit i Domicià. En incloure la mare en el programa iconogràfic, es reforçava la imatge dinàstica ja que s'homenatjava públicament els seus orígens femenins.

La segona pertany a Júlia Flàvia Tit representada amb el motiu iconogràfic del gall d’indi. Una imatge nova en l’amonedament. Era un animal vinculat a la deessa Juno, que la nissaga Flàvia va adoptar per a la seva projecció divina. En aquest cas, les llegendes de l’anvers IULIA AUGUSTA i del revers DIVI TITI FILIA vinculen la figura de Júlia Flàvia Tit al cult imperial i al seu pare, l’emperador divinitzat Tit Flavi, mitjançant l’epítet d’Augusta, un títol que li va ser atorgat en vida del seu pare.

La tercera evidència s’expressa amb l’emissió de moneda que mostra la divinització en vida de Domícia Longina, que va ser honrada com a mare d'un déu (divus). L’emperador Domicià va ordenar l’encunyació de moneda amb la representació de la seva esposa i el seu fill difunt. Sembla que l’últim flavi segueix el model utilitzat per Neró (Nero Claudius), que va honrar Popea Sabina (Poppaea Sabina) divinitzant-la com a mare d’una deessa (diva), Clàudia Octàvia (Claudia Octavia), filla difunta de l’emperador. Es dona rellevància a aquests honors que confirmen que durant el període flavi es va intensificar i fixar una projecció de la imatge de les dones de la família fonamentalment dinàstica i vinculada a la divinització, un nou gir en l’amonedament ordenada per Domicià.

Des de punt de vista iconogràfic, es va produir una evolució en la imatge femenina de la nova dinastia imperial, que es reflecteix en el nou i sofisticat pentinat de les últimes flàvies. El nou estil manté la fila de rínxols simètrics i cua nuada al clatell, però evoluciona cap a un complicat serrell de rínxols molt marcat i elevat sobre el front que s’alterna, a la part posterior, amb un recollit de trenes sobre el coll o un complicat monyo a la part superior del clatell i una alta diadema.

Aquesta nova imatge es planteja com una ruptura estilística adoptada per Júlia Flàvia Tit i Domícia Longina, que les identifica i diferencia, a més d’aconseguir una imatge pròpia, innovadora i característica. El nou estil va marcar una tendència estètica que, fins i tot, va arribar a les províncies hispàniques. Com a testimoniatge es disposa de les representacions escultòriques trobades a EmporionClunia o Aurgi.

Recapitulem

Quan estem davant d’una moneda imperial romana ens situem directament en l’antiguitat, atès que el seu missatge ens arriba sense intermediaris. De totes les perspectives des de les quals es pot analitzar la moneda, la iconografia és la que presenta la conjugació entre el caràcter visual i el missatge de les seves llegendes. Aquest aliatge es va aprofitar per transmetre valors, promocionar idees i fer arribar a la població el missatge institucional de l'emperador. Tot això expressat en un suport on convergeixen en un mínim espai la màxima informació i la simbologia associada. Els missatges explícits de la moneda van facilitar la difusió de la propaganda imperial per tot el territori.

Durant l’Alt Imperi i en el cas de les dones de la Domus Imperatoria, l’emissió de moneda fa palès la seva presència i rellevància amb connotacions polítiques i religioses. Les va situar en el panorama públic, en assumir el paper d’agent per a la transmissió d’idees relacionades amb el poder polític i els valors religiosos, tot i que és cert que la visibilitat pública es va contextualitzar en un grup de dones vinculades al poder de Roma comandat pels homes.

La presència femenina en l’amonedament va sorgir, mantenir i es va consolidar durant el segle I dC, amb les julioclàudies i les flàvies, per accentuar-se al llarg del segle II dC, amb les emperadrius Antonines i culminar amb les poderoses emperadrius de la nissaga Severa. El patró femení establert en els inicis de l’etapa imperial per la precursora Lívia Drusil·la (Livia Drusilla), del llinatge julioclaudi, va significar un important assoliment femení en la societat del moment, ja que el seu model va establir les bases de la representació oficial de les dones de la Domus Augustae.

Quant a la iconografia femenina, cal destacar el canvi estilístic aportat per les flàvies, que va suposar una destacada innovació en relació amb les julioclàudies. Es desconeix el motiu que va inspirar l’elevació tan marcada en el pentinat de les últimes flàvies, però aquest canvi bé podria afegir-se a la renovació que va haver-hi a Roma, amb l'arribada d'un nou llinatge que va aportar, entre altres, una obra arquitectònica emblemàtica, el Colosseu de Roma.

Finalment, és rellevant apuntar que la dona romana vivia en una societat patriarcal i el seu paper es va centrar en l'àmbit privat, on va desenvolupar un important paper de matrona romana. Cal ressaltar que, en el cas d'un grup de dones vinculades als cercles de poder i malgrat l’estereotipació, la seva funció va traspassar aquest àmbit pel fet de pertànyer a la família imperial. La importància de la presència pública femenina va lligada al paper representatiu i simbòlic, com a portadores de conceptes ideològics, religiosos i valors imperials.

Avui, aquest assoliment pot semblar poc significatiu; per aquesta raó, és important posar la mirada en el pas de la invisibilitat a la visibilitat social i pública d'aquest grup de dones, per considerar aquest canvi i avenç. També queda palès que la història de gènere no és homogènia, atesa la complexitat social i la diversitat de les condicions femenines per les múltiples posicions que la dona ocupa en la societat del moment.

NOTES

Webgrafia imatges: https://www.wildwinds.com/coins/

[1] Es pot consultar un treball complet a: https://repositori.upf.edu/handle/10230/44001?locale-attribute=es

Contacta amb Divulcat