TEMES

Vestals, entre la llum i la foscor

A la península Itàlica, en els primers assentaments del Laci, va sorgir el culte a Vesta, la deessa de la llar. A les humils cabanyes domèstiques es va iniciar la devoció al foc sagrat i a la seva deessa protectora. La devoció i el ritual es van instaurar i conservar en la tradició religiosa romana durant llarg temps. Estem davant d’un dels cultes més importants i amb més pervivència en la societat romana.

L’antiguitat de Vesta es constata amb la seva vinculació a l’ase, que és un dels animals més arcaics del Mediterrani. Titus Livi ens va deixar constància de l’establiment del seu culte i de l’organització del sacerdoci de les verges vestals durant el regnat de Numa Pompili, segon rei de Roma (753 - 674 aC).

Ens situem davant d’una deïtat que va rebre culte privat perquè era la deïtat femenina encarregada de vetllar el foc sagrat que cremava incessantment en cada llar romana, per protegir els seus habitants. Durant l’Alt Imperi (27 aC - 285 dC), Vesta, amb altres de les grans divinitats del panteó romà com Júpiter, Juno i Minerva, es va convertir en una de les deïtats vinculades a l’Estat, en establir-se el culte imperial amb caràcter públic i oficial. Aquest impuls es va sustentar en la figura de l’emperador, que ostentava també el títol de pontifex maximus, màxim càrrec religiós.

En certa manera, la religió en l’àmbit familiar va fonamentar la religió de l’Estat. En l’imaginari social es va establir un paral·lelisme entre el pater familias del nucli familiar i tradicional de Roma i la figura de l’emperador com a pater familias de la població romana, que quedava sota la seva protecció. Amb aquesta vinculació, Vesta es convertia en la deessa protectora de Roma i el seu foc etern era l’element garant del poder de l’Imperi, per la qual cosa la seva cura i manteniment es convertia en un assumpte d’Estat.

Qui van ser les vestals?

Inicialment eren nenes d’edat compresa entre els 6 i els 10 anys, que pertanyien a la nobilitas romana i eren seleccionades pel pontifex maximus, principal sacerdot al qual estarien subordinades. En un ritual, s’escollien les sis nenes que serien les sacerdotesses de Vesta. La família perdia la pàtria potestat i la seva manutenció passava a ser sufragada per l’Estat.

A partir de la seva incorporació al sacerdoci, formaven part d’una institució religiosa femenina per exercir funcions sagrades i abandonaven la seva família en benefici del poble de Roma. La designació a una edat primerenca assegurava dos dels requisits per ser una vestal: virginitat i castedat que, al seu torn, amb la sobrietat en la conducta social i la indumentària conformaven els valors oficials promoguts en una societat patriarcal com la romana. Quan hi ingressaven, pronunciaven vot de castedat durant els trenta anys de sacerdoci i romanien a l’atrium vestae (casa de les vestals), que estava situada al fòrum de Roma. Desenvolupaven un sacerdoci de trenta anys de durada, després dels quals quedaven lliures, rebien un dot i podien casar-se.

Sabem per Plutarc que el seu ministeri es dividia en tres períodes: els deu primers anys aprenien els ritus, els deu següents els perfeccionaven i els deu últims es dedicaven a transmetre el seu coneixement sobre els rituals a les noves vestals. En la cerimònia d’iniciació, que presidia la virgo vestalis maxima, rebien una túnica blanca i les cintes sagrades.

La indumentària de les vestals estava formada per diverses peces de roba senzilla. Per al cos la túnica blanca brodada amb unes cintes anomenades vitae i, a més, una palla, que era una espècie de mantell que es disposava per sobre de la túnica. El seu cap es cobria amb dues peces diferenciades: una banda blanca característica del sacerdoci denominada infula, que estava disposada en sis peces a manera de turbant, i un suffibulum, que era un vel blanc que cobria el cap.

Garants del foc i del culte a Vesta

El temple de Vesta era l’espai sagrat on les vestals vigilaven i mantenien el foc protector i purificador, que era renovat cada any. Aquesta era la seva funció principal, tot i que també custodiaven els objectes de la cambra sagrada, portats suposadament per Enees, com el palladium, la imatge de Pal·las o els Penats, que eren els protectors del magatzem de les provisions de la llar. Aquests objectes eren considerats inviolables, i conservar-los era una comesa de gran importància. Els romans creien que de la protecció i custòdia del foc de Vesta i dels objectes sagrats depenia la seguretat de Roma, per la qual cosa és evident que en les vestals requeia una enorme responsabilitat.

En els rituals i celebracions les vestals tenien un paper destacat, tot i que sempre subordinat al pontifex maximus. Una de les seves funcions era la preparació de la sal i les substàncies sagrades emprades en els ritus. Un dels ritus més importants van ser les Vestalia, festes en honor a la deessa Vesta, que se celebraven entre el 7 i el 15 de juny. Durant la festivitat, les vestals participaven en diferents rituals i preparaven la mola salsa, que era una coca sagrada elaborada barrejant farina i sal.

Socialment van tenir altres funcions importants, com la custòdia de testaments. Un clar exemple d’això ens l'explica Suetoni, que ens exposa la confiança que Juli Cèsar i Octavi August van dipositar en la vestal màxima, en encarregar-li la custòdia del document de les seves últimes voluntats. També van ser dipositàries de pactes privats d’alt nivell polític, per la qual cosa van disposar de confiança, consideració i respecte de la societat romana. La seva importància social estava directament relacionada amb la seva comesa sagrada i de confiança social, en la qual es sustentaven simbolismes polítics i ideològics que es projectaven en l’imaginari del poble romà. Així mateix, com ens explica Tàcit, podien ser mediadores en el fòrum o davant un tribunal, per la qual cosa la seva funció social es feia extensiva a l’àmbit públic, ja que el seu criteri podia ser considerat i escoltat.

Llum: la importància, el prestigi i el privilegi social

Les sacerdotesses de Vesta van disposar d’un estatus social especial i superior a la resta de les dones romanes. Les seves prerrogatives en l’àmbit civil no estaven a l’abast de qualsevol dona, per la qual cosa la seva situació era privilegiada. Els seus honors s’equiparaven als que gaudien els homes. Per aquesta raó, jurídicament podien prestar testimoniatge davant la justícia i podien redactar testament. En el terreny econòmic, podien disposar lliurement dels seus béns, administrar-los sense necessitat d’un tutor i fer testament. En les seves sortides de la casa vestal, disposaven de la protecció d’un lictor, que era un funcionari que les escortava. Posseïen una llitera per desplaçar-se i els era cedit el pas en la via pública. En referència als espectacles públics, ocupaven un lloc preferent en la tribuna i van ser convidades a assistir als combats dels atletes a Olímpia, una evidència més que la seva figura era coneguda i valorada fora de Roma.

Tenint en compte les limitacions socials i culturals de les dones de l’antiguitat, en l’àmbit religiós, la dona de la nobilitas romana va aconseguir un protagonisme i responsabilitat social. Aquest va ser el pilar de la seva importància, la rellevància i possiblement el seu espai de poder. Lligades a l’esfera religiosa, van destacar de manera excel·lent. La seva gestió va ser molt valorada per la ciutadania romana proporcionant-los una important visibilitat social.

Foscor: el preu de transgredir la norma

Diversos autors clàssics testifiquen que les vestals estaven subjectes a estrictes preceptes, la vulneració dels quals podia ocasionar-los greus conseqüències. Aquestes infraccions estaven relacionades amb l’extinció del foc sagrat, la prohibició de tenir presència masculina a l'atrium vestae i la transgressió del seu vot de castedat. L’incompliment del reglament suposava severs càstigs físics i, fins i tot, podia suposar la seva cruel execució. En aquest sentit, estan documentats per diferents autors clàssics com Titus Livi i Plutarc alguns processos i condemnes contra les vestals que van ser considerades transgressores, encara que a vegades les proves estiguessin sustentades en suposicions o dubtoses aparences.

Sens dubte, el preu per infringir la norma podia ser molt alt, ja que estava directament relacionat amb la caiguda del símbol que representaven a Roma. Aquest fet va ser socialment inadmissible caient tot el pes de la llei sobre la vestal que fos considerada una transgressora de la norma: el càstig havia de ser sever i exemplar. Cap mena d’impuresa o rebel·lia d’una sacerdotessa podia posar en perill l’equilibri i l’ordre social del moment.

Estat-religió en femení

Durant l’Alt Imperi, es constata la progressiva connexió entre la política i la religió. Una de les estratègies més ben dissenyades i explotades va ser la difusió d’aquesta relació utilitzant dos factors que es van conjugar de manera nova: la figura femenina de la casa imperial i la moneda.

La incorporació de la figura femenina de la Domus Imperatoria a la propaganda imperial s’entén com una acció de propaganda política oficial amb clars objectius: oficialitzar la sacralitat institucional i promoure els valors del bon govern. Per aquesta raó, la figura de la dona de la casa imperial es vincula a diferents deïtats del panteó romà, per contribuir a la difusió de la propaganda imperial. Va existir una relació sistemàtica entre la imatge dels tipus monetaris imperials emesos i el desenvolupament del mandat reflectint un programa polític dissenyat que difon la ideologia, els valors i les virtuts de la Domus Imperatoria.

La vinculació estatal amb la deessa Vesta va ser explotada des de l’inici de l’etapa imperial. Sabem per Suetoni que, a la mort de l’emperador August (any 14 dC), se li va encarregar a Lívia Drusil·la, la seva tercera esposa, la responsabilitat del sacerdoci de Vesta i del seu culte, que incloïa un conjunt de rituals religiosos realitzats en honor a l’emperador difunt.

figura_1_cammeo_con_l_imperatrice_livia_velata_accanto_ad_un_altro_personaggio_della_famiglia_imperiale_augusto.jpg

Gemma de sardònica, segell segle I dC - Font: Col·lecció Capitolina de medalles. Museu Capitolí. Roma

Una manera de reforçar l’ideari imperial va ser la vinculació d’una de les deïtats més antigues com Vesta amb l’efígie de les dones de la família imperial emetent moneda oficial. En els anversos s’encunyava la imatge de les dames imperials i en els reversos la figura de Vesta. D’aquesta manera, es verifiquen la continuïtat i la dimensió adquirida en la relació Estat-religió. Va ser una forma de propaganda molt efectiva i una estratègia política que va consolidar el vincle entre els valors de l’Estat romà i l’imaginari religiós en una estreta, llarga i duradora relació entre política i religió, que va perdurar en la dinastia julioclàudia, així com en les següents nissagues de l’Alt Imperi: Flàvia, Antonina i Severa.

Sens dubte, la figura femenina de la família imperial va tenir un paper important, un poder simbòlic i latent que va trobar en la moneda un mitjà d’expressió i d’expansió. La combinació entre la imatge i el simbolisme es van convertir en els pilars del seu protagonisme. Assimilant les emperadrius i les dames de Roma amb les abstraccions divinitzades de l’antiga religió romana com Vesta es perseguia identificar la tradició, la prosperitat, la sobrietat i la garantia de l’estabilitat de la casa imperial com a valor positiu. Es reforçava el programa governamental oficial i les connotacions polítiques de la seva vinculació, per promocionar els valors i la continuïtat de la nissaga.

figura_2_iulia_mamaea_vesta.jpg

Moneda romana, en l’anvers de la qual (esquerra) es representa Júlia Mamaea Augusta (IVLIA MAMAEA AVG), amb un bust amb diadema i drapejat. Al revers (dreta), hi ha una figura de Vesta dempeus sostenint pal·ladi i ceptre i la inscripció del text VESTA.

Epíleg

Amb l’edicte de Tessalònica l’any 380 dC, l’emperador Teodosi I va decretar que el cristianisme passava a ser la religió oficial de l’Imperi romà. El culte a Vesta i la institució religiosa de les vestals, amb el seu fort arrelament entre la població romana, va ser un dels últims ritus a sucumbir davant del cristianisme, ja que possiblement va perdurar fins a l’any 391 dC, quan l’emperador Teodosi I va decretar la seva dissolució i es va apagar el foc etern del temple de Vesta. A partir d’aquell moment, Vesta passaria a considerar-se una deïtat pagana.

Existeix consens respecte a la llum que les vestals van projectar en la societat romana, la seva visibilitat, la destacada influència i transcendència social, la seva reconeguda labor i el seu elevat prestigi, malgrat que també va caure sobre elles l’ombra, molt allargada i amb racons foscos. Infringir la norma va ser sempre considerat un atac directe a Roma, per la qual cosa una vestal considerada transgressora sempre es va perseguir de manera implacable i es va castigar de manera severa i cruel.

Es desconeix l’evolució de les vestals com a institució religiosa femenina, si Teodosi no les hagués dissolt, però el que sí que sabem és que, amb la progressiva implantació del cristianisme, el paper de la dona en la institució religiosa va quedar relegat i ho segueix sent encara al segle XXI. Avui, les religioses continuen desenvolupant la seva tasca amb més o menys visibilitat social, però segueixen allunyades dels càrrecs de comandament eclesiàstics i de les decisions institucionals. Aquestes dones continuen consagrant gran part de la seva vida a la religió, continuen subordinades a la figura masculina i el celibat es manté aparentment com una premissa, per la qual cosa, passats els segles, es poden traçar alguns paral·lelismes significatius.

BIBLIOGRAFIA:

ALBERTI, P. 1987. “Mujer y religión: Vestales y Acllacuna, dos Instituciones religiosas de mujeres. Revista Española de Antropología Americana. UCM.

CID, R.M - GONZÁLEZ, M. 2003. Mitos femeninos. Cultura Clásica. KPK.

CID LÓPEZ, R. 1998. Livia versus Diva Augusta. La mujer del Príncipe y el culto imperial. Universidad Oviedo. Accés 24 de març de 2017.

CORTÉS, R. 2005. “Espacios de poder de las mujeres en Roma”. Estudios sobre la mujer en la cultura griega y latina. Jornadas de Filología Clásica de Castilla y León. Coord. por Jesús-María Nieto Ibáñez, p. 193-216.

GRIMAL, P. 2008. Diccionario de Mitología Griega y Romana. Barcelona. Paidós.

IRIARTE, A. 1999. “Los misterios de Ceres y las Vírgenes Vestales”. Dossiers feministes, núm. 2, p. 51-62.

LINDNER, M. M. 2015. Portraits of the Vestal Virgins, Priestesses of Ancient Rome. USA. University of Michigan Press.

MARTÍNEZ LÓPEZ, C. 1988. “Virginidad-Fecundidad. En torno al suplicio de las vestales”. Studia historica. Historia antigua, núm. 6, p. 137-144.

MÍNGUEZ ALVARO, M.T. - UGARTE ORUE, I. 1995. “Mujer y religión en Roma: las Vírgenes Vestales”. Estudios clásicos, núm. 107, p. 125-138.

MIRÓN PÉREZ, M. D. 1996. Mujeres, religión y poder: el culto imperial en el Occidente mediterráneo. Universidad de Granada.

SAQUETE CHAMIZO, JC. 2000. Las vírgenes vestales. Anejos de A. Esp. A. XXI. Madrid. CSIC.

Contacta amb Divulcat