Observant l'univers profund

En aquests dies de celebració dels 30 anys del telescopi espacial Hubble, del qual vam parlar fa unes quantes setmanes, podem analitzar una de les grans imatges de la seva història. Es tracta de la imatge de camp profund o Hubble Deep Field.

Superades les deficiències òptiques que presentava el telescopi espacial, per error de fabricació, que es van reparar el 1993 amb la visita del transbordador Endeavour i el treball dels astronautes, es va veure les grans capacitats òptiques del Hubble. Pràcticament en tots els observatoris del món el director o equip directiu de la instal·lació disposa d’un cert temps d’ús del telescopi, és el que s’anomena temps discrecional del director. Normalment s’utilitza per donar resposta a projectes científics sobrevinguts o per a projectes especials que no tindrien cabuda en el programa normal i l’any 1995, el llavors director Robert Williams va decidir apuntar el telescopi cap a on no hi hagués res.

Realment no era que s’apuntés a un lloc buit, sinó a una regió del cel que presentava molt pocs estels de la nostra galàxia perquè estava en una posició perpendicular al disc de la Via Làctia i per tant permetria veure a grans distàncies. El camp en qüestió està a la zona de l’Ossa Major, el Hubble la podia observar de forma continuada sense pertorbacions de Sol o Lluna i contenia un màxim de deu estrelles de la nostra galàxia.

El Hubble va apuntar a aquesta regió, de la mida d’una pilota de tenis situada a 100 metres de nosaltres, durant pràcticament deu dies consecutius a finals de l’any 1995. Un cop descarregades i processades les dades, el resultat no podia ser més espectacular, si bé no era una imatge d’una gran bellesa estètica com altres del Hubble, el contingut era excepcional.

No hi ha pràcticament cap lloc del camp d’observació sense objectes sinó un gairebé continu d’objectes extensos, és a dir, no eren estrelles, sinó galàxies situades a grans distàncies. En total es considera que hi ha més de 3.000 galàxies en aquest petit espai “buit” i pel fet d’estar a distàncies diverses i molt llunyanes s’estava mostrant un retrat de l’univers jove, on la majoria de galàxies estan en col·lisió amb formes encara no estabilitzades. Amb tota aquesta font de dades es van publicar més de 400 articles científics en els 10 anys posteriors a fer-se pública.

Sabies que...?

L’experiment es va repetir l’any 1998 amb un camp en direcció oposada, el Deep Field South obtenint resultats equivalents, mostrant un univers homogeni a gran escala. No contents amb això, el 2003 amb l’arribada d’una nova càmera més sensible, es va fer l'Ultra Deep Field (HUDF) detectant més de 10.000 galàxies en un espai més petit. El 2012 es descobririen 5.500 galàxies noves, analitzant en detall un petit sector del HUDF anomenat XDF, eXtreme Deep Field, i el projecte encara continua viu.

Nota: Una versió inicial d'aquest article va ser publicada al suplement "Lectura" del diari Segre (3 de maig de 2020): https://www.segre.com/noticies/lectura/seccions/univers/2020/05/03/observant_univers_profund_105268_2626.html