To DURC or not to DURC? Aquesta és la qüestió

L’ús de la tecnologia per obtenir avantatges en un conflicte és molt antic. Passar de la pedra al bronze; passar del bronze al ferro, etc. La història està plena de com avenços tecnològics i científics s’han adaptat per a la guerra o bé han nascut de la guerra. Ben bé es podria dir que tota tecnologia té un ús dual (un cotxe és per se pacífic, però si se’l fa servir per atropellar indiscriminadament és una arma terrorista). I molta biologia ara mateix descansa en la tecnologia. Ja no es tracta de llançar cadàvers infectats per sobre les muralles o regalar flassades infectades a indis per aconseguir la seva rendició, sinó de modificar microorganismes en la direcció que desitgem però també en aquella que potser no desitgem.

L’atac per àntrax el 2001 als EUA, poc després de l’atemptat de les Torres Bessones, va generar una allau de normatives al país que implicaren regulacions sobre la recerca biològica i l’aparició d’una llista d'agents i toxines seleccionats (o selectes).

Pocs anys després, la tecnologia de la biologia molecular permeté la síntesi química del poliovirus i la reconstrucció del virus de la influença pandèmica del 1918; en els dos casos dos virus extints, o quasi extints, que semblaven que es podien tornar a produir en el backyard, amb pocs mitjans (tot i que algun dia caldrà explicar que això ni de bon tros és tan fàcil).

Per gestionar un problema el primer que cal fer és definir-lo i acotar-lo. Si tenim present que en principi hi ha una prohibició total de fer servir armes biològiques segons la Biological Weapons Convention del 1972, què era en aquell moment o és ara la recerca d’ús dual (Dual Use Research, o DUR) a les ciències biològiques? Podríem respondre simplement que una “cosa” (i per "cosa" incloem tant tecnologia com la informació sobre aquesta) és d’ús dual quan es pot fer un ús beneficiós o malvat/criminal. Tanmateix, si volem recórrer a una definició canònica podem agafar la que va formular la National Science Advisory Board for Biosecurity (NSABB): ”...life Science research that, based on current understanding, can be reasonably anticipated to provide knowledge, information, products, or technologies that could be directly misapplied to pose a significant threat with broad potential consequences to public health and safety, agricultural crops and other plants, animals, the environment, material and national security...”

En principi una recerca d’ús dual ha despertat certa prevenció o preocupació (que cal gestionar). Estem llavors parlant de la DURC, o Dual Use Research of Concern, en anglès. I en el mateix camp de la DURC es troba la controvèrsia GOF (o Gain Of Function).

Què és Gain Of Function? En el nivell més planer es pot traduir com a guany de funció i és exactament això, donar una nova propietat o habilitat a una entitat biològica. Els experiments GOF poden donar resultats molt desitjables, com és el cas de la insulina, recombinant la que habitualment se subministra i que es genera a partir d’un microorganisme que expressa aquesta proteïna que no estava inicialment en el seu genoma. També és el resultat d’una aproximació GOF les noves variants vegetals que són més persistents a les plagues o resisteixen millor la dessecació. Però si tenim l’habilitat de fer aquestes manipulacions també vol dir que som capaços tècnicament de modificar-los amb noves propietats que incrementin la seva virulència i/o transmissibilitat.  Això darrer és el que passà el 2011. Ras i curt, en les edicions preliminars de dos articles científics es mostrava “com incrementar la transmissibilitat del virus de la influença aviar altament patogen H5N1". El problema no era només que la informació fos pública, sinó que malauradament la transmissibilitat s’aconseguia amb pocs canvis i semblava fàcil d’assolir per persones amb habilitat i mitjans convencionals (encara que jo aquí discrepo en l’abast). Després de controvèrsies i certs intents d’amagar o classificar la informació com a reservada, els articles es van publicar el 2012 sense retallades. Una altra publicació aparegué el 2014, aquest cop amb la influença pandèmica. En tots els casos es tractava de treballs de gran vàlua que despertaven, però, preocupació des del punt de vista de la bioseguretat i la bioprotecció. Aquestes controvèrsies generaren un nou acrònim, PPP, o Potential Pandemic Pathogens, amb el qual es volia etiquetar aquells patògens millorats, i per tant, nous, amb una capacitat de transmissibilitat o virulència més gran.

D’aquella època ve la moratòria d’execució d’estudis GOF operativa als EUA i que va ser retirada a finals del 2017. Era voler posar portes al camp perquè molta recerca GOF es fa fora de les fronteres dels EUA i amb fons que no són controlats o derivats pel govern nord-americà.

A més, per acabar d’embolicar el tema no hi ha normes clares en el món editorial. Quan a les revistes científiques capdavanteres els arriba un article GOF, en la immensa majoria dels casos que conec, s’acaba publicant l’article en tota l’extensió, sense cap o poques restriccions, i les editorials, que fan una certa olor de “qui s’excusa, s’acusa”, es defensen amb obvietats com són “la vàlua científica de la recerca publicada”.

I a banda de les revistes científiques serioses, que poden treure una edició preliminar abans d’una revisió, ara tenim centenars o milers de revistes que permeten la publicació pagant unes taxes. Encara que és molt improbable que es publiqui informació valuosa en aquestes revistes, ja que acostumen a tenir un baix índex d’impacte en la comunitat científica. Tot plegat, són forats molt evidents en una estratègia de contenció.

El problema és que la tecnologia la tenim i la podem fer servir però no sembla que hi hagi manera de consensuar quins experiments estan justificats pel guany que impliquen, encara que suposin uns costos o risc potencial associat. I el problema és que a la primera controvèrsia mediàtica (recordeu, el 2012 amb les publicacions de millores en la transmissibilitat entre mamífers de virus de la influença aviària altament patògena) no n'hi havia gaire desenvolupades algunes de les tecnologies actuals com CRISPR/Cas9 o una més eficient biologia sintètica, amb la qual cosa el repte actual encara és més gran.

D’altra banda, els guanys no poden ser mesurats en temps real o immediat, mentre que les assumpcions de riscos catastròfics sí que es porten al present immediat. I que sense valors numèrics reals, moltes avaluacions de risc són purament qualitatives o semiquantitatives, i divergeixen fortament en funció de la subjectivitat de l’avaluador. De fet, de la controvèrsia del 2012 hi ha algunes publicacions que suggerien que un accident greu o molt greu associat a un patogen sota GOF tindria lloc en pocs anys (vegeu referències al final).

Així el 2014, a partir de dades aportades pel Center for Disease Control and Prevention (CDC) sobre infeccions laboratorials inadvertides en el període 2004-10, s’arribava a la conclusió que una fuita era possible amb un 0,2% de probabilitat per laboratori i any. Per tant, si 50 laboratoris hi treballen durant 10 anys, la probabilitat al final d’aquests 10 anys és del... 100%? S’ha de dir, però, que portem més de la meitat del període i no s’ha produït cap fuita significativa i hi ha molt més de 50 laboratoris treballant amb l'ebola, coronavirus letals com els causants del Severe Acute Respiratory Syndrome o SARS, Middle East Respiratory Syndrome o MERS, HPAIV o influença pandèmica, i altres patògens.

Tot això foragita el personal i el finançament lluny d’aquests patògens que són prou perillosos per ser subjectes d’una DURC. I això és perillós perquè en els darrers anys hem patit, o estem patint, una epidèmia d’ebola, l'emergència de Zika, la progressió de chikungunya, MERS coronavirus a la península Aràbiga i Corea, etc. Si els científics no fan recerca, ni que hi hagi el perill d'un risc d’ús dual, mai estarem prou preparats per fer front a la propera epidèmia (us recomano que aneu a http://www.who.int/blueprint/en/ que marca les prioritats de l'OMS per a aquest any 2018).

Particularment, jo soc un fervent seguidor del principi de Hanlon que diu “Mai atribueixis a la maldat el que pot ser explicat per l'estupidesa”. Si substituïu “estupidesa” per “incompetència” tenim l’escenari. I l'escenari és que sembla molt més probable que si tenim algun problema provingui d’una fuita involuntària d’un patogen modificat, o silvestre, d’algun dels centenars, milers d’instal·lacions de nivell de bioseguretat 3 que hi ha al món o de la cinquantena d’instal·lacions de màxima biocontenció (nivell 4) que d’una acció terrorista o criminal.

I no està tan lluny de la nostra imaginació senzillament... perquè ja ha passat. Només cal recordar els gaps de bioseguretat que es van donar (i es van fer públics) al CDC i altres laboratoris governamentals dels EUA  l’any 2015. Per tant, és bastant més probable que un benintencionat maldestre (un tema de bioseguretat o biosafety) acabi provocant el problema (epidèmia), que no pas un malintencionat ben informat (un terrorista, un biocriminal o un tema de bioprotecció o biosecurity, com diuen mar enllà).

Només unes quantes instal·lacions d’alta i màxima biocontenció fan projectes DURC. Potser una via seria reduir encara més aquest nombre, sigui reglamentàriament (al món hi ha ara mateix dos únics laboratoris que poden tenir i treballar la verola –smallpox–), o permetre el treball en funció de registres històrics de la instal·lació (laboratoris sense incidències o amb molt bons registres en bioseguretat serien els únics amb permís) o procedimentals (obligació de complir uns estàndards molt alts respecte a l'entrenament i la capacitació de personal, tecnologia punta de la instal·lació i traçabilitat).

“Qui tot ho vol, tot ho perd”, però també es podria dir que “qui vol molt poca cosa, en perd molta també”. El fet d'establir una llista d’agents selectes d’abast estatal i vigilar atentament tot el que s'hi fa, qui els té i sota quines condicions, pot fer una falsa impressió de seguretat. És cert que tot el que estigui a la llista estarà controlat (dins de les teves fronteres) però... hi ha molt més món enllà de les teves fronteres, i aquests patògens seleccionats es poden obtenir de forma natural (s'han descrit alguns intents d’obtenir ebola amb finalitats criminals a partir de mostres d’afectats d’una epidèmia) i fora de la llista també hi ha patògens d’ús dual de potencial més que considerable.

En definitiva, hi ha molta recerca actual amb patògens perillosos repartida per centenars de centres d’alta i màxima biocontenció al món. D’aquests, la gran majoria no s'inclouen en la definició de la DURC i es continua fent sense aixecar gaire controvèrsia. És un petit subset d’experiments (aquells que poden millorar la letalitat o la transmissibilitat d’un patogen ja perillós) els que generen nerviosisme i és aquest grup el que necessita una aproximació internacional comuna, que generi un estàndard assumible per a la majoria.

Potser no podem recórrer exclusivament a una avaluació de risc, que es fa un cop l’experiment està dissenyat i fins i tot finançat i en vies d’execució, perquè, com ja he dit, moltes d’aquestes avaluacions estan un pèl viciades o per biaix dels avaluadors o per la manca de dades empíriques o quantitatives. Potser el resultat no és el que necessitem, sinó l'eina. Preguntar-se pels riscos i els possibles perills promou una anàlisi i discussió més profunda, la qual cosa millora indefectiblement el disseny experimental i els protocols de bioseguretat. No és poc però pot no ser suficient.

Potser el que cal és preguntar-se què volem investigar, quines preguntes volem contestar i quines són realment valuoses, i permetre que la recerca intenti contestar-les tot i el risc que hi pugui haver. I això fer-ho des d’una governanza internacional per bé que les decisions serien estatals. Tot sigui per mancomunar el risc.

Perquè de risc zero, com tots i totes ja sabeu, no n’hi ha.

Però aquesta, aquesta és una altra història.

REFERÊNCIES

• Klots, L.C.; Syvester, E.J. (2014): The consequences of a lab escape of a potential pandemic pathogen. Frontiers in Public Health. 2, 1-3 doi: 10.3389/pubh.2014.00116.

• Klotz, L.C.; Sylvester, E.J. (2012): The unacceptable risks of a man-made pandemic. Bulletin of the Atomic Scientist.