TEMES

Tornar a aprendre de la Lluna: 50 anys després

Aquesta setmana commemorem una fita històrica, cinquanta anys des de l’allunatge del mòdul lunar Eagle el 20 de juliol de 1969 en el marc de la històrica missió Apollo 11 de la NASA. Poques vegades es parla de la fita aconseguida pels astronautes i dels riscos personals als quals es van exposar en múltiples activitats extravehiculars (EVA) per tal de recollir roques lunars i realitzar una sèrie d’experiments pioners a la superfície del nostre satèl·lit.

No es coneix gaire la importància d’aquelles roques i la fita que aquells astronautes van assolir, jugant-se la vida en cada sortida extravehicular. De fet, poques vegades es diu que existia una distància màxima que no havia de ser superada: un quilòmetre en les primeres missions (Apollo 11, 12 i 14), tot i que després va ser polvoritzada per les següents tres missions (15, 16 i 17), en què es van assolir distàncies recorregudes respectivament de 12,4 km, 4,3 i 3,3 km. Però per què exposar-se d’aquesta manera i posar en risc la vida dels astronautes en un ambient on l’impacte a hipervelocitat d’un petit meteoroide podria haver causat un desenllaç fatal?

La resposta en si mateixa és apassionant i, aquesta vegada, respon a la nostra curiositat científica. La NASA no va deixar res a l’atzar en la planificació de les missions. Cada allunatge de les Apollo va ser estratègic. Es feien en una zona de la Lluna on confluïen materials excavats de grans cràters d’impacte, entre les estries radials que sovint veiem contemplant la Lluna amb un petit telescopi. D’aquesta manera, els astronautes van tenir l’oportunitat de recollir roques procedents de milers de quilòmetres de distància i així cobrir àrees molt més extenses.

Com que les roques posseeixen edats de cristal·lització particulars, quantificant les abundàncies químiques i isotòpiques n’aconseguim la datació. Així, les roques ens parlen de l’antiguitat de les regions d’on procedeixen. La composició química i isotòpica de les roques lunars també ens expliquen els processos que les van formar i l’entorn extrem al qual han estat exposades des d’aleshores, a la superfície de la Lluna.

fig_1_apollo_15_genesis_rock1.jpg
L'anomenada roca del Gènesi, una anortosita amb una antiguitat d'uns 4.100 milions d'anys / Johnson Space Center-NASA

La plèiade de descobriments científics extrets d’aquestes roques ha resultat aclaparadora. L’estudi de les roques lunars ha permès esbrinar que la Lluna és filla de la Terra i que tot just va formar-se fa uns 4.500 milions d’anys, quan el nostre planeta col·lidí amb un altre embrió planetari. Degut a això els materials que formen la Lluna posseeixen exactament els mateixos quocients isotòpics d’oxigen que la Terra. Aquest és el fet únic i extraordinari que ens permet identificar un origen comú donat que, gràcies als meteorits arribats d’altres cossos, coneixem que en la resta d’objectes del sistema solar són completament diferents.

D’altra banda, les roques lunars també ens parlen de grans i insospitats cataclismes. La datació de les roques excavades per colossals impactes revelen que fa entre 3.900 i 3.800 milions d’anys el nostre planeta binari (sistema Terra-Lluna) va romandre sotmès a un flux enorme de projectils causat per la migració dels planetes Júpiter i Saturn, formats a major distància, i impulsats cap a l’interior per un cinturó d’asteroides molt més poblat i massiu.

Tots aquells que estudiem roques quedem bocabadats amb les roques i meteorits lunars. Hi trobem minerals que també són a la Terra, tot i que no són tan comuns, i, en molts casos,  a la Lluna en troben de més refractaris, ja que s’han format a altes temperatures i en relativa manca d’oxigen. En un futur la Lluna podria convertir-se en font de recursos minerals, particularment de metalls preciosos i terres rares, tot i que en alguns indrets amagats de la llum solar també conté gel d’aigua.

fig_2_jsc_lunar_rocks1.jpg
Diverses roques exposades al Johnson Space Center que són la millor evidència de la fita aconseguida per les missions Apollo / JSC - NASA

L’estudi de les roques lunars també ens indica que la Lluna va formar-se a molt alta temperatura i, de fet, va posseir un oceà de magma. En aquell entorn els minerals més lleugers, com ara l’anortita, van emergir a la superfície per formar el que avui s’anomenen terres altes. Les terres baixes, conegudes com a mars, solen ser posteriors i tenen composicions basàltiques. Però la Lluna no és gens homogènia. A tall d’exemple, la superfície és coberta de fragments de roques que anomenem regolita atès que, degut a la manca d’atmosfera, han estat sotmeses a l’impacte de meteoroides durant els eons. Posteriors impactes han compactat aquestes roques per formar una mena de marbres a alta pressió que conformen la varietat anomenada bretxes. Justament en aquestes roques úniques queden implantats materials formatius dels projectils i així coneixem que la Terra també ha estat sotmesa a un flux similar de materials extraterrestres al llarg de la seva història.

moon_rising_apollo_11.jpg
Sortida de la Terra sobre l'horitzó lunar presa per la missió Apollo 11, un oasi enmig de la immensitat de l'espai / NASA

Recordant aquella imatge de la Terra sortint per l’horitzó lunar, aquell oasi enmig de la immensitat de l’espai, el proper 20 de juliol celebrem que l’any 1969 l’home va arribar a la Lluna. Com va dir Neil Armstrong: “Un petit pas per a l’home, un salt gegant per a la Humanitat” en l’exploració espacial. Gràcies al progrés en astronàutica, i amb l’esforç i el valor d’una desena d’astronautes pioners, la humanitat va aprendre a llegir el llegat lunar i va ser conscient de l’enorme fragilitat de la seva civilització.

Contacta amb Divulcat