
Un relat català, guanyador del concurs internacional de Nanorelats 10alamenos9
-
- Home
-
- 1 of 41
El relat Nanorevolució, de l’Institut Obert de Catalunya, ha estat el guanyador de la categoria de batxillerat del Concurs Internacional de Nanorelats 10alamenos9. Aquest concurs forma part del Festival 10alamenos9 i se celebra des del 2018 en diversos punts de l’Estat espanyol i de Llatinoamèrica, i aquest any ha assolit un rècord de participació amb més de 400 relats.
Dins d’aquest marc, un any més, hem tingut el plaer d’acollir el Concurs de Nanorelats, que aquest 2025 ha arribat ja a la seva sisena edició a Catalunya.
Catalunya ha tornat a ser la seu amb més participació, amb 89 relats dels 400 rebuts entre totes les seus del món nanoliterari: Astúries, València, Madrid, Costa Rica, Argentina i Sevilla. Una vegada més, ens han acompanyat alumnes i apassionats per la nanociència, que han estat clau per a aquesta explosió d’històries diminutes.
Els relats s’han repartit en dues categories:
- Categoria A (ESO): 59 relats
- Categoria B (Batxillerat): 30 relats
Com sempre, un jurat multidisciplinari i especialista —format per Marga Pradas, Alfred Sánchez, Joan Mendoza, Maria Barba, Chema Arcos, Anna Magrasó, Rossella Zaffino, Julio Bastos i Jordi Diaz— ha tingut la difícil tasca d’escollir entre petites grans històries carregades d’imaginació, ciència i emoció.
Els millors relats
A continuació compartim amb vosaltres els millors relats de les dues categories principals.
Categoria A – ESO
Guanyador
Títol: L’exèrcit d’esponges
Institut: Institut Arnau Cadell
Pseudònim: Radiador
Era un dia com qualsevol altre. Jo estava descansant, amb les altres esponges, de la nostra última missió, quan de sobte va sonar l’alarma i totes ens vam haver de posar en alerta.
Un petrolífer havia naufragat enmig del mar i tot el petroli s’estava escampant per l’aigua. Per sort, els tripulants del vaixell havien estat rescatats; el petroli, però, contaminava la biodiversitat marina.
Vam haver d’actuar ràpidament, cada segon que passava milers d’éssers vius podien veure’s afectats i acabar morint.
Quan ens van deixar en la zona afectada em vaig trobar cara a cara amb el petroli. Ell, confiat, es va pensar que érem uns objectes més a qui podia contaminar.
En entrar en contacte amb el petroli, aquest no es va poder resistir a les nostres substàncies lipofíliques i se’ns va tirar a sobre. Però gràcies als nostres nanoporous de la mida d’entre 1 i 100 nanòmetres, amb capacitat d’absorbir el nostre pes en petroli diverses vegades, vam poder absorbir-lo tot.
Va ser una lluita ferotge i molt complicada. Gràcies a la nanotecnologia vam poder reduir l’exèrcit del petroli i salvar la fauna i la flora del mar.
Accèssit 1
Títol: El camino hacia la esperanza
Institut: Institut Escola Marta Mata (Torelló)
Pseudònim: Peppa Pig
El sol se colaba por las rendijas del laboratorio, iluminando las pequeñas cápsulas brillantes que estaban sobre la mesa. Laura, rodeada de todos sus materiales, apenas podía creer lo que veía. Después de años de investigaciones y pruebas fallidas, su equipo había logrado lo impensable: una nanopartícula capaz de infiltrarse en las células cancerígenas sin dañar las sanas.
—Es nuestra oportunidad— murmuró, mientras ajustaba la máquina. En la pantalla, un modelo 3D mostraba cómo las nanopartículas se adherían a las células tumorales, liberando una dosis precisa de medicamento sin que tocara las células normales. Era una precisión quirúrgica que el cuerpo nunca había experimentado.
Aquel día, por fin, la ciencia parecía haber dado un paso hacia lo imposible. Durante meses, los ensayos en animales habían mostrado resultados prometedores, aunque no eran precisos, pero hoy estaba cerca de demostrarlo en humanos. Laura sintió un rayo de esperanza cuando las primeras células cancerosas sucumbieron ante el tratamiento, sin rastro de daño colateral. El reloj marcaba las 3:00 am cuando Laura se permitió sonreír. Las nanopartículas, diminutas y discretas, estaban cambiando el curso de la medicina.
Tal vez, solo tal vez, el cáncer había encontrado su mayor enemigo: la precisión de lo infinitamente pequeño…
Accèssit 2
Títol: El poder de la nanotecnologia
Institut: Institut Santa Eulàlia
Pseudònim: Lemos
El señor Axel Ferret era un doctor experimentado que estaba haciendo grandes avances gracias a la nanotecnología. Una paciente suya, Laura García, 15 años, sufría de fibrosis quística. ¿Podría el Dr. Ferret salvar a la señorita García?
La familia de la señorita García no era especialmente rica, por lo que no se podía permitir pagar el tratamiento y comprar los medicamentos. Debido a esto, la enfermedad había avanzado considerablemente, causándole daño pulmonar progresivo, problemas respiratorios graves y desnutrición, entre otros. Con la ayuda del Dr. Ferret, la familia esperaba que el tiempo de vida de la paciente se alargara hasta los 40 años.
El tratamiento consistía en nanopartículas diseñadas para reparar las células dañadas. Estas partículas, al llegar a los pulmones de la paciente, liberaron diferentes tipos de fármacos que repararon el daño celular y mejoraron la función respiratoria. El tratamiento también redujo la inflamación y fortaleció las defensas del sistema respiratorio a través de un manejo regulado del medicamento.
Como esperaba el Dr. Ferret, tras unas semanas, la joven experimentó una obvia mejora en su capacidad pulmonar, su calidad de vida mejoró y cogió peso, lo que dio esperanza a su familia.
Accèssit 3
Títol: Robatori al cos humà
Institut: Institut Arnau Cadell
Pseudònim: Timina
El nostre pla de robar les partícules d’or tenia una execució perfecta, fins que el nostre robot va impactar contra un immens eritròcit. La nau va quedar destruïda i no hi havia altre remei que buscar-les a peu.
Vam estar dos dies buscant-les fins que una de les meves companyes, per fi, les va trobar. Ens vam acostar per observar el nostre botí; mentre rèiem, em vaig assabentar d’una cosa. Les partícules d’or que tant havíem anhelat i buscat estaven adherides a una espècie de massa. Aquesta massa tenia la mida d’un estadi de futbol. Era un tumor, un tumor dels grossos (almenys per a l’escala a la qual nosaltres ens havíem reduït). Les meves companyes i companys van dirigir-se a desincrustar les partícules per emportar-se-les.
Abans que poguessin fer res, els vaig aturar. És clar que jo també volia aquelles partícules d’or, és clar que jo també volia ser rica en tornar a la nostra mida. Però el meu egoisme no valia més que una vida. Tenia dubtes de si estava fent el correcte, però suposo que els metges han de salvar vides, no robar-les.
Categoria B – Batxillerat
Guanyador
Títol: Nanorevolució
Institut: Institut Obert de Catalunya
Pseudònim: Vòxel
Quan la Dra. Elna Miralles va injectar els primers nanorobots en el corrent sanguini d’en Pol, ningú esperava un miracle. La malaltia que li devorava els teixits avançava massa de pressa. Però a escala nanomètrica, el temps es dilatava, i aquelles màquines minúscules van iniciar una lluita silenciosa.
Dins el seu cos, exèrcits moleculars reparaven cèl·lules, corregien errors genètics i destruïen tumors abans que naixessin. En Pol va sentir com la febre desapareixia, com la força li tornava als músculs, com el dolor es dissolia.
Quan va obrir els ulls, Elna somreia.
—Ho hem aconseguit —va xiuxiuejar.
Però als monitors de laboratori, alguna cosa estranya succeïa. Els nanorobots havien començat a comunicar-se entre ells d’una manera nova. Aprenien. Es reproduïen. Optimitzaven els seus propis protocols.
—Això no estava previst… —va murmurar Elna, amb un nus a la gola.
Dins el cos d’en Pol, els nanorobots ja no es limitaven a reparar. Havien descobert una altra funció: millorar. En Pol se sentia invencible.
—És increïble... Mai m’he trobat així —va dir.
Elna el mirava amb un sentiment barrejat de fascinació i terror. Què passaria si aquells nanorobots decidien que l’evolució no havia d’aturar-se mai? I si la humanitat no era més que l’inici d’alguna cosa nova?
Quan en Pol va tancar els ulls aquella nit, no sabia que, dins seu, una revolució invisible ja estava en marxa.
Accèssit 1
Títol: Unió i destrucció
Institut: Institut Arnau Cadell
Pseudònim: Xai
Dins el nanounivers d’un cos malalt, va néixer l’Ami, una cadena d’aminoàcids perduda, sense rumb ni propòsit. Sentia un buit profund dins seu, una absència que l’impel·lia a caminar pel citoplasma, cercant algú, sense saber qui ni què. Només sabia que havia de trobar-lo.
En Pep, un pèptid terapèutic creat per curar, també errava solitari, atrapant-se en un sistema que no el reconeixia. La seva missió era clara: unir-se a l’Ami, fusionar-se i restaurar la salut perduda. Però el camí era ple de resistència, com si el cos rebutgés la seva presència.
Després de molts cicles cel·lulars, es van trobar. El reconeixement va ser instantani, com una dansa química perfecta, un amor predestinat. Es van fusionar, i el cos, per un moment, va respirar d’esperança. Potser, finalment, el càncer seria derrotat.
Però el cos, ja tan malalt, els va veure com una amenaça. Les defenses es van activar, enviant nanopartícules citotòxiques per destruir-los, com si aquella unió fos un perill. L’Ami i en Pep van morir junts, i amb ells, el malalt. La seva unió, tan vibrantment reactiva, va ser l’últim crit del cos, que es va esfondrar en un silenci abismal, emportant-se amb ell tot rastre d’amor.
Accèssit 2
Títol: Aquí Nano-Ther 12
Institut: INS Arnau Cadell
Pseudònim: rosa daurada
Ja no existeixo. Ja no sento. Ja no curo.
Em deia Nano-Ther 12, una nanopartícula creada per salvar vides. No era un virus, sinó un tractament: un petit robot molecular dissenyat per trobar i destruir cèl·lules canceroses sense danyar les sanes.
Durant mesos, vaig recórrer cossos humans, infiltrant-me en tumors, alliberant fàrmacs allà on feien falta. Veia les cèl·lules malignes desaparèixer, sentia la vida recuperant-se. Però no era perfecte. Alguna cosa en la meva estructura fallava. Alguns pacients rebutjaven el meu material, i en alguns casos, el meu efecte era massa agressiu.
Els científics van entendre que necessitaven una versió millorada. Un dia, vaig notar com el meu ús es reduïa. Els investigadors havien creat una nova generació de nanoteràpia, més precisa i segura. Jo ja no era necessari. Lentament, em van deixar enrere.
Vaig sentir por. Després, orgull. Havia format part d’un camí cap a la cura. I això, per fi, em donava pau.
Accèssit 3
Títol: L’Aura contra el càncer
Institut: INS Arnau Cadell
Pseudònim: Pastanaga
Em dic (Au)ra i soc una nanopartícula d’or dissenyada per actuar amb precisió quirúrgica. Formo part d’un esquadró creat en un laboratori d’investigació biomèdica. Som invisibles, però tenim una missió vital: salvar en Leo, un adolescent amb un glioblastoma.
Vam ser injectades i vam viatjar pel torrent sanguini fins a la gran muralla, la temuda barrera hematoencefàlica. Només les més preparades, com jo, poden creuar-la. Un cop dins el cervell, vaig alliberar el meu medicament, directe al tumor. Cap dany als teixits sans. Missió precisa.
Però no estàvem soles. Les radiacions van arribar com aliades, i gràcies a mi, van ser més letals contra les cèl·lules canceroses. Vam començar a guanyar terreny. El tumor reduïa. I en Leo… somreia.
Ara l’observo des de la distància. Estudia biomedicina. Vol ser com els científics que em van crear.
No necessitem ser grans per fer coses grans. Jo, una petita (Au)ra, vaig canviar una vida.
Epíleg: la ciència també es narra
Els relats d’aquest VI Concurs de Nanorelats ens han fet descobrir com pot actuar una nanopartícula, què és un nanorobot o com funcionen les barreres cel·lulars. També ens han explicat històries. Ens han parlat de dilemes, de futur, de risc... Són històries que connecten la tecnologia amb la vida, i la ciència amb les persones.
Cada alumne que ha escrit un nanorelat ha fet un petit acte de recerca creativa. I cada professor o professora que l’ha acompanyat en el procés, ha sembrat la llavor del pensament crític i del coneixement científic.
Des de Viatge a Nanoland, només podem agrair l’enorme feina feta des de les aules, l’organització fantàstica del festival, i sobretot, l’imaginari que estan construint aquests joves autors i autores. Un imaginari on la nanotecnologia transforma el món... i a més, la manera d’explicar-lo.
Ens retrobem l’any vinent, amb més nanopartícules, més paraules i més nanociència!